El magatzem de les històries.

Açò era un lloc màgic cridat el magatzem de les històries. Com dicta el seu nom, en este lloc es guardaven registrades per escrit totes les històries del món: llegendes, contes, novel·les i fins i tot contes extraterrestres. En este magatzem treballava Tobies, un xicotet ser blau amb barba i pèl blanc. Ell era un dels molts encarregats de plasmar les històries per escrit.

Va haver-hi un dia en què, de sobte, la producció d'històries va parar.
-Què passa? -va preguntar u.
-Per què s'ha parat la maquinària? -va preguntar un altre.

Llavors va aparéixer el Gran Escrivà, el cap d'eixe lloc, que va dir:

-Calma, xics! Què ocorre?
-La producció d'històries s'ha parat -va dir u.

El Gran Escrivà va quedar en silenci.

-Cal esbrinar què ha passat -va dir-. Algú ha de baixar a la Terra i comprovar per què ha frenat la producció. Algun voluntari?

Llavors es van sentir un muntó de xiuxiuejos.

-A la Terra? Jo no vull anar a la Terra?
-Diuen que és un lloc horrible, ple de monstres i guerres.
-Sí, i el pitjor és que viuen uns horribles sers amb pell rosa i cinc dits en les mans i els peus. Destrossen i contaminen tot el que ix al seu pas.

Entre este revoltim de veus, Tobies va fer un pas al front i va dir:

-Jo baixaré a la Terra.

Llavors el silenci es va apoderar del magatzem.

-Tu, Tobies?
-Però si mai has eixit de la fàbrica!
-No duraries ni cinc segons en la Terra.

El Gran Escrivà va dir, somrient:

-Molt bé... Tobies anirà a la Terra. Prepareu el vehicle interdimensional, partirà ara mateix.

A les sis de la vesprada, Tobies estava preparat per a partir.

-Abans que res -va advertir el Gran Escrivà - tin moltíssima cura. És un món desconegut per a nosaltres. Molts han anat i mai han tornat. Mantín la teua nau amagada.

Llavors, la nau de Tobies va partir; i quan va arribar... va impactar directament en un poal de fem. Tobies, mig inconscient, va eixir del poal i va posar la seua nau en "mode de butxaca": açò va fer que la nau es tornara de la grandària d'una goma d'esborrar. I se la va ficar en la butxaca.

-Bé, perquè a explorar -es va dir.

Tobies va passejar pels carrers de la ciutat on havia aterrat. Quelcom li va sorprendre. Absolutament ningú es fixava en ell. Era una criatura baixeta i blau i ni tan sols li tiraven una ullada. Tots estaven parlant per un estrany aparell, un mòbil. O caminant amb la vista al front.

-Vaja -va dir Tobies-. Si la gent està tan ocupada que ni em dirigixen la mirada com tindran temps d'inventar històries?

Caminant, caminant, va trobar un parc amb xiquets.

-Bé! -va dir Tobies- Els xiquets tenen imaginació. Potser estan inventats centenars d'històries ara mateix.

Llavors, pujat a un arbre, va escoltar les conversacions.

-De què parlen? -es va dir Tobies- Tuenti, mòbil, Messenger? Què és això? No pareix que estiguen parlant d'històries, ni de bon tros.

Llavors va veure un home barbut i canós. Dirigint-se a ell, li va preguntar:

-Disculpe, cavaller: per què la gent no fa tantes històries com abans?

L'home va respondre:

-Perquè la gent ja no té creativitat ni imaginació. Ara només es fixa en els seus assumptes i en les modes. Mira'm a mi. Ací on em veus, jo era un escriptor de contes fantàstics. Prou bo, per cert. Però ningú comprava els meus llibres.

Tobies, després de sentir això, va posar la seua nau en "mode normal", es va pujar a ella i va tornar al magatzem d'històries infinitament tristes.

I conte contat, esta història només s'haurà acabat si nosaltres volem.

València, ciutat de misteri. Manuel.

Tot va començar una freda nit d´hivern, en un carreró del Barri del Carme molt tètric. Un xiquet anomenat Cristian va passar per allí sobre les dotze i mitja. Al principi tot pareixia tranquil, però a cada pas que donava el carreró s´anava fent cada vegada més llarg, fins a un punt en el que es va fer infinit.

Cristian va notar un calfred que li va recòrrer tota l´esquena, això li va produir por, molta por. Aquesta por es va veure intensificada quan a l´uníson es van escoltar dos veus cada vegada més pròximes a Cristian. Les dos veus estaven ja molt prop d´ell. Atemorit va córrer el més ràpid que li permeteren les seues cames, però aquelles veus pareixien no allunyar-se. La por que tenia Cristian no podia ser major, o això va pensar ell. Tan sols a uns pocs metres d´ell es va obrir una espècie de portal que pareixia descendre als inferns, quan es va percatar de què havia un forat a terra ja era molt tard i va caure dins. Al caure al fons d´eixe gran portal, li va semblar observar una gran figura, no sabia si era humana, però ho pareixia. Una gran curiositat el va invair totalment i va sentir el desig de descobrir què era aquella gran figura, tenia por, però necessitava descobrir-ho, així que va decidir anar cap a ell. Quan estava molt prop d´ell, tan sols a uns metres, aquella figura es va moure, Cristian es va fer cap arrere però alguna cosa se´l va impedir, als pocs segons va començar a elevar-se fins que va a estar cara a cara amb aquell ser misteriós.

Aquell ser va resultar ser Hades, la deitat grega dels inferns. Cristian estava confós, ell era un gran aficionat a totes les mitologies clàssiques, no es creia el que estava observant, Hades va començar a parlar-li d´una història un poc extranya amb un to de veu molt greu i amenazant, però Cristian ja no tenia tanta por, i estava molt interesat per allò que aquell Déu li estava contant a un míser mortal. La xarla, quan ja portava una hora de duració i ja pareixia que anava a terminar, es va veure interrumpida per un so molt molest i continu, que no parava de sonar.

Passat un temps es va percatar de què aquell so era el despertador de sa casa, va parpellejar i en obrir els ulls es va trobar en la seua habitació, però ell estava segur de què no havia sigut un son, tot allò havia sigut molt real. Després de passar uns quants dies amb la seua rutina de sempre, va decidir anar-se´n per un altre camí per a tornar a casa, va girar un cantó i es va quedar perplexe en veure el carreró del seu son i es va encaminar cap a d´ell per a investigar-lo, però no va passar res d´extrany no es va fer infinit ni res per l´estil, Cristian es va decepcionar molt, però ell sabia que havia sigut real, i que havia viscut tot allò, sempre va recordar aquell tètric i màgic son…

València, ciutat de misteri. Nuria.

Hui és 14 de febrer de l’any 2010.
Aquest matí han anunciat al Canal Nou una altra desaparició. Ja en són vint-i-tres.
La dona en qüestió es deia Elisa. Edat: dènou anys.
A la pantalla de la televisió mostraren la seua foto, on somreia lleugerament un rostre pàlid enmarcat per uns cabells marrons i llisos, i il·luminat per uns ulls blaus.
Trobaren part de la seua roba escampada per l’Antic Llit del riu Túria, a prop del Museu de les Arts i les Ciències. Pel que pareix és l’únic que ha quedat d’ella.
Al diari també han publicat una notícia. “La policia encara està buscant el segrestador”. “Podria ser un cas d’assassinat? Però, i el cadàver?”

No trobaran cap pista que puga portar-los a una conclusió raonable. Ho sé amb certesa. Per més que indaguen en l’assumpte no podran explicar ni aquesta, ni les altres desaparicions.


El meu nom és Erick.
Ahir per la nit, vora les onze i quart, vaig aparèixer de sobte enmig del concert que donaven a La Ciutat de les Arts i les Ciències: la “MTV Winter”. Em vaig trobar entre un públic eufòric que botava i menejava el cap al ritme frenètic de la música. Sí, coneixia aquella cançó: estava sonant “When the sun goes down”, una de les meues melodies favorites dels Arctic Monkeys.
No sabia per què estava allí. No recordava res. No sabia ni com em deia, ni on vivia, ni quin dia era... Res de res. La meua memòria estava buida, llevat d’eixa cançó. Semblava que al escoltar-la s’havia encés un xicotet record, com una llumeneta enmig d’una foscor immensa. Peró la resta estava en blanc.
Entre desesperat i confós vaig palpar les butxaques de la meua xaqueta de cuir negre, amb l’esperança de trobar alguna cosa que m’ajudara a recordar. En el de l’esquerra només hi havia un paper d’un xiclet de menta, però al de la dreta estava un moneder. El vaig traure i, amb nerviositat, el vaig obrir. Ahí dins vaig veure un DNI. En llegir el meu nom no vaig notar cap diferència; seguia igual de desconcertat que abans.
La gent continuava menejant-se al meu voltant, sense percatar-se de la meua presència.
Vaig dirigir la mirada a l’escenari i, oh! , un dels focus em va encegar.
I aleshores em va vindre a la ment, tot de colp, el que havia passat:



Estava passejant pel barri del Carme a les nou i mitja de la nit, exactament. Anava jo a soles, com de costum. Sóc un xic molt independent i, sobretot, solitari. Massa solitari.
M’estava menjant un entrepà de truita de creïlla i formatge quan vaig arribar fins la Plaça del Tossal. Em vaig parar just al centre i vaig quedar-me molt quiet per a poder escoltar els sorolls que suposadament es produïrien al meu costat. Però aquella nit tot estava submís en un silenci encantador i estrany.
De sobte vaig escoltar alguna cosa que travessava l’aire a gran velocitat. I, a continuació, una llum potent em va deslumbrar i m’obligà a tancar els ulls.
Vaig notar com el meu cos començava a alçar-se a poc a poc, fins que vaig quedar suspés en l’aire. Horroritzat, sense poder moure un múscul, vaig continuar ascendint, atret a una comporta que s’obria al mateix temps que jo era atret a una nau espacial.

Una volta dins aquella cosa, la meua pell començà a cobrir-se de suor.
Vaig haver de fer un esforç per a decidir-me a obrir els ulls. Però quan ho vaig fer, pogué veure que em trobava dins una sala molt futurista, amb les parets arredonides i grises. Semblava treta d’una pel·lícula de Star Wars.
Vaig donar uns quants passos.
Enfront hi havia vint-i-tres urnes rectangulars de cristall, tancades hermèticament, i col·locades en posició vertical. I a l’interior de cadascuna d’elles... Un humà, paralitzat.
Això no podia estar passant.
Em vaig apropar a les urnes mig tremolant.
En arribar a elles, em detingué a observar les cares de la gent de la meua espècie. Vaig prestar-li una major atenció a un rostre en concret, perquè em paregué especialment atractiu: d’ulls blaus i cabells marrons i llisos.
A l’esquerra hi havia una taula d’operacions: una mena d’instruments quirúrgics descansaven sota un rectangle de grans dimensions que surava a un metre i mig del sòl.
Què volien fer-me quisvulla que foren els éssers que m’havien abduït? No m’atrevia a contestar eixa pregunta...

A partir d’ahí no recorde res més, perquè em vaig desmaiar.

Quan vaig recobrar la meua indentitat i els meus records, vaig eixir del concert, obrint-me pas entre la multitud.
Em dirigí a casa, amb la intenció de reflexionar.
Al principi vaig pensar que m’havia tornat boig. Em deia una i altra volta que tot hauria sigut producte de la meua imaginació, que potser hauria begut massa aquella nit.

Però l’endemà, en veure la foto d’eixa xica per la televisió, la veritat va caure damunt meu amb un pes sofocant: sí, Elisa també havia sigut abduïda, i jo mateix la vaig veure atrapada entre quatre parets de cristall.
Tot encaixava.
És clar, ningú denuncià la meua desaparició perquè, com ja he dit, no em relacione amb ningú... I tampoc tinc una família, com la majoria de la gent.

El que no entenc és com vaig lograr escapar.

Sóc l’única persona del planeta Terra que sap amb certesa que hi ha vida intel·ligent a altres planetes. Qui sap de quina galàxia.
I el pitjor de tot és que no puc contar-ho a ningú, perquè no em creurien.


FI?



The Red Shadow