14 octubre 2011

¿Qué nos hace superiores?

  No puedo explicar con más que palabras lo que quiero manifestar ahora, ni puedo hacer que me crean. Sin embargo mi pregunta es:



¿Qué nos hace superiores? ¿Qué te hace pensar que el pájaro que puedes ver ahora mismo pasar por tu ventana tiene menos derecho a la vida y, por tanto, más derecho a la muerte que tú? ¿El mero dato de que tu muerte natural llegará después de la suya? Solo esta forma de pensar ya nos coloca por detrás de esa golondrina.



Llegamos y nos creemos dioses, tomando bosques y mares, matando a nuestros acompañantes peludos, alados o escamados. Sin motivos, cogemos sus pieles y nos las colocamos pensando que nos darán más dignidad y más personalidad. No nos importa nada nuestra moral y nuestro honor animal, que para mí es sinónimo de humano. Y de nuevo tropezamos con un craso error que solo un humano (sin ser esta vez sinónimo de <>) podría cometer, y nos colocamos detrás de ellos.



¿Donde queda ahí la humanidad de la que presumimos? ¿Ser humano no es ser racional? ¿Qué tipo de seres racionales podemos decir que somos después de unos errores tan estúpidos?



He aquí una pequeña dosis de humildad animal:



Tú, gran humano de traje chaqueta que no ve más allá de sus narices y presume de su humildad mientras comete errores garrafales, pisotea lo que se le pone en medio y pisotea su alma animal: El día de tu muerte, tu dinero, tus pieles y tus terrenos privados no harán que más gente te eche de menos. Ni harán que vuelvas a tu juventud. Simplemente morirás. Tal y como yo lo haré y tal y como lo hacen el perro, el gato y el chimpancé…



Si algún día ves que el cielo se vuelve rojo, la tierra quema y los mares no se calman, no te salvará un paraguas, ni te salvarán unos zapatos ni podrás conseguir mudarte a Plutón con tus seres queridos para poder seguir con vuestras vidas. En ese momento, serás un dinosaurio más: temeroso, ignorante y frágil. Tal y como yo lo seré, tal y como ellos se sintieron en su extinción.



Tu y yo sentiremos lo mismo, pero te mostraré la diferencia:



Yo habré pasado mi vida con los pies descalzos sobre la tierra y la hierba mojadas, compartiendo con mis iguales y creciendo.



Y a ti te quedará abrir los ojos y darte cuenta. Y cuando sepas que tu tiempo es limitado, pedirás a tu vida un segundo más para poder recorrer las riquezas del mundo que no se compran con dinero, pero tal vez sea tarde.



Cuando el último momento llegue, no estarás solo, porque un animal nunca abandona a sus iguales. Y la tierra no sabrá reprocharte el daño que le hayas hecho.


Autora: Anaís Fons

09 octubre 2011

9 d'Octubre

Aquest dia, -el nou d’octubre-, és molt especial a València, ja que es commemora l'entrada a la ciutat de València del rei Jaume I l'any 1238. Aquest dia, es representatiu de la Conquesta Feudal de València, i per tant el naixement del Poble Valencià.




Jaume el Conqueridor, fou fill de Pere el Catòlic i Maria Montpeller, va nàixer al 1208 i va morir al 1276 amb 68 anys. Va perdre als seus pares als cinc anys. Pere, va morir en la Batalla de Muret. Començà a regnar a l’edat de 10 anys, i va seguir fent-lo 58 anys. Va ser rei d’Aragó, ja que fou l’únic fill varó del rei Pere, rei de Mallorca i València, comte de Barcelona i d’Urgell, i señor de Montpeller.

La seva llista d’amants, núpcies i descendents es llarga. El seu primer matrimoni va ser amb Elionor de Castella al 1221, de la que va tindre a Alfons d’Aragó. El segon matrimoni amb Violant d’Hongria, els fills van ser Violant d’Aragó, Constança d’Aragó, Sança d’Aragó, Pere el “Gran”, Jaume II de Mallorca, Elisabet d’Aragó i d’Hongria, Sanç d’Aragó, i per últim Ferran d’Aragó, mort als tres anys. Destaca també el tercer matrimoni, amb Teresa Gil de Vidaure, els fills que van sorgir foren Jaume de Xèrica i Pere d’Ayerbe. L’amant més destacada fou l’última, la vuitena, amb la que va tindre a Pere Ferrandis d'Híxar.
La conquesta de València, començà el 1232. Al 1238, Jaume entrà a València, on hi reinaba, Bagdad Al-Mústansir bi-L•lah. El Regne de València va ser repoblat per catalans i aragonesos. Els primers van ocupar les comarques que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar les comarques interiors, hui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins hui dia, el 9 d’octubre. Tambè va conquistar Mallorca, Mùrcia, Menorca, entre altres.

Jaume amb la conquista de València i Mallorca expandí el cristianisme. Per ser l’ordre religiós militar, el van nombrar beat. En plena tercera revolta dels sarraïns valencians Jaume I va emmalaltir ràpidament. Jaume I va morir el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys. Està soterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.

Al 1835, es va profanar i destruïr el sepulcre de Jaume I a Tarragona El 1854, complint una ordre reial, feren construir una tomba a la catedral per al rei Jaume.



08 octubre 2011

Representació de la batalla entre els moros i els cristians en els carrers de València


--------------------------------------------------------------------------------------

Hui, durant tot el dia, hi hauran activitats organitzades pel ministre valencià de cultura per tota la comunitat, però especialment al centre de València.

Les activitats han sigut organitzades per a informar a la gent per què aquest 9 d'octubre és dia festiu. La jornada començarà a partir de les 10 del matí i finalitzarà a les dotze de la nit. El primer acte, a les 10, serà un recorregut pels carrers més coneguts de ciutadans disfressats de moros i de cristians. Els moros començaran el recorregut per un lloc i els cristians per altre, per a així trobar-se a les Corts Valencians i simular una batalla. Des del començament del recorregut, els moros i cristians porten armes que disparen pòlvora de colors, per a donar la sensació de què estan lluitant.

A migdia s'organitzarà, sols als afores de València, un menjar col•lectiu en cada poble.







Els dolços al 9 octubre

Els dolços no entenen de crisi


----------------------------------------------------------

                Els forners valencians han obtingut grans beneficis gràcies als massapans del 9 d'octubre

Ahir, 9 d'octubre, festivitat conmemorativa de l'arribada de Jaume I a València i la expulsió dels mors, va ser un dia molt beneficiari per als forners de la Comunitat Valenciana. Els massapans són cada vegada més populars en aquest dia. És una tradició molt antiga que té segles d'història.  Aquesta mescla té majoritàriament sucre, que és el que fa que tots els xiquets vulguen comprar-hiuns quants.
Un forner del centre de València ens ha contat: "Mai hi haviem produït tants dolços en un dia, les ganàncies han sigut de més del doble de les ganàncies d'un dia normal".

Està clar que aquestos dolços aporten alegria a qui els compra i, sobretot, a qui ho ven.



07 octubre 2011

La Mocaorà






UN 9 D’OCTUBRE DOLÇ
Les pastisseries de València es preparen per a acollir les fruitetes més conmemoratives i nacionals de la nostra ciutat.



Fruites de la Mocaorà:

Hui, dia 6, vísperes de la festa del 9 d’octubre, les pastisseries de la nostra ciutat mostren als seus aparadors els dolços típics d’aquesta festa: les fruites de massapà.
Les pasitsseries de tota València estan a partir de hui cobertes de mocadors que adornen els aparadors amb els seus colors. La seua presència es deu a la festa del pròxim 9 d’octubre, la conmemoració de l’entrada de Jaume Primer a la ciutat. Però l’entrega d’aquests dolços a la parella s’anomena tradicionalme Mocaorà.
Els homes enamorats de la comunitat es passetgen aquestos dies per les pastisseries, buscant una safata amb dolços embolicats per aquests mocadors. L’especial d’aquests dolços són les seues formes: fruitetes i hortalisses de l’Horta Valenciana.
Aquests dolços son 100% artesanals, sense que hi intervenga cap màquina; i poden representar des de una taronja a un espàrrec.
El dia de San Dionís és considerat per molts valencians com el dia dels enamorats. Per aquest motiu cal escollir bé el mocador que es va a regalar a la parella, perquè són una espècie de prova d’amor i la dona sol conservar-los.


Autor: Lorena Manglano.

La Festa del 9 d'Octubre

Ara que s’apropa el dia de la Comunitat Valenciana, comencen els preparatius de diversos actes relacionats amb Jaume I i tots els elements que van contribuïr en la seua història.
La festa del 9 d’Octubre és celebrada per tota la comunitat Valenciana: dels més majors fins als més xicotets de la Comunitat. En Benifaió, per exemple, el dia d’abans es celebraran jocs tradicionals per a tots els públics, i el diumenge 9, començarà el matí amb una despertà, seguida d’una xoxolatà i la Baixà de la reial Senyera des-del balcó de l’Ajuntament; i per la vesprada, una processó en honor a Jaume I. En Alcùdia, també hi hauràn actes pareguts, amb conmemoracions i lliuraments de premis, jocs tradicionals i partides de pilota valenciana.

La Reial Senyera en el seu recorregut per València,
en la Plaça de la Reina





A València, la festa començarà amb focs artificials a mitja nit i n’hi hauran cavalcada i processons per tota València. En la processó cívica del 9 d’Octubre, es conmemora l’entrada a València de Jaume I, l’any 1238, i en aquesta processó, la Reial Senyera, recorrerà diversos carrers de la ciutat de València. En la cavalgada, participaran més de 700 persones, que reconstruiran l’acte d’homenatge del Rei Alfons el Magnànim en memoria de Jaume I, en 1428, i tots els espectadors rebran una reconstrucció dela València del segle XV. També participaran en la cavalgada les Roques, tradicionals del Corpus.
Com tots els anys, en les pastisseries i tots els comerços, ja es poden veure les fruitetes de massapà i tot el menjar d’aquesta època, així que la diversió i l’entreteniment estan assegurats per a tots els valencians i no valencians, de totes les edats, en un acte històric que representa la nostra història.






Laura Smith, València, Octubre 2011.
9 D’OCTUBRE: AMORS DE JAUME

L’amor de Jaume i Leonor ha acabat en un matrimoni. Els dos xics es casaren el 6 de gener de 1221.

Jaume I i Leonor de Castilla van unir-se en el sacrament del matrimoni el 6 de gener de 1221. Encara que Jaume té 14 anys i Leonor cinc més ningú enté d’edats. El resultat d’ aquests va ser l’infant Don Alfons d’Aragó, que no va viure tant com som pare.
En 1229,Leonor va ser rebutjada pel seu espós. Aquest anà a conquerir el regne de Mallorca; en canvi, Leonor ingressà en el monasteri Santa Maria la Real de las Huelgas en Burgos.
Ja, en 1230 es va fer l’anulació del matrimoni de Jaume I.

9 d'octubre

València es prepara per a la commemoració de l’entrada de Jaume I a la ciutat del Túria.
L’ Ajuntament de València es prepara per a la celebració de l’entrada de “El Conqueridor”.
L’Ajuntament endurirà la seguretat en els principals carrers on es celebraran els actes mes importants.
Tot està preparat. La festa de Jaume I s’endinsa en la ciutat de València per a envair les cases d’història i saber. La seguretat augmenta, augmenten en 700 dispositius per a garantir la seguretat a la Ciutat.
L’Ajuntament de València ha preparat un ampli calendari d’actes que ocuparan les dates entre el 2 al 9 d’octubre. Entre els actes més importants es troben la cavalcada “Ambaixades de moros i cristians” el dia 8 d’Octubre a les Torres dels Serrans.
Potser el acte més commemoratiu s’ejectarà el dia 9: La processó cívica de la Senyera.

L'itinerari de la Processó Cívica de la Senyera
Des de l'Arxiu Municipal es desplaçarà fins a la Plaça de l'Ajuntament des d’on es mourà fins a la Plaça de la Reina, posteriorment entrarà a la Catedral per la Porta dels Ferros. Després del Te Deum viatjarà travessant el carrer de la Pau fins al Parterre, davant del monument al Rei El senyor Jaume. Acabats els actes de protocol, tornarà per Pintor Sorolla i Barques a l'Ajuntament, creuant la Plaça per la via central.

Jaume I d'Aragó

9 de setembre de 1235

Jaume I d'Aragó

Jaume I es casa de nou i anuncia el motiu del l’anulació del seu primer matrimoni.


Jaume I d’Aragó es va casar ahir a Tarazona amb la princesa Violante filla de Andrés II, rei d’Hungria.
Ahir dia huit de setembre Jaume I d’Aragó va contraure matrimoni amb la princesa Violante, filla de Andrés II , el rei d’Hungria.
La Cerimònia es va cerebrar pel matí, a la catedral de Taroza a Barcelona.
També es va comunicar que era Jaume qui deseava divorciar-se de la reina Leonor de Castilla i va sol·licitar al Papagrogorio IX que anulara el seu matrimoni basant-se en el parentesc tan proper que els unia.
El seu fill de tretze anys, Alfons, va acudir al casament amb la seua mare Leonor qui lluia un vestit molt bonic i es mostrava molt feliç i res resentida o gelosa, al contrari que Violante, que segons uns assistents a la boda va estar molt antipàtica amb Alfons.
Després de la boda Jaume I i Violante van aunciar que eren molt feliços i que volien disfrutar del seu matrimoni i tindre fills.














Jaume I a la esquerra i Violante a la dreta
Autor: Amalia Solana Orts


JAIME I


9 d'octubre la
entrada del rei Jaime I en 1238.


En L’eliana


En aquest dia es celebra el 9 d’octubre a València amb la vinguda de Jaume primer fill de Pere II catòlic i de Maria de Montpellier.


El diumenge 9 d'octubre a les 12 hores i des de la plaça d'Europa es donarà el tir de sortida al XXIV Ciclopaseo Vila de l'Eliana, una activitat esportiva familiar de gran arrelament a L'Eliana en la qual cada any participen al voltant de 1500 veïns i veïnes de totes les edats.

I a la vesprada a partir de les 18:00 hores en el Passeig Secondo Baldín del Parc de la Pinada tindrà lloc la ja tradicional Fireta del 9 d’octubre aquest any amb la participació de col·lectius del municipi que donaran a conèixer les seves activitats proposant-nos tallers, jocs i esports tradicionals valencians per a totes les edats.

Participen en aquesta edició: l'associació de colombaires; l'associació de jubilats i pensionistes; The Mudeitors, grup de joves artistes de la KQ; Jose Corberà, professor de gimnàstica del C.P. L’Olivera que coordinarà els jocs tradicionals, a més d'altres col·lectius de L'Eliana.


9 d'octubre

Biografia i conquesta de València per Jaume I
JAUME I EL CONQUERIDOR ANIVERSARI 9 D’OCTUBRE
Estem arribant al 9 d’octubre, aniversari de la conquista de Jaume I el Conqueridor a València, una gran data en la que Jaume I va derrotar als moros i va reconquerir València.



Jaume I el conqueridor nascut el dia 2 de febrer de 1208 va morir el 25 de juliol de 1276 rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona, d’Urgell, i senyor de Montpeller. Va reconquerir València un 9 d’octubre cap als anys 1229 fins a 1245 i com tots els anys, L’Ajuntament de València té preparat l’aniversari i aquests són alguns del actes: El día 2 d’octubre a les 10.00 h.- Santa Misa en la Iglesia de la Sta. Cruz, Plaza Carmen. El Día 7 d’octubre --; 19.30 h. - Concert en el Palau de la Música a carrec de la Banda Municipal. El Dia 8 d’octubre -; 19.30 h.- Concert en el Palau de la Música a cargue de l’Orquesta de València. A les 20.30 h.- En les Torres de Serrans, embaixades mora i cristiana. 24.00 h.- Festival de Pirotècnia. I el dia 9 d’octubre: -11.30 h.- Recepció de la Corporació, autoritats i invitats. -11.45 h. - Lectura del Decret de Alcaldia i entrega de la Senyera en el arxiu Municipal. -12.00 h. - Baixada de la Real Senyera fins el Museu Històric Municipal, pel que es sol·licita la presència de una secció de l¡exèrcit amb banda i música. S'inicia la processó cívica que recorrerà l'itinerari que es relaciona, fins a la porta de los ferros, per on entrarà a la Catedral. Al finalitzar el TE DEUM se reanuda la processó cívica, eixint per la Porta de la Plaza de la Almoina, continuant la processó per l'itinerari que s'indica baix. -Ofrena de corones de flor ante la estàtua del Rei Jaime I. -Terminada la Ofrena es reanuda la Processó Cívica pels carrers de Pintor Sorolla i Barques en adreçant-se a la Plaça de l' Ajuntament. -Arribada de la Real Senyera a l'Ajuntament i solemne pujada al balcó principal i entrega en el Archivo Municipal -Mascletà terrestre a carrec de Pirotècnia Martí. 16.00 hores. en la Plaça de la Verge, Dansa Popular i seguidament, Festival de “Balls, Música i Cançons Valencianes”, organitzat per la Federació de Folklore de la Comunitat Valenciana a petició i dabaix el patrocini de l 'Ajuntament. -17.00 hores: Entrada de Moros i Cristians Ciudad de Valencia, Itinerari: Glorieta Paz, San Vicente. Ajuntament i Marqués de Sotelo a on es disolverà.







Notícia 9 d'Octubre



Què isquen els mocadors al carrer!


JA ESTÀ PROP EL 9 D’OCTUBRE


Aquest cap de setmana es commemorarà el 9 d’octubre, dia de la Comunitat Valenciana. Aquest dia celebra l’entrada de Jaume I a la ciutat de València. Aquesta festivitat és molt especial per als valencians i en les següents línies vos contarem tots els secrets d’aquesta pròxima celebració.



El dia de la celebració es produirà una processó per part del exèrcit per a portar la senyera de València des de el Museu Històric Municipal fins a la porta dels Ferros. Aquesta processó anirà acompanyada de la banda musical del exercit.



El recorregut complet de la processó el podeu trobar a la pàgina de l’Ajuntament de València, però ja vos avancem que el recorregut passarà pels principals llocs d’interès de la ciutat com la plaça de la Reina i el Parterre.



Quan la senyera arribe a la porta dels Ferros es farà una ofrena de corones de flors davant de l’estàtua de Jaume I i quan aquesta acabe es continuarà la processó fins a la plaça de l’Ajuntament. En arribar al balcó principal de l’Ajuntament es pujarà a aquest.



Al acabar la pujada al balcó es farà una mascletà a mà de pirotècnies Martí.



Després de la mascletà es produirà un festival de balls i cançons folklòrics a la plaça de la Verge.



Per acabar la festa es farà una entrada de Moros i Cristians a València. El recorregut de la entrada passarà per la plaça de l’Ajuntament i més llocs importants de la ciutat de València.


La conquesta de Jaume I.


Cada 9 d'octubre, els valencians i valencianes celebren el dia de la seua comunitat. Històricament es festeja que en eixa data, l'any 1238, Jaume I va entrar oficialment en la ciutat de València per a alliberar-la del domini musulmà.


La conquista i formació del Regne de València no es va culminar fins el 1304-1305 amb la Sentencia Arbitral de Torrellas i El Tratado de Elche. A nivell local de València és una celebració amb llarga tradició desde el segle XIV amb el rei JaumeII d’Aragó. En canvi, a nivell de tot el territori de la Comunitat Valenciana, es tracta d'una celebració institucional contemporània que té el seu origen l'any 1976, quan en el Plenari de Parlamentaris es proclama per a eixa data el Dia Nacional del País Valencià.

Pintura mural al castell d'Alcanyís que representa l'entrada de Jaume I d'Aragó a València en 1238.


Actes que es realitzen en este dia festiu:

El 9 d'octubre coincidix amb el dia de Sant Donís, el dia dels enamorats valencians. És típic d'esta festivitat que els hòmens regalen a les dones el que es coneix com 'Mocadorà', o també cridada 'Mocaorà', que és el nom que se li donen als dolços massapà arreplegats dins d'un mocador, en forma de fardell, tancat amb un nuc.









També La Senyera ix en processó amb les autoritats civils i militars fins a la Catedral.

Notícia 9 octubre

València es prepara per al 9 d´Octubre



El 9 d'octubre de 1238 Jaume I va conquistar la ciutat de València.



Tots els anys els valencians celebrem aquesta dada.
Aquest 9 d´Octubre es celebra la conquesta de València.



Tots els ciutadans de la ciutat la celebrem amb una festa. No hi ha treball ni col·legi, però això no és tot, des d´aquest dia, els enamorats envien a la seva dona una cistella amb pastissos i un mocador. A aquesta festa li diuen la mocaorà. I no ens podem oblidar de la festa de moros i cristians, en la que es fa una desfilada. La ciutat de València festeja aquesta dada de moltes maneres.

Jaume I
Jaume I el conqueridor va entrar ahir a la ciutat de València.


Ahir Jaume I va entrar a la ciutat de València a les 11:00 del matí. Els valencians estaven molt emocionats esperant a la fi el moment de l'entrada a la seua ciutat. Tots el veïns de València es van trobar en la plaça de la Verge a les 11:00 del matí, han madrugat per a veure al benvolgut conqueridor al que estem molt agraïts de què els va tornar la seua ciutat, ja que els moriscos els van guanyar la ciutat. Ell va dir - açò no pot ser, ha de ser nostra!- I quan la va conquerir li va agradar tant que tots el anys va estar ací uns quants dies com hui, que ha vingut en cavall des de el Regne d'Aragó. I aleshores tota València celebra la seua arribada el nou d'Octubre des de 1238, amb la seua arribada també en va traure la `` mocaorà ´´, que hui en dia des del començament del mes d'octubre es pot trobar a totes les pastisseries.

9 D'OCTUBRE!




DIUMENGE 6 d’OCTUBRE DE 2011 LA NOSTRA COMUNITAT, VALÈNCIA
Conquesta del Regne de València realitzada per Jaume I, el 9 d’octubre del 1238.
9 D'OCTUBRE : JAUME I VA CONQUERIR LA NOSTRA COMUNITAT
9 d’Octubre, dia de festa per als valencians, celebrant l’entrada de Jaume I al Regne de València, a l’any 1238, guanyant als moros i apoderant-se del regne.
· El 9 d’octubre, es celebra a València un desfile en honor al rei Jaume I, per la seua conquesta de València gràcies a que va vèncer contra el regne dels moros, el rei del qual és Abú Zayd , en el qual la gent es disfressa de caballers, i representen la conquesta. En aquest solen participar unes 770 persones més o menys.

· El rei Jaume I, va tindre que fer diverses revoltes de la població mudéjar. Jaume I va obtener un gran triomf sobre las nobleça aragonessa al convertir les terres conquerides en València en un regne diferenciat.

· En la seua commemoració també s´han construit diverses estatues.

Festes del 9 d‘octubre a la Comunitat Valenciana

La conquista de València per Jaume I d ‘Aragó .

El dia 9 d’ octubre de 1238 va conquerir el regne de València jaume I d’ Aragó ``el conqueridor´´. La festa fa honor a la entrada victoriosa de Jaume I en la ciutat de València.



Cada 9 d'octubre diferents poblacions valencianes celebren activitats festives especials.A València , els actes oficials consisteixen en els parlaments de les autoritats i en la Processó Cívica de la Senyera, durant la qual aquesta bandera és passejada pels principals carrers de la ciutat, acompanyada per milers de ciutadans. Primer es porta a la catedral, on s’oficia una missa en honor seu. Acabada la missa, la processó continua fins al Parterre on es fa una ofrena floral a l’estàtua que hi ha dedicada a Jaume I. La Senyera es puja i baixa solemnement pel balcó de l'Ajuntament per anar a l'arxiu, doncs aquesta bandera no pot passar per sota de cap porta. Per la vesprada diversos actes festius completen la jornada: s’encén una mascletà, es fa una desfilada de Moros i Cristians, una Dansà Popular i un Festival de Balls, Música i Cançons Valencianes. La festa acaba amb una exhibició de focs artificials i una mascletà nocturna.
9 d´Octubre, dia de festa a València



El pròxim dimecres, es commemora a València l´entrada de Jaume I a la ciutat. Aquesta festa es celebra des de fa segles per recordar-ho.



Aquesta data fou elegida com la més representativa del Regne de València.
És una celebració institucional que té com a origen directe l'any 1977, quan el Plenari de Parlamentaris proclama per a aquesta data el Dia Nacional del País Valencià. Jaume el conqueridor, era rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller, era fill i successor del rei Pere I d’Aragó i de Maria de Montpeller. Esta data és festiva per als valencians. Actualment hi ha moltes celebracions. El 8 d´octubre es fa un concert commemoratiu al Palau de la Música a càrrec de la Orquestra municipal, un festival pirotècnic al llit del riu Túria. El 9 d´Octubre es celebra institucionalment pel Consell i el President de la Generalitat amb una recepció institucional i amb el lliurament de les altes distincions i medalles de la Generalitat. També es segueix celebrant la processó cívica de caràcter municipal en la que participen membres del consell. L'acte final de la Processó Cívica és una ofrena de flors a l'estàtua del rei Jaume I, com es ve fent des de finals del segle XIX. És tradicional La , Mocadorà l'equivalent valencià al dia dels enamorats, consisteix en una safata que conté uns dolços de massapà cuit en forma de fruites i verdures, tot embolicat en un mocador per al coll.




Estàtua de Jaume I a la ciutat de València













Com a acte festiu des de l´any 2003, es celebra per la vesprada l'entrada de Moros i Cristians amb representació de totes les comparses inscrites en la ciutat, recorreguent La Glorieta, carrer San Vicent Màrtir, i Plaça de l` Ayuntament, plenant la ciutat durant cinc hores. Aquesta desfilada fou canviada de dia des de l´any 2008.



Fet per : Julia 3 ESO

11 mayo 2011



Sóc Eva i sóc estudiant del col·legi Sagrado Corazón de Jesús a València m'han dit que havia de parlar de què pensava del futbol, si era entreteniment o excés. Jo pense que el futbol és un gran entreteniment per a la gent que li agrada i aprofitant que aquesta gent és molta, treuen grans beneficis. Per altra part, pense també que els futbolistes cobren massa pel que fan ja que cobren cent vegades més que una persona que treballa en un treball que requereix molt esforç i treball. Els futbolistes deurien destinar més part del seu salari a altres coses més impotants i a altres treballadors que treballen en llocs més importants i més costosos ja que ells cobren simplement per fer el que els agrada ``jugar al futbol´´.

13 abril 2011

Qui viu de qui?

Sóc una estudiant de 16 anys i pense que la premsa viu dels famosos i els famosos de la premsa ja que els periodistes viuen de transmetre informació sobre el personatges públics per mantindre informada a la audiència i al mateix temps els famosos reben diners per contar coses de les seus relacions sentimentals, del seu treball, etc.


Jo pense que hi ha molts famosos que tenen una actitut prepotent davant els periodistes perquè no actuen de manera correcta ja que han d'entendre que és el seu treball, però tampoc estic d'acord amb l'actuació dels periodistes que no respecten la intimitat dels famosos, comprenc que són personatges públics però tenen dret a tindre la seua pròpia vida privada.

02 abril 2011

Excés o entreteniment?



El futbol en la nostra societat pot tindre dos visions diferents: Pot ser un excés o pot ser un entreteniment, segons en quin grau t´agrade aquest gran esport.




Per a mi el futbol és una part molt important de la vida de moltes persones, que com jo, amen aquest esport, per això crec que el futbol és un entreteniment, la gent que viu de veres el futbol pot tindre un dia bo o un dia roïn segons haja quedat el seu equip, també crec que és un entreteniment perquè disfrutes vegent-lo, però per a alguna gent aquest esport és un excés, sobretot solen dir que els jugadors cobren molts diners sols per donar-li puntellons a un baló, en realitat tenen un poc de raó, però per a mi el futbol sempre serà un entrenteniment i una passió.




VIXCA EL FUTBOL!

01 abril 2011

El futbol en la nostra societat


El futbol en la nostra societat es pot veure des de dos punts de vista:

Entreteniment: De manera que quan juguem un partit entre amics, com a hobby, com participar en lligues organitzades per pobles o municipis, jugar en un equip de futbol federat i participar en lligues de diferent classe per l´edat, bé siguen infantil, cadets etc... i també com per exemple, ser un jugador de futbol federat, perquè el futbol es considera un esport d' élite.

Excés: Com per exemple, la manera excesiva que cobren el jugadors de futbol importants i per els seus fitjatxes, i per altra banda és un excés arribar a ser un ultra d´un equip de futbol.

31 marzo 2011

Premsa i famosos


Sóc una chica de 17 anys de quart de la ESO i vaig a exposar la meua opinió sobre la premsa i els famosos, qui viu de qui?


Jo pense que depén del cas, crec que la premsa viu del famosos i que el famosos viuen de la premsa, però hi ha famosos que són coneguts pel seu treball com per exemple els futbolistes, els deportistes d' élite, el actors de cine... però que hi ha famosos que són més coneguts gràcies a la premsa, i la premsa si no hi haguera famosos, no tindria publicitat ni treball.

30 marzo 2011

El món del futbol





El futbol és un esport que ha canviat moltíssim al llarg de l´època, ha canviat en diferents aspectes: arbritals,econòmics,tàctics, etc... Ara els equips es gasten més diners en fitxatges, sobretot el Madrid i el Barcelona que a nivell mundial són els que tenen més diners i altres com el València y el Saragossa passen per uns problemes econòmics, és a dir, la crisi ha arribat al món del futbol.





Els entreteniments: són molts importants en el futbol, però cada vegada n'hi han menys perquè en la lliga a soles destaquen dos equips per damunt de tots els altres, que són el Madrid i el Barcelona, aleshores la lliga es troba menys entretinguda perquè el públic ja sap que només poden guanyar la lliga el Madrid o el Barcelona.





Excés: El clubs es gasten més diners en fitxar jugadors encara que no tenen diners, excepte els clubs que més diners tenen ja siga el Madrid, Barcelona, Inter, Manchester City....

28 marzo 2011

El futbol en la nostra societat ,entreteniment o excés?


Sóc un estudiant de 16 anys i jo pense que el futbol pot ser un poc pesat ,però per als futbolers és la seua vida, és un entreteniment, és un esport amb molt aficionats i molt interessant. A mi m'agrada anar al camp de futbol perquè es respira un ambient molt bo amb tota eixa gent quan criden "gol". És una emoció molt gran i molt satisfactòria.Quan el teu equip guanya, t'entra una il·lusió. És una emoció inexplicable. En fi, jo crec que és un entreteniment però no hi ha que excedir-lo.


Premsa i famosos, qui viu de qui?

Gent de hui en dia. Escric aquest text per tal de plantejar-vos el següent: El treball de la premsa és obtindre informació de qualsevol tipus, més o menys important. Però els famosos no es farien tan famosos si la premsa no publicara les seues coses. Aleshores, qui viu de qui?

Està clar que de vegades la premsa es passa una miqueta amb la vida personal d'alguns famosos, però sense aquest tipus de coses no exsitirien les revistes ni el programes del cor, per tant molta gent no tindria treball i els famosos no guanyarien tant de diners. També aquestes coses fan que la gent s'entretinga de vegades i que al mateix temps s'enteren de les coses dels seus ídols, com per exemple, quan fa el pròxim concert el seu cantant preferit i tot aquest tipus de coses. Amb el qual els dos guanyen diners a costa de l'altre.


Atentament,

Joan Ónima.

18 marzo 2011

Descripció Kellan Lutz.

Kellan Lutz és un actor de cine estadounidense. La seua cara és ovalada i fresca, el seu nas és ample i recte, els seus ulls són blaus i gatuns. Té uns llavis fins i petoners i unes orelles una mica punxagudes.
Les seues celles són amples i arquejades i les seues dents són blanques i arrenglerades.

Té els cabells rossos, curts i despentinats.

Pareix un xic educat, simpàtic i agradable. També alegre, divertit, un poc vengatiu, dolç i atent. L' home perfecte!

17 marzo 2011

Descripció de Víctor Elías




Víctor Elías



Víctor Elías té la cara prima, fina i molt bonica. Els cabells castanys, més o meyns llargs i amb franja. Té les celles amples i negres. Les orelles són petites i arredonides. Els seus ulls són dolços, profunds i d'un color marró fosc. El nas és xicotet. Els llavis són d'una forma mitjana, fins i que t'entren ganes de besar-lo. Les seues dents són blanques i perfectes.

El seu cos és prim, està molt quadrat, la seua pell és morena i està molt bé.

És un xiquet molt simpàtic, agradable, graciós i un bon actor :)

16 marzo 2011

Descripció de Dr. House

Vaig a descriure una caricatura del protagonista de la sèrie "House", Hugh Laurie:
Té una cara seca i allargada, el pèl despentinat, un front ample i allargat, unes celles lleugerament arquejades de color negre, uns ulls amples i redons de color blau, que destaquen molt, intrigants i vius, un nas fi i petit. Uns llavis petits i rectes, unes orelles grosses i enganxades, amb un poc de barba.
Psíquicament és: Egoista, graciós, pessimista, divertit, amb caràcter, cabota, atrevit, arriscat, desvergonyit, intel·ligent i aprofitat.
aquest és "House".

15 marzo 2011

Descripció física i psicològica de Nicole Kidman

Anem a començar parlant de la seua cara, té una forma prima i exageradament allargada, pareix que siga fresca i prima. El seu nas és arromangat i petit, les orelles són arredonides, enganxades i brutes. Els ulls són redons, enfadats i de color blau, la seua boca és xicoteta amb uns llavis fins i poc petoners. Les seues celles estan arquejades, fines i tortes. Les dents són molt blanques , grans i de conill. Els seus cabells són abundants, ondulats, llargs i pèl-rojos, els té molt despentinats.


La part psicològica:


És una xica de fort carácter, sense humor, un poc rencorosa, luxuriosa i també desficiosa.

14 marzo 2011

Descripció Mario Casas


Mario casas té una cara fresca, rodona però a la vegada la té allargada, té un nas perfecte, la forma del seu nas és allargada i no molt grossa. Presenta unes orelles arredonides i apegades al seu cap, el color del seus ulls és marró , però no un un marró qualsevol sinó un marró penetrant i profund amb un forma redona i amb unes celles amples i arquejades, són prou espesses però no les té juntes, té uns llavis carnossos i molt sensuals que provoquen només de mirar-los amb unes dents de perla, els seus cabells són no molt curts per a ser d'home però no molt llargs, de color castany. El seu cos és molt musculós i està ben fortet el xic, tot el que té de bonic ho té de simpàtic, agradable, educat, a voltes prou tímid, és prou atent amb les persones i els seus fans, és molt bona persona i divertit però el que més ens crida l'atenció d'ell és l'atrevit que és amb tot el que fa en les sèries i pel·lícules.


És l'home que qualsevol dona vol tindre, ¡ És perfecte !

13 marzo 2011

Michael Jackson



La seua cara és ampla per baix i més estreta per dalt. Té els ulls ensopits, xinesos; dalt d'aquests es poden distinguir unes celles arquejades, negres i estretes. Presenta un nas xicotet i molt xato; i baix, una boca molt ampla, una boca de pallasso, amb unes dents blanques, arrenglerades i relucients com una perla. Als costats de la cara es poden distinguir les seues orelles, allargades i enganxades, cobertes pel pèl; aquest és arrissat, fosc i despentinat. En la zona frontal els cabells cauen formant el símbol del dolar.

El seu aspecte reflexa que és una persona divertida i alegre; va acompanyat d'un mico, d'aspecte simpàtic i amb pantalons.

12 marzo 2011

Descripció fisica i psicològica de Nicole Kidman.




Anem a parlar de la forma de la seua cara, és prima i exageradament allargada. Pareix fina i fresca. El nas és arromangat i petit, les orelles són arredonides, enganxades i brutes. Els seus ulls són redons, enfadats i d'un color molt blau, els seus llavis són molt fins i poc petoners. Les celles estan arquejades , tortes i són molt fines. Les dents són molt blanques, i les té de conill, els cabells són abundants, ondulats , llargs i també amb un color molt intens, pèl-roig.




Per la part psicològica:


És una xica amb un fort caràcter, cabota, un poc rancorosa i luxuriosa, també és una xica molt queferosa i desficiosa.

11 marzo 2011

Descripció :)


Anem a descriure a un personatge de la saga del "Senyor dels anells", Frodo.

El nostre peculiar amic, és un donyet, per la qual cosa té l'aspecte d'una persona excepte per uns trets característics com les seues orelles i la seua grandària. La primera vegada que el vam veure, va ser als afores d'una aldea al costat d'un riu. Ell estava assegut davall d'un arbre. La primera impressió que ens va donar va ser la d'un xiquet normal de qualsevol aldea, però a més que ens apropaven a ell, ens vam donar compte de què no era tan normal com pensaven.

Lo primer que ens va impressionar d'aquell prim rostre van ser els seus impactants ulls els quals eren dolços... la seua pupil·la, en comparació amb ell, era menuda encara que la intensitat de la seua blavor era capaç de il·luminar la seua mirada; quan es va adonar de que l'observavem va enarcar una de les seues dues celles les quals adornaven amb una gran amplitut i espessor el seu rostre; el seu ample nas no era res comparat amb la seua llargària, el seus diminuts llavis estaven marcats amb un aire rialler, no solia somriure, però ens vam adonar de què les seues dents eren blanques com les d'un conill; les seus gracioses orelles eren grans i grosses finalitzades en punta i finalment, va acaronar el seu cabell rissat i negre com la foscor.

10 marzo 2011

Descripció caricatura George Clooney.

Anem a descriure aquest home. Ell té la cara allargada i ovalada, amb un gran mentó, molt marcat. Té també una boca somrient i el seu llavi de dalt és més fi que el de baix. El seu nas no és molt gran però destaca al seu rostre. Els seus ulls són marrons i una mica ensopits. Les seues celles són amples, espesses, arquejades i negres, el que destaca molt amb el seu cabell grisaci, amb aspecte despentinat, curt i poc abundant. Les seues orelles són grans però les té apegades al cap, no com si foren d'elefant.
Psíquicament pareix simpàtic, divertit, molt decidit i honest. Dóna la sensació de què té un bon sentit de l'humor, ja que somriu d'una forma molt irònica, molt sarcàstica. Sembla un home optimista i positiu. També pareix un cabota i un desvergonyit i poc innocent, a més d'intel.ligent.

Aquest home és George Clooney.

09 marzo 2011

Descripció del personatge Dr. House.

DESCRIPCIÓ DEL DR.HOUSE


És un home amb els cabells grissos tirant a color argent, curts i despentinats. El seu front és llarg i amb unes poques arrugues. La seua cara és prima, seca. Les pestanyes curtes i amb poc de pèl. Els ulls de billar, redons i de peix. El nas és xicotet, fi i xato. Les orelles llargues i primes i un poquet brutes. La seua boca és petita, recta i de pinyó. Té una personalitat molt intrigant, d'eixes que sempre et sorprenen, no és gens tímid, té una xispa que sembla que et creme de vegades, és un cabota i dominant i no se li donen bé les dones. I per a terminar és molt solidari i cura a tot tipus de persones per la qual cosa també és intel·ligent.

08 marzo 2011

Nicole Kidman



Retrat de Nicole Kidman:


Té els cabells abundants i llargs , ondulats, pel-rojos com el foc, té un front predominant i les celles són fines, rectes, allargades i inclinades lleugerament fins als costats, els ulls els té blaus com la mar, grans i de peix, amb les pestanyes abundants i allargades, negres i curvades.

El nas el té menut i arromangat, els llavis els té prims, rojos com les maduixes i les dents de conill i de perles, les orelles estan amagades darrere dels cabells.


El coll el té allargat i prim, els muscles els té molt ossuts, els braços molt prims, quasi sense carn i allargats, les mamelles les té menudes i la seua cintura es va estrenint a mesura que baixa.

La seua cara és prima i fresca.


07 marzo 2011

caricatura House

HOUSE


Té una cara allargada i prima. Té els cabells obscurs i despentinats. El seu front és molt llarg i té algunes arrugues. El seu nas és xicotet i destaca amb els seus ulls redons i grans. Les seues orelles són arredonides i grosses amb un toc de pàmpol. Els seus llavis són de pinyó i bastant xicotets, açò li dóna un aspecte malhumorat.

Personalment és egoista , avorrit , pessimista , negatiu , sense humor , cabota , odiós , descarat , tranquil , enginyós, intel·ligent , diligent, astut i perspicaç.

06 marzo 2011

DESCRIPCIÓ DE CR7

Anem a començar parlant de la cara. Té una cara ampla i allargada. Té el nas xato i les orelles petites i un poquet arredonides. Els seus ulls són vius i amables. Té el llavis fins, de pinyó i les celles estretes i fines. Al costat del nas té una piga. Té les dents de dominó, de perla i blanques.

Té unes arracades. Personalment és orgullós, ambiciós, egoista, amb caràcter, simpàtic, descarat, cabut i treballador.


05 marzo 2011

Descripció de Gerard Piqué

Gerard Piqué presenta una cara fina i allargada amb unes celles xicotetes i rectes i amb uns ulls de color verd fosc i amables, les seues orelles són arredonides i petites i amb uns llavis fins i de pinyó i té unes dents blanques i rectes, els cabells els té curts i castanys.


És molt tímid i vergonyós però molt rebonic !

04 marzo 2011

Caricatura Groucho marx.

GROUCHO MARX

La persona que anem a desciure, té una cara llarga tirant a ovalada. una expressió sèria i un front xicotet amb relació amb la seua cara. Unes celles molt poblades, grosses negres i molt a prop dels seus ulls. Els ulls d'aquest individu són saltons, grans i clars. Les seues ulleres són grans i arredonides. El seu nas menut en comparació xato i en els forats molt oberts. Té un bigot molt poblat, gran i fosc que li cubreix tota la cara entre la boca i el nas. La seua barbeta molt pronunciada i "agressiva" és la majoria del seu rostre, du un puro molt gran a la boca que li dóna un aspecte malhumorat.

03 marzo 2011

Descripció Nicole Kidman

Nicole Kidman és una actriu molt famosa.

La seua cara és prima i punxaguda. El seu nas és fi i arromangat, les seues orelles són normals i té una boqueta de pinyó. Té els ulls blaus i grans, dalt, unes celles fines i molt arquejades. Les seues dents són blanques i de conill.

Els seus cabells són rossos i llargs.

Pareix una dóna educada, alegre, ferma, decidida, orgullosa i treballadora.

02 marzo 2011

LA EXTRANJERA. 2º ESO.

A la costa de nuestra aldea llegó una mujer con el pelo azulado como la noche, los ojos brillantes por el frío y las manos arrugadas por la humedad.
La mujer estaba visiblemente afectada ya que nunca antes había abandonado su aldea, situada más allá del lago.
El motivo de su visita era la necesidad de nuevas planta curativas para su aldea, ya que era la curandera.
A su llegada a este lugar los habitantes la miraban con desprecio pensando:¡Que extranjera tan extraña!
La mujer permaneció una semanas allí recogiendo plantas, teniendo que soportar los murmullos y las miradas repulsivas que le dirigían los habitantes de la aldea.
Un día se sorprendió al percibir que los habitantes ni siquiera reparaban en ella. Todos dirigían las miradas hacia la cabaña más grande de la aldea. La mujer también pudo apreciar como algunos de ellos derramaban lágrimas.
Al pasar al lado de un grupo de mujeres logró oír su conversación:
-¡Oh el hijo del jefe! Pobrecillo ha caído enfermo de una enfermedad que desconocemos la cura.
La mujer le ofreció su ayuda al jefe pero este sin pensarlo dijo:
- ¡Esta extranjera! ¿Qué pensará?¿ Creerá que tiene más conocimientos que nosotros?.
La mujer ofendida salió de la cabaña, pero antes dejó sus plantas curativas al pie de la puerta, por si el jefe cambiaba de opinión.
Al día siguiente cuando su hijo estaba completamente pálido, al borde de la muerte y su padre había perdido ya toda esperanza, decidió darle aquella extraña medicina.
A los pocos minutos su hijo recuperó el color. El hombre arrepentido salió de la cabaña, buscaba a la salvadora de su hijo para disculparse y pedirle que se quedara.
Se celebró una fiesta en su honor, una fiesta alrededor de las hogueras a la que fue invitada toda la aldea.
Desde ese momento todos los del pueblo conocieron la sabiduría de lugares lejanos, la voz cálida que cuenta historias al amor de la lumbre, el arte de curar con plantas medicinales……nunca más la volvieron a llamar la EXTRANJERA.

Realizado para Educación para la ciudadanía.
Lorena Manglano.
Amalia Solana.
Laura Smith.

01 marzo 2011

LA EXTRANJERA. 2º ESO.

A la costa de nuestra aldea llegó una mujer con el pelo azulado como la noche, los ojos brillantes por el frío y las manos arrugadas por la humedad.
La chica estaba embarazada y estaba buscando un techo donde poder pasar la noche. Después de una larga búsqueda nadie la quería acoger en su casa al ver que estaba embarazada.
Después de pasar la noche al raso, se enteró de que el jefe de la tribu estaba enfermo, al enterarse de esta noticia, decidió que con sus habilidades como curandera a lo mejor podía ayudar y así poder ganarse un lugar en la tribu.
Se encaminó a la casa del jefe de la tribu, pero el jefe de la tribu no quiso seguir el tratamiento que la mujer le propuso, ya que no confiaba en ella.
Después de una pequeña discusión, al final el jefe accedió a seguir el tratamiento y sorprendentemente se curó.
Desde ese momento todos los del pueblo conocieron la sabiduría de lugares lejanos, la voz cálida que cuenta historias al amor de la lumbre, el arte de curar con plantas medicinales……nunca más la volvieron a llamar la EXTRANJERA.

Realizado para Educación para la ciudadanía.
Rubén Moya
Bruno Gorbalán
Jorge Vila

28 febrero 2011

La colina despierta y sus habitantes. 4º ESO.

Vosotros, los que leéis, aún estáis entre los vivos; pero yo el que escribe habré entrado hace mucho en la región de las sombras, de la oscuridad eterna, condenado a vagar como figura de rostro invisible por aquella muerte tan enloquecedora que a continuación me dispongo a narrar.
Fue una noche de invierno, cuando yo paseaba con el viejo carruaje acompañado por mi esposa cerca de “la colina despierta”. Son muchos los que dicen que esta colina está maldita, manchada por las garras del mismísimo diablo, habitado por espíritus invisibles, de los cuales solo notabas su presencia al llegar la noche. Estos rumores se debía a lo siguiente: en mitad de la colina, un pequeño pueblo que parece resurgir de entre las sombras dominado por el alto campanario, fue encontrado totalmente vacío por un mercader, tan solo se encontró una cruz ardiendo sin cesar en mitad de la plaza mayor. También cuentan que un grupo de adolescentes que paseaba por la colina despierta se encontró con este pueblo y decidieron hacerle una visita. De ellos solo regresó uno traumatizado, jurando haber visto como una mujer vestida de negro había llevado al abismo de la muerte a sus preciados amigos con tan solo una mirada, pues quien osara observar sus hermosos hijos negros, le dejaría de latir el corazón, se le helaría la sangre y no quedaría de él ni tan solo el recuerdo.
“Pueblo del demonio” gritaban los aldeanos “Custodiado por la dama de velo negro”
Probablemente (creía) todas esas historias eran inciertas. Lo mismo pensaba mi esposa, ésta, llena de intriga quería aprovechar la ocasión para adentrarse en este paraje. Me pidió que bajáramos del carruaje a dar un pequeño paseo y disfrutar del aire fresco.
No tardé en comprender que su intención era llevarme a la colina despierta, por lo que tuvimos una pequeña discusión en la que yo insistía que ésa era una idea estúpida. Cuando parecía convencida, repentinamente comenzó a correr, le grité para que se parara, pero ella continuó con su carrera, era una niña y su espíritu aventurero aún estaba en gran medida en su cuerpo. Al final tuve que seguirla.
Atravesamos un bosque poco frondoso y llegamos a un camino pedregoso que llevaba al pueblo fantasmagórico. Al poco rato mi esposa tropezó y rodó dolorida entre las piedras. Yo acudí enseguida reprochándole su mala actuación.
Cuando nos dimos cuenta, ante nosotros, a apenas 50 metros se postraba el pueblo. Éste parecía haberse movido por arte de magia. Sentí cómo una fuerza especial me atraía hacia él, como si la curiosidad hubiera crecido y fuera ella quien moviera mis pies, parecía ser que mi esposa sentía algo parecido ya que con su mirada fija en el pueblo, comenzó a avanzar hacia éste. Y así, sin mediar palabra ambos nos encaminamos hacia sus calles.
Entramos por un pasaje cubierto con algunos mosaicos cristianos manchados de un rojo que parecía ser sangre. Llegamos a la calle principal que daba a la plaza mayor. En cada casa estaba como elemento presente una oscuridad que parecía simbolizar la muerte, desde la que te espiaba el demonio deseando tu entrada en ella.
Cuando llegamos a la plaza mayor nuestras miradas fueron directas a el campanario, miré a mi alrededor esperando encontrar la cruz ardiendo, pero no pude verla por ninguna parte, mi esposa me cogió de la mano y me rogó que nos marcháramos de inmediato. Yo asentí pero repentinamente una campanada sonó de forma estremecedora, pude observar que en el campanario no había más que viento, busqué alguna señal de vida a mi alrededor y pude apreciar en un calle a lo lejos cómo una silueta negra se aproximaba a paso lento hacia el lugar donde nos encontrábamos.
A mi esposa le comenzaron a temblar las piernas, se debatía entre el impulso de salir corriendo y la parálisis causada por el miedo. Al fin huyó aterrada. Tardé un poco en imitarla y salir corriendo. Ahora la calle principal parecía eterna, y mi corazón comenzó a latir desbocado cuando vi cómo mi esposa cruzaba el pasaje que para mí parecía tan lejano. Finalmente logré alcanzarlo pero tropecé y caí por el camino rocoso tropezando con una piedra y dándome un fuerte golpe en la cabeza que me dejó casi inconsciente.
Cuando pude recuperarme me giré de inmediato e inevitablemente crucé mi mirada con la figura negra, apenas tuve tiempo para observar su bello rostro con unos profundos ojos oscuros ya que desapareció a los pocos segundos. Me levanté rápidamente, parecía estar rodeado de una espesa niebla desde la que siluetas me espiaban inmóviles. Corrí hacia el carruaje, cuando llegué, mi esposa preocupada e inquieta lloraba con un llanto estremecedor, me acerqué y exclamé: “Vamos Isabel, volvamos a casa”. Pero ella no se percataba de mi presencia, volví a repetirle lo mismo pero solo encontré como respuesta su llanto y el silencio, el silencio, el silencio…

25 febrero 2011

El miedo según Lucía. 4º Pr.

Tengo miedo cuando estoy en la oscuridad
claro, como superman.
También cuando oigo ruidos
y cuando como quicos.
Cuando tengo miedo,
oigo música claro, de lluvia
La verdad, si tienes miedo,
hay que soñar.

24 febrero 2011

El miedo según Clara. 4º Pr.

El miedo
El miedo es un sentimiento,
no te hace reír,
ni llorar,
te hace temblar.

El miedo es una sensación,
cuando en la oscuridad estoy,
los monstruos están en mi imaginación.

23 febrero 2011

¡Tengo miedo!

Cuando tengo miedo
siento dolor y susto,
la vida es una piedra
con las palabras, llanto, risa y temor.
¡Este mundo es tan complicado!
¿Qué podríamos hacer por las personas que sufren?
Tenemos que valorar lo que tengamos,
porque otros niños sufren mucho,
¡yo tengo mucho miedo,
pero que mucho!

22 febrero 2011

El chico ideal de Lucía. 4 Pr.

Tiene que tener los ojos azulitos
y el pelo rubio clarito.
No tiene que ser grosero
ni tampoco embustero.
Tiene que ser alto como un pino
pero no tonto como un pepino.
Le tiene que gustar la Navidad
pero no una barbaridad.
Que sea gracioso y con salero
pero que no tenga ningún agujero.
Que no sea gordo, que no sea flaco,
que sea simpático, mi bombonazo.

21 febrero 2011

El chico ideal de Andrea. 4º Pr.

Yo no tengo chico ideal,
pero si lo tuviera
querría que fuese listo.
Y que tuviera una sonrisa
para regalarme,
mil cartas de amor,
que me quisiera muchísimo,
que me defienda,
que no pegara, ni insultara,
porque yo a esos chicos no los quiero ver ni en pintura,
y sobre todo, si algún día pudiera,
que me trajera el desayuno a la cama
y que me haga sentir una dama.
Pero bueno, eso no es todo,
que no tuviera cosas malas en su corazón,
porque para mí un chico ideal
es respetar a la persona que quieres.
¡¡¡Y que te ame para toda la vida,
recuérdalo para siempre,
un chico ideal tiene que ser así!!!

19 febrero 2011

El chico ideal de Laura

Mi chico ideal

sería normal.

Alguien que me comprenda

y no me ofenda.

Que sea divertido

y con mucho sentido.

Lo quiero delgado

y nada pesado.

Además inteligente

y nada corriente.

Y este es el final.

14 febrero 2011

ESTADOS DE ÁNIMO

Unas veces me siento
como una gota,
y otras como agua
formando océanos.


Unas veces me siento
como una hoja que se lleva el viento
y en otra como si me perdiera
en el azul cielo.


A veces uno es ,
una milésima en el tiempo
y otras veces el rey
del firmamento.


Pero hoy me siento apenas
como un prisionero en sus cadenas,
con unas grandes ansias
de libertad.

12 febrero 2011

Mi colegio no es un colegio cualquiera.


Mi colegio es un cuento de hadas, los profesores ríen, te abrazan, te cuidan, te cantan, te bailan, te enseñan y te aman. Mi colegio no es un colegio cualquiera, pues cuando los profes te enseñan, enriquecen tu alma. En mi colegio te hablan con dulzura y además no les temes. En mi colegio las clases son divertidas, pero aun así los profesores enseñan con firmeza. Mi colegio es especial.

En mi colegio se preocupan por ti a todas horas, te saludan, te preguntan cómo van las notas, si estás satisfecho con alguna cosa o el comportamiento en la clase, en fin, en mi colegio se preocupan por ti.


En mi colegio hacemos actividades divertidísimas como postales de navidad, belenes, olimpiadas, campeonatos de fútbol, etc. Mi colegio es divertido. En mi colegio aparte de que te enseñan las lecciones del libro si hace falta algún día te explican lo que no has entendido de ellas. En mi colegio estudias, aprendes y comprendes.


Tengo la suerte de tener un colegio como éste, mi cuento de hadas es éste. Por eso mi colegio no es un colegio cualquiera.

11 febrero 2011

Carta - poema

QUERIDA MÍA:
No logro encontrar palabras
Que muestren lo que yo siento
Sufro sin pensar en nada
Y sólo buscando tu aliento.

Eres tú mi vida entera
No sé a veces dónde estoy
Porque pienso que quisiera
Junto a ti sólo estar hoy.

Quiero saber si tú sientes
Como siento y amo yo
No sé si tú a mí me quieres
O me dirás pronto: ¡No!

Todo ello me produce
Dolor, temor, nerviosismo
Y es que sé que ahora existe
Algo que es en mí un seísmo.

Busco una respuesta en ti
Ya que conozco el amor
Cuando veo claro en mí
Que suspiro de dolor.

Me falta el aire sin ti
Y seré alguien diferente
Si consigo ver en mí
Tu mirada transparente.

Esta carta te la escribo
Para darte el sentimiento
Que de amor siento y decido
Poner en tu conocimiento.

10 febrero 2011

MOOR, UN PUEBLO DE SOMBRAS

La noche era muy fría y oscura. La luna estaba cubierta por unos nubarrones negros que amenazaban una inminente tormenta. Todo esto ocurrió en invierno del año 1910. El pueblo de Moor vivía aterrorizado debido a los rumores sobre la aparición de sombras por las calles cada noche.

El espectro recorría el pueblo en busca de la sangre de alguna presa con que saciar su sed. Tenía los colmillos muy afilados y de una blancura infinita, la cara muy pálida y, en sus ojos, las pupilas eran transparentes y estaban rodeadas de infinidad de venas rojizas. Vestía completamente de negro, zapatos puntiagudos y pelo lleno de gomina recogido en una coleta.

Elena cerró su tienda de comestibles como cada noche y tomó el camino a su casa, cuando se desató una terrible tormenta y tuvo que refugiarse en un callejón próximo muy oscuro. Sentía como sus músculos se contraían a causa del frío y el miedo que recorría su cuerpo, ya que esperaba ver de un momento a otro la temida sombra sobre la que hablaba todo el pueblo.

El espectro no lo dudó un instante, se abalanzó sobre ella por detrás, hincó sus afilados colmillos en el pálido cuello de Elena y succionó su sangre hasta dejarla sin aliento.

Elena fue una víctima más de la sed de sangre del vampiro. Una nueva sombra que confirmaría una vez más los rumores populares del tenebroso pueblo de Moor.

09 febrero 2011

Historia de vampiros

Una esbelta figura contemplaba melancólicamente el horizonte desde una oscura esquina, a través de una pequeña ventana.
Suspiró, con nostalgia.
No podía seguir conteniendo su instinto, no podía reprimirlo por más tiempo.
Si continuaba encerrado en aquella casa, moriría de hambre.
Lo sabía.
Se giró bruscamente. Cogió su larga capa negra, atravesó el umbral de la puerta… y salió al exterior por primera vez en mucho tiempo, quizá demasiado.
Se paró en seco, y respiró una gran bocanada de aire fresco.
El fuerte viento agitó su cabello azabache.
Las gotas de agua resbalaban por su blanquecino rostro, y caían al suelo, causando un constante repiqueteo.
La figura agudizó la vista, tratando de encontrar aquello que estaba buscando, lo que le había hecho abandonar, después de tanto tiempo, su casa.
Aquello que había tratado de evitar durante meses, ahora le parecía imposible.
Sus ojos emitieron un ligero resplandor rojizo al ver con satisfacción, como una figura caminaba calle abajo.
En aquellos momentos no se arrepintió de haber dejado la casa atrás.
Avanzó hacia la figura, decidido.
Su capa ondeaba acompasadamente, mecida por el viento, pareciendo aumentar su poder sobrenatural, que habría estremecido hasta a la persona más valiente.
Observó a su presa, a unos pocos metros de él.
Era una mujer joven, que caminaba rápidamente, ajena a que cada uno de sus pasos estaban siendo vigilados.
Mantenía una conversación telefónica. Tal vez fue esta la causa de que la mujer no percibiera la presencia de alguien detrás de ella. No fue consciente de ello hasta que una sombra, rápida como el rayo, se interpusiera en su camino.
Soltó una exclamación ahogada.
Un escalofrío recorrió su cuerpo, y notó como se erizaba el vello de su nuca, debido a aquella aparición repentina, inesperada, y aterradora.
Era un siniestro hombre quien la observaba, fríamente.
Sus ojos rojizos brillaban ligeramente en la semioscuridad, y su cara se transformó en una mueca diabólica.
La mujer volvió a chillar, esta vez con más fuerza. El teléfono resbaló de su mano, involuntariamente.
No sabía lo que era aquel hombre, ni por qué lo temía tanto, por qué no lograba mirarlo a los ojos. Por qué se sentía inferior, y condenadamente débil.
Pero estaba segura de que aquel hombre que la miraba, no era exactamente como ella, como nadie que conociera.
Su instinto le dijo que corriera.
Y corrió, lo más rápido que pudo, dejando al teléfono y al misterioso hombre atrás… o eso era lo que ella había creído.
Porque aquella terrorífica sombra volvía a estar ante ella, impidiéndole el paso.
La muchacha supo en aquel momento que no tenía nada que hacer contra él.
Que era más rápido, más fuerte, e incluso más listo que ella.
La oscura figura se abalanzó inesperadamente sobre la joven, hasta rozar suavemente su cuello.
Ella se estremeció por el frío contacto.
Fue entonces cuando comprendió lo que era aquel ser que estaba ahora tan cerca de ella.
Aquel gesto, sus oscuras ropas, sus ojos rojizos, su tez blanquecina, su frío contacto… todo aquello lo confirmaba.
Fue consciente de que ella misma había firmado su sentencia de muerte al haber abandonado aquella noche su casa.
Porque podía haberle plantado cara a cualquier otra cosa… pero no a un vampiro.
Cerró los ojos, y por su mejilla resbaló una lágrima.
Una lágrima que reflejaba la impotencia y el miedo que sentía.
El vampiro hundió sus blancos colmillos en el cuello de la joven.
Una vez satisfecho, la soltó, y la muchacha cayó al suelo.
El vampiro le dirigió una última mirada al cuerpo que yacía, inerte, sobre el asfalto.
Sintió pena por aquella mujer, y se maldijo por ser como era.
Él no lo había elegido… y lo odiaba con todas sus fuerzas. Pero no había nada que él pudiera hacer al respecto. Tenía que vivir con ello.
El vampiro abandonó la solitaria calle, mientras la lluvia empapaba su cuerpo.
Si alguien lo hubiera contemplado entonces, habría descubierto un ápice de tristeza en su expresión.
La oscuridad se lo fue tragando, lentamente, hasta que la esbelta figura desapareció completamente, dejando, tras de sí, a su víctima.

08 febrero 2011

Mi historia de terror

Vosotros, los que leéis, aún estáis entre los vivos; pero yo, la que escribe, habré entrado hace mucho en la región de las sombras… Todo sucedió aquella intranquila mañana de invierno, nosotros, éramos pequeños e inocentes y no sabíamos que aquello que íbamos a hacer nos iba a repercutir de tal manera.
La tormenta caía con gran violencia y asustados nos escondimos cerca del viejo orfanato deshabitado del pueblo, a pesar de lo que se contaba sobre éste, abrimos la puerta con cautela y paseamos por las grandes habitaciones vacías y oscuras. Todo era muy espeluznante y yo estaba muerta de miedo. Cada rayo sonaba como si una bomba cayera encima de nosotros. Decidimos que lo mejor sería jugar a algo para pasar el tiempo y se nos ocurrió que el escondite era la mejor propuesta, unos fueron escaleras arriba, otros corrían por los largos pasillos y yo divisé no muy lejos un armario al que sin pensarlo un momento, me dirigí a esconderme. De repente una voz horrible, muy aguda y a la vez muy temible gritó “cuarenta”, lo que más me alarmó fue que esa voz no era la de nuestro amigo, pero decidí no salir, no salir hasta que me encontraran, si alguna vez me encontraban. La lluvia caía cada vez con más fuerza y ahora los rayos se convirtieron en gritos, gritos de voces conocidas, las lágrimas no podían refugiarse en mis ojos y comenzaron a caer, con tanta intensidad como el miedo que corría por mis venas. Cuando empezó a oscurecer y la tranquilidad reinaba por el lugar o al menos eso parecía, salí lo más rápido que pude de allí y corrí a contárselo a la gente del pueblo, pero nadie me escuchó, es más la gente me ignoraba, y entonces fue cuando me di cuenta de que nosotros, nos habíamos convertido en la leyenda del viejo orfanato.
Escribo esto para que creáis que no todo lo que cuentan, por muy inverosímil que pueda resultar, muchas veces la verosimilitud está más cerca de lo que creemos.

07 febrero 2011

Historia de terror

Vosotros, los que leéis, aún estáis entre los vivos, pero yo, el que escribe, habré entrado hace mucho en la región de las sombras…

Igual no te los crees, pero estoy delante de ti. ¿No me ves? Eso es porque no has vivido lo mismo que yo. A los siete años ya veía muertos y todo ocurrió así: un 31 de octubre oscuro mi hermano y unos amigos me llevaron al cementerio. Empezamos a oír unos pasos acercándose cada vez más rápido y echamos a correr. Me caí a una tumba y me sumí en lo que yo creí ser un sueño. Se me apareció una mujer preciosa con los cabellos dorados y unos ojos de color azul mar. Me dijo que tenía que buscar a mi hermano, que se había pedido en un bosque.

Al día siguiente un hombre me sacó de la tumba y le pregunté por mi hermano. Nadie sabía nada de él, así que fui al bosque y le empecé a buscar yo solo. Volví a ver a esa mujer y me llevó hasta él, pero apareció ahorcado. La mujer me dijo que antes de suicidarse vio algo… algo extraño. Huí lo más rápido que pude a mi casa y no volví a aquel lugar jamás.

Escribo esto para ver si alguien consigue saber qué es lo que vio y devolverme la paz.

06 febrero 2011

La última noche

Él era un chico de pelo castaño con reflejos rojizos, vestía una sudadera y unos vaqueros al igual que la mayoría de los chicos que se encontraban allí pero en cuanto le vi supe que no era como los demás. Lo observé más atentamente y me di cuenta de la preciosa piel pálida que tenía, era completamente perfecta y parecía que brillaba; tenía los ojos de un color extraño, como una mezcla de lentillas de un color muy diferente al que tenía colocadas sobre sus ojos.
Me pregunté quién habría invitado a aquel extraño chico a mi fiesta.
Mientras yo iba recibiendo a varios amigos y conocidos que iban entrando en la casa vi como el hablaba con una chica rubia a la que yo tampoco conocía y con la que, unos minutos más tarde, se dirigió hacia la puerta. Me escabullí entre la gente para seguirlos, simplemente por curiosidad, para saber quienes eran aquellos extraños y porque estaban en mi fiesta de cumpleaños cuando no les había visto en mi vida, especialmente aquel guapísimo chico.
Salí a la calle y al momento me arrepentí ya que llovía a cántaros, seguí a la pareja que ya iban a una distancia prudente para que no me descubrieran, las calles estaban desiertas, algo extraño un Sábado noche, supuse que todo el mundo había decidido refugiarse de la lluvia en tiendas, bares…De repente los dos chicos se pararon, estaban en medio de un callejón y yo me escondí en la esquina de la calle para que no me vieran, no sabía que hacía allí ni por qué les había seguido ¡ni siquiera les conocía! Así que traté de esconderme bien para no tener que dar ninguna explicación de por qué estaba allí ya que no tenía que hacerlo. Vi como el chico se inclinaba y besaba a la chica y me pregunté si ya se conocerían de antes de la fiesta, a continuación, le besó en la mejilla y después en el cuello; aquello ya no me interesaba en absoluto pero cuando empezaba a irme me di cuenta de que el chico se había detenido, empezó a andar hacia atrás cuando me percaté de que la chica había girado la cabeza quedándose mirando hacia el cielo con los ojos completamente abiertos. El chico tenía una mano alrededor de su cintura y la otra en su nuca y continuaba sin despegar sus labios del cuello de ella.
Mi corazón empezó a acelerarse y sentí que se me iba a salir del pecho cuando vi que una gota roja ensuciaba el empapado vestido blanco de la chica.
Quise correr, pero mis piernas no me obedecían y vi claramente como el chico se retiraba y que tenía los labios ligeramente rojos, recé por dentro para que la chica hiciera algún movimiento pero ésta se desplomó en cuanto el chico retiró su brazo de su cintura.
Sentí que el pánico estallaba en mí y se me escapó un grito de terror, mi corazón se detuvo cuando vi que el chico se volvió inmediatamente hacia mí. ¿Cómo podía haberme oído a aquella distancia? En aquel momento mis piernas volvieron a responder y eché a correr hacia un parque que veía a la lejanía.
Maldije aquellos preciosos zapatos altos. Es muy complicado correr con tacón cuando te tiemblan las piernas y el agua tampoco ayudaba, me los quité sin dejar de correr dejándolos tirados por mitad de la calle y no paré de correr hasta llegar al parque.
Miré a mi alrededor intentando recuperar el aliento y sin dejar de mirar hacia atrás para ver si encontraba a alguien a quien pedir ayuda.
Oí un ruido detrás de mí y ni siquiera miré antes de echar a correr de nuevo, seguí corriendo pese a que no volví a escuchar nada, no podía creerme que lo hubiera despistado, cuando empecé a olvidarme me sentí tan feliz que sentía que podía saltar de alegría pese a que la lluvia me había empapado el pelo y el vestido y sentía helados los pies al contacto con el suelo. Pero toda esa alegría se desvaneció en apenas un segundo, apenas un instante basto para comprender que aquella sería mi última noche, se desvaneció en aquel momento en el que vi mis preciosos zapatos sobre el banco que tenia frente a mí.
Ni siquiera le había despistado, él había estado jugando conmigo, me había hecho creer que tenía alguna oportunidad de escapar, y ahora ambos sabíamos que no tenía ninguna.
Cerré los ojos al asumir que aquella noche todo terminaría, unos segundos después oí una carcajada de diversión y satisfacción y sentí como unos afilados dientes se incrustaban en mi cuello y un dolor inmenso. Se me doblaron las piernas y grité hasta que pensé que mi garganta estallaría y después nada, todo se volvió negro y deje de sentir.