27 febrero 2013

La vida en segons.

De vegades sentia que estava a soles, sense ningú que em trobe a faltar.



Necessitava aclarir-me. Sense agarrar res, vaig decidir eixir de casa sense saber cap a on anava. Quan em vaig adonar estava a la platja, caminant per la freda arena. Era a la vesprada i ja s'estava fent de nit. Altres dies sentia que em feia por caminar a eixes hores del dia per aquella zona, no hi havia ningú, però eixe dia no era així, sentia que aquell lloc m'atreia cap a ell i vaig seguir caminant per la vora de la platja descalça, amb les sandàlies a la mà, amb l'aigua banyant-me els peus i esguitant-me de vegades fins a la cara, com aquella vegada que la meua germana i jo, de xicotetes, jugàvem a esguitar-nos i terminàvem mullades. Aquells dies feliços.

Ara estava sola, i l'arena humida que sentia baix els peus no estava calfada com aleshores, sinó gelada, i l'aire no era suau ni portava olor a primavera, ni música, ni res. Feia un vent agressiu, que jo sentia com agulles clavant-se en les meues cames i rebolicant-me el cabell fins a no deixar-me veure per on caminava.

Se'm va passar pel cap que, si m'endinsava en la mar i m'ofegava, ningú em buscaria perquè ningú sabia on estava. Ningú ploraria tampoc per mi, però no m'importava, tan sols sentia al meu cap un impuls que em feia caminar cap avant.

Em vaig apartar el cabell que se'm ficava alsulls i, de sobte, em paregué vore a algú al final de l'espigó al que estava prop d'arribar. Quan vaig apropar-me, vaig distingir una figura menuda i delicada, un xiquet. Estava d'esquenes. Tenia el cabell negre i llarg, roba fosca i anava descalç com jo amb unes esportives blaves a la mà.

 Hola! Que fas ací sola?

El xiquet girà el cap i em va mirar: tenia els ulls blaus i profunds i la pell blanca com la neu; de tan blanca, blava. Pareixia que el seu cos no tinguera sang, com si s'estaguera acomiadant d'aquesta vida. I aleshores ho vaig endevinar: no volia viure més, per això estava allí. Segurament ningù el voldria, com a mi, i aquesta anava a ser la seua oportunitat per acabar amb tot.

Entretinguda amb aquests pensaments com estava, no em vaig adonar de què el xiquet s'havia girat de nou cap a la mar i avançava ràpidament.

Si no hagués estat tan absorta amb els meus pensaments podria haver-ho evitat, haver-lo salvat, però no ho vaig fer. Ara era jo la que, amb la boca i els ulls molt oberts, contemplava la mar sense poder creure-m'ho. Havia sigut egoista pensant a soles en mi mateixa quan aquell xiquet tampoc tenia a ningú, millor dit, em tenia tan sols a mi.

Boja i cega per haver presenciat tan gran desgràcia, vaig botar per les roques fins a la que, segons abans, es trobava el xiquet, aquell xiquet que ja no estava. No vaig pensar-m'ho: quatre passos i vaig deixar-me caure al mar embravit.

Tota una vida va passar pel meu pensament en uns segons: la platja amb la meua germana, els setze aniversaris, els jocs en el parc, les xarrades amb les meues amigues, en casa amb la meua família, corrent pel camp amb Pipo, la meua mascota, estudiant amb els companys de l'escola…

Esperant com estava a arribar al fons, em vaig adonar de què una altra vegada havia estat egoistament endinsada en els meus pensaments i segurament havia transcorregut una bona estona des que vaig botar. Els meus ulls lluitaren per obrir-se i no podia, tot estava en silenci i jo no sentia cap dolor. Quan vaig aconseguir obrir-los ja no estava l'arena, ni el vent embravit ni la mar. Tampoc vaig trobar al xiquet. Estava tranquil•la, calorosa i protegida, al mullit. Vaig mirar el rellotge, i tot allò que havia estat somiant, havia transcorregut en tan sols una hora.

No em podia creure l'alleujada i feliç que em sentia per trobar-me a casa, sentint ara els critets de la meua germana mentre corria pel corredor. Vaig comerçar a pensar que el malson va suposar una gran ajuda per a mi; al veure els millors instants de la meua vida passar davant dels meus ulls en segons, em vaig adonar de què en tots aquells instants hi havien persones que em volien: ja no estava sola. Millor dit, ja no em sentia sola, mai ho havia estat.

Em vaig alçar d'un bot. Una dutxa ràpida, un xandall i una cola de cavall. Vaig disfrutar com mai desdejunant-se amb els meus pares i la xicoteta Carla, somrient cada vegada que feia els seus coneguts critets.

Vaig eixir al carrer donant el bon dia a tot el món, travessant la ciutat fins a arribar a la platja, on estaven les meues amigues jugant a vòlei. Em vaig sentir feliç de tornar a vore-les i elles m'animaren per a unir-me al joc, però jo tenia en la ment un altre pensament urgent: volia anar a l'espigó. Volia trobar al xiquet, tenia l'esperança de poder arribar a temps esta vegada.

Corrent a tota velocitat per la vora, mirava cap a l'espigó sense distingir encara figura alguna. Segons anava apropant-me, vaig estar segura de què el xiquet no estava.

L'únic que vaig trobar eren unes xicotetes esportives blaves sobre la mateixa roca en la que no vaig pensar-m'ho.

24 febrero 2013

LA VERITAT


Quan vaig veure

que m'estaves mirant

el temps es va parar.

El teu somriure

va fer que el meu cor

es tornara boig.

Moltes coses pel meu cap,

van passar,

el més asombrant

és que no podia treure't

del meu pensament.

Però vaig tornar a la realitat,

i me n'adoní

que a soles podia tindre

la teua amistat.

17 febrero 2013

El rellotge del temps.

Hui es un dia com qualsevol altre, les mateixes persones, els mateixos llocs, tot el mateix de sempre. Ara mateix estic anant a l'escola, sense presa ja que vaig bé de temps. Anant-hi, m'he adonat de què han posat una tenda nova, no sé què es el que vénen, però com hui tinc temps vaig a entrar a veure-la per dins encara que no vaja a comprar res. A la tenda, hi havia un home molt vell, canós i que s'ajudava amb un bastó per poder caminar. Era una tenda molt xicoteta i estava tot molt apretat, tan apretat que no pots veure'l tot d'una passada. Hi havia de tot, des de bolígrafs fins a coses per a la cuina i la veritat és que tot estava molt bé de preu. Hi havia mirat assoles la meitat de la tenda quan em vaig adonar de què faltaven cinc minuts per a què començaren les classes i que arribava tard. Vaig anar-me'n corrent al col•legi i vaig arribar just a temps. Vaig passar tot el dia al col•legi pensant en tornar a la tenda i acabar de veure-la. Quan van acabar les classes vaig anar-hi i em va saludar el depenent de la tenda, a pesar de la seua edat, era un home molt simpàtic i em va reconèixer de seguida. Vaig estar parlant amb ell i em va contar una història que li contaven a ell de xicotet i que em va agradar molt. La història tractava sobre un xiquet que va trobar un rellotge que tenia el poder de controlar el temps, aquell rellotge es trobava soterrat baix algun carrer de València. Em va agradar molt el conte i la veritat és que m' hauria agradat molt tindre-lo, seria molt divertit.

Una altra volta, el temps se'm va passar volant, hi havia entrat a la tenda a les cinc i mitja i havia eixit a les set. Vaig tornar a casa i em vaig quedar pensant en el rellotge. Si existira, on es trobaria? Em vaig passar fins a les dotze de la nit buscant informació sobre el rellotge en l'ordinador i vaig trobar una pàgina que ho deia tot sobre el rellotge, inclús hi havia una foto. En la foto hi apareixia un xiquet d'uns nou o deu anys amb el rellotge a la mà. No era molt gran i no tenia pinta de ser molt vell. Quan em vaig adonar de l'hora que era i que encara no hi havia fet els deures vaig imprimir la foto i me la vaig guardar a la motxilla per a demà poder donar-se-la a l'home de la tenda, de segur que li agradarà, vaig pensar. Al dia següent, vaig anar a la tenda i li vaig donar la foto, li va agradar molt i em va dir que coneixia al xiquet de la foto, que era el seu millor amic de la infància i vam quedar en què quan eixira del col•le aniríem a fer-li una visita. Va ser el dia més llarg de la meua vida, cada minut pareixia una hora però per fi va arribar el moment d'anar a buscar al jove que ara no serà tan jove de la foto. L'home de la tenda em va guiar per uns carrers molt estrets i que jo ni tan sols coneixia, vam passar per places, circumval•lacions, carreteres fins que al final vam arribar a una caseta que es trobava en mig del camp amb uns quants cultius al voltant. Vam tocar al timbre i ens va obrir un xiquet menut molt paregut al de la foto. L'home de la tenda es va sobresaltar tant com jo quan va veure al xiquet, vam passar i el xiquet ens va dir que el seu pare s'havia anat un moment al centre i que ara de seguida tornaria. Ens va servir uns pastissos molt rics que segons deia, els havia fet ell mateix. Quan es va anar un moment el xiquet a buscar el sucre, l'home de la tenda em va dir que es el mateix xiquet que ell recordava, la mateixa veu, la mateixa cara, els mateixos gestos… L'home em va dir que el rellotge havia d'existir i si existix de segur que el xiquet és el propietari. L'home va fer el possible per entretindre-lo mentre que jo buscava amb la mirada aquell rellotge. De sobte, el vaig veure a una prestatgeria, junt a uns llibres que tenien pinta de tindre uns quants anys. Li vaig dir a l'home per senyals i gestos on estava el rellotge i efectivament era el rellotge de la foto. El xiquet es va adonar de què estàvem a tota hora mirant el rellotge dissimuladament. En adonar-se, ens va dir tota la veritat, ell era l'amic de l'home i que mai li ho havia dit per por a què li passara el mateix que a d'ell. Ens va contar que quan va veure que es feia major, va utilitzar el rellotge per a convertir-se en un xiquet de nou, va a tornar a viure un altra vegada la seua infància i joventut però just quan va complir la mateixa edat amb la que s'havia tornat xiquet, el rellotge va tornar a fer-ho menut i ara està condenat a tornar a repetir per a sempre la seua vida. L`home va posar una cara pensativa i després se li va ocórrer una idea. Ell sabia molt sobre aquell rellotge ja que hi havia estat investigant sobre ell tota la vida, es va recordar de què si el rellotge es trencava, la maledicció es trencaria però el maleït tornaria a tindre la seva edat real. Tots ens vam posar a fer càlculs i vam arribar a la conclusió de què el xiquet tenia 84 anys. El xiquet va dir que si que volia desfer-se de la maledicció però que no tenia ni treball ni res. L'home li va dir que ell li podria proporcionar treball a la tenda i que si volia coneixia a un veí que vol vendre una casa al costat de la tenda. El xiquet el va posar molt content i vam començar a tornar-ho e la seua edat. Primer calia sostindre el rellotge en la seua mà i després, sense que ningú tocara el rellotge, ell mateix l'havia de trencar. Va costar molt d'esforç trencar el rellotge ja que era dur com una pedra però finalment el vam aconseguir. El xiquet, bo, l'ancià, va estar molt content i vam portar-lo a la seua nova casa. Ara, cada vegada que passe per a anar a l'escola em recorde de tota la història que han passat i tot el que ha passat amb el rellotge i fins i tot de vegades em quede una estona a passar el temps parlant amb ells i donant una volta a la tenda que cada vegada hi ha alguna cosa nova. Aquell mateix dia, quan vaig arribar a casa, ma mare em va preguntar que a on havia estat tot el dia a lo que jo li vaig contestar contant-li la història de com havia conegut a l'home de la tenda, lo de la fotografia, lo del rellotge i la història del xiquet que ara treballa a la tenda. Ma mare va pensar que estava boja i per a què no em portara al psicòleg o a qualsevol lloc d'aquests em vaig veure obligada a mentir-li i dir-li que era una broma i que tota aquella història va ser un somni que hi havia somniat la setmana passada. Però a pesar de què no puga contar-li a ningú la meua història, jo sempre la recordaré i la tindré ben present.





Fi.

10 febrero 2013

La invasió zombie.

Això era una vegada uns científics que estaven experimentant amb persones, un nou alterador genètic. Van fer un alterador genètic. Van fer molts avanços i van descobrir efectes secundaris del experiment, aquestes efectes eren: pell ennegrida, llavis reduïts, dents més grans i fam per carn humana. Quan aquest efectes van sorgir en la gent que havia anat a la proba van convertir-se en zombis i van mossegar a tots el presents . Els zombis seguien transformant a totes les persones que havia. En poc de temps van aconseguir colonitzar tota la ciutat.


Les cases estaven abandonades i tota la ciutat deserta. Quedaven pocs supervivents i havia un xicotet grup de uns cinc persones que intentaven eixir de la casa perquè estaven entrant zombis, van aconseguir eixir amb moltes dificultats. Javier el millor tirador del grup, Ivan un assassí en sèrie, Carlos, un xic que está molt mal de la azotea, Rosalia una profe de lengua, i Bartolomé que és el més escoréis del grup. Desprès es van ajuntar amb altres dues persones: Paula i Patricia dues germanes que llevaven molt de temps sense veure’s. Amb les armes que portaven van aconseguir fer un pont a un cotxe i eixir ràpidament de la ciutat amb una caravana gegant. Van estar dies fins encontrar un lloc on descansar durant uns quants dies.

Als catorze van començar a aparèixer uns quants zombis i van agafar per sorpresa al grup. Van agafar a Paula i no va poder escapar.

Patricia es va afectar molt per la pèrdua de la seua germana que era molt important per a ella i quasi es va suïcidar per a estar amb la seua germana.

Van decidir anar cap al laboratori on va començar tot però es van donar compte de que estava tot ple de zombis i no podrien entrar. Van decidir usar la caravana per a apartar els zombis. Van millorar la caravana posant-li ferro per davant per a anar a tota velocitat contra el zombis. L’estratègia era posar a dos tiradors pujats a unes torres que hi havia per a les dues bandes i un altre tirador damunt de la caravana, tots els demes estaven dins fins que atravessàren la zona amb zombis després eixien i entraven en la base.

El dos tiradors de les bandes anaven a ser Javier i Carlos. Damunt anava a estar Patricia que havia millorar en el tir. Tota la resta anàven amb armes per a defendre’s.

El pla anava a començar Carlos i Javi ja estaven en les seues posicions, Patricia estava buscant la forma de no moure’s massa i els demes estaven tots llestos. Patri va donar l’ordre i va començar Ivan que era qui conduïa el cotxe anava accelerant molt ràpid van entrar en l’embolic i van arrossegar molts Javi i Carlos ja avien matat vint o trenta. El pla funcionava perfecte quan de sobte. Un zombi Super desenrrotllat va aparèixer de sobte tenia un braç allargat i el ulls negres com la cendra, era molt diferent als demes podia moure’s ràpidament i el cos era molt flexible .

Van seguir al zombi fins que va entrar en la base allí el van perdre de vista. Anaven tots junts però se’ls menjava un per un, al final a soles van quedar Ivan i Bartolomé. Van aconseguir llegar al centre de la base. Quan anaven a aconseguir l’antídot va aparèixer el zombi van lluitar contra ell fins que van aconseguir disparar-li al cap i matar-ho.

Van eixir i van donar-li l’antidot a tots el zombis.

03 febrero 2013

El meu nou col·le.

Això era i no era, una xiqueta que s’anomenava Sara. Ella era morena d’ulls blaus, no molt alta. Ella tenia un germà que s’anomenava Marcos, i una germana que s’anomenava Laura. Els pares que es deien Vicent i Raquel, l’havien canviat de col•legi. Bé tot va començar així:

Dijous 3 de Març, un dia trist, ennuvolat, a ella li agradava la pluja perquè li produia dolor de cap, i es posava malalta. Al dia següent Sara es va canviar de col•legi. Tot era extrany per a Sara: Els professors, els companys, els alumnus, tot. Van mirar-la una bona estona. Sara ja que era molt vergonyosa, aleshores es posà roja quan va passar un temps, 10 o 15 minuts mínim es va seure a la seua cadira després de què la professora la va presentar. A eixa hora tocava Socials amb Marian (la professora) va manar un treball a power point. Sara no tenia una companya, així que se ho va demanar a Natalia, altra companya que n’hi havia en classe i estava sense parella. Aleshores, van quedar per la vesprada, a la casa de Sara. Quan es va fer per la vesprada Sara i Natalia es van anar, caminant hacia la casa de Sara. Al arribar el primer que van fer va ser berenar, i es van posar a l’ordinador a fer el power. La seua mare estava bastant contenta, ja que havia aconseguit una amiga. Al acabar el POWER, Sara i Natalia, es van fer molt bones amigues i sempre van a ser molt bones amigues.