12 junio 2013

Oda a un camí.

El camí de la vida,

tan perdut com el camí dels boscos estèrils

que una vegada donaren vida al nostre astre.

Aquell camí,

tan llarg però a la vegada tan breu

que no te n’adones quan comença i quan termina.

En alguns camins hi ha obstacles, altres són llisos com la seda egípcia.

El camí, per alguns tan tediós, per altres tan fugaç .

Alguns arriben cansats al límit,

altres no perceben que s’ha acabat,

i altres, en canvi, desitgen arribar fins a la fi.



03 junio 2013

Un llac de llàgrimes.

Núria contemplava meravellada aquell acollidor jardí. Sempre, des de xicoteta ho havia visitat amb els seus iaios. Per a ella era un lloc d'evasió, on es relaxava i deixava arrere les preocupacions.

Per això havia anat allí eixe calorós i assolejat dia primaveral, tal vegada per a rememorar vells moments, o reviure les històries de la seua iaia sobre aquell màgic lloc, els jardins de Montfort.

Tal matí com aquell, assentats en un banc del jardí que emetia tranquil•litat, Núria, amb el cap recolzat en el muscle de la seua iaia, tancava els ulls i es deixava engrunsar pel so calmat que produïa l'aigua de les fonts al caure, el so dels pardals, el seu aleteig... la brisa fresca del vent li portava una olor agradable, que la invitava a respirar profundament i sentir com aquell aire pur netejava els seus pulmons.

Recordava cada paraula de les històries de la seua iaia, històries que la feien viatjar temps arrere, molt de temps arrere, i fantasiejava de ser ella la protagonista d'aquelles històries. Ser aquella jove, Ximena, la llarga cabellera fosca de la qual ondejava amb el vent i el seu somriure produïa alegria allí per on passava. La seua noble i prestigiosa família habitava en l'acollidora vila embolicada per frondoses i cures jardins.

La seua iaia contava que Ximena estava enamorada d'un jove de família humil, Alfons, el ferrer, el seu amic des de la infància, amb qui es perdia per aquells camins que rodejaven sa casa i compartia tots els seus secrets.

Entre ells hi havia una relació especial, ja que ningú sabia res sobre el seu amor. Van pensar que seria el millor, ja que, si algú arribava a cerciorar-se del que ocorria, les conseqüències podrien ser fatals. Mai s'hauria aprovat una relació com la seua, inclús Alfons coincidia que una jove del seu llinatge mereixia quelcom millor, no un simple ferrer. Però Ximena no estava d'acord. El seu amor per ell havia sigut sempre tan intens, que quan estaven junts tot just importava, cap dels dos recordava aquella única diferència, que no significava res, enfront del seu amor, que ho significava tot.

Alfons, tombat en l'herba prop de la casa de Ximena contemplant l'esglaiador crepuscle, va escoltar la conversa entre el pare de la seua amada i un jove de la seua edat. El que va sentir el va deixar gelat. El seu cor es va oblidar de bategar per uns segons i la seua vida va paréixer perdre tot el sentit després d'escoltar aquelles paraules. El pare de Ximena acabava de concedir la mà de la seua filla a aquell desconegut.

Sabia que se la concediria abans a un desconegut de la noblesa, que a la persona que més coneixia la seua filla, pel mer fet de no tindre menjar de sobra que emportar-se a la boca tots els dies.

Ho sabia, sempre hi havia tractat d'assumir-ho. Però ara la dura realitat li colpejava amb una pesada maça el cor.

En un atac d'impotència i a fi de defendre el seu orgull, sense acceptar la idea de perdre a Ximena, Alfons va desafiar en dolc a aquell jove que li anava a arrabassar allò que més volia i desitjava del món.

Van barallar durant hores, en un combat intens i dolorós per a ambdós contrincants, però finalment, a causa de la seua major experiència, el jove va derrotar Alfons, i va deixar el seu cos inert sobre la verda herba, prop de la casa de Ximena.

Esta, a l'eixir a fer un passeig per a aprofitar l'última llum del crepuscle, va trobar el cos del seu amat estés en el sòl.

El seu desconsol va ser tal i el seu cor estava tan afligit, que va plorar desolada durant dies, ningú podia separar-la d'Alfons.

Es diu que les llàgrimes plorades per Ximena van ser tantes que van crear una xicotet estany, en el que van quedar sepultats tant el seu amat com ella.


Ximena continua plorant la mort d'Alfons, a través de les nombroses fonts que hui en dia trobem per tot el jardí, recordant-nos a cada gota que aboquen aquell amor immortal, que perdurarà mentre continue brollant aigua d'elles.

Els seus cossos romanen abraçats, en un abraç etern, com a reflex del seu amor màgic, la màgia del qual impregna encara els jardins de Montfort.