El carrer "Manel i camperols"

No estic boig. No. No ho estic. Intente fer-me creure que no és així. Somie coses estranyes, coses que em fan perdre el cap i inclús em fan viatjar a altres mons, mons del passat. Em transporte allí moltes voltes al llarg de la meua vida i em fan participant dels fets que ocorren, fets que hui en dia donen nom a carrers i places de la ciutat del Mediterrani, València.

Ara em dispose a contar un dels meus multitudinaris somnis que em calfen el cap constantment. Vaig a citar ara un fet que vaig somiar ahir i que encara és un maldecap en els meus pensaments i supose que ho seran per un període llarg de temps.

“Aparec en una planura insubstancial, sense vida ni rastres d'ella. De sobte veig al fons una ciutat. Una ciutat rodejada d'una gran muralla, molt diferent a les actuals. Com solia ocórrer, havia aparegut en el passat. La ciutat, a més d'estar rodejada per aqueix mur, també ho estava per un cúmul de col•lectivitat que produïa una algaravia inigualable. Vaig anar corrent a veure el que ocorria i a conèixer el perquè d'aquest enrenou. Moltes persones pegaven foc o almenys ho intentaven a la ciutat que, amb els seus arquers des de les torretes pretenien detindre aqueix atac.

De sobte, un raig enlluernador caigué del cel com una gràcia de Deu i hi hagué un silenci que provocà un silenci contrari al sarau que havia predominat durant els moments anteriors. El temps es parà i de seguida continuà la batalla a la mort.

Vaig decidir anar a algun poblet proper a la ciutat amb l' intenció de conèixer d'una vegada per totes el que ocorria. Em vaig acostar a un poblament que des de lluny no era molt gran. En entrar al poblet vaig poder visualitzar una escena desconeguda per a mi, un poble abandonat, un poble emmudit, un poble sense vida ni rastre d'aquesta. Prompte em vaig adonar que no era així, una lleugera llum travessà la meua retina com un raig de sòl al migdia. En una caseta molt humil, una vela s'havia encès en l'obscuritat de la nit i vaig veure com un home treballava la fusta com antigament es feia. Vaig tocar a la porta, de fusta que era. Un home vell i un poc extraviat m'obrí la porta d'aquella campanyeta.

-Bona nit, bon home - vaig dir amb una veu apagada.

-Bona nit, ¿qui ets tu? – va preguntar amb curiositat.

- Soc Ramón Mercader i venia buscant respostes a una pregunta que em du crivellant els cervell durant una bona estona. Quina és aquella ciutat?, i el que més m'interessa, que hi està ocorrent allí?

- S'anomena Valentia i els ramaders i camperols estan reivindicant-se perquè el rei d'aquestes terres els ha llevat les terres. Deus saber bon xic, que estem vivint una enorme crisi i la gent de més amunt necessita terres, i que millor que llevar-li-les als camperols. Per cert, has vist aqueix llamp que caigué fa una estona?

-Clar, com no vore'l? – vaig dir amb ironia per a llevar-li escames a l'assumpte.

- Menisèfida, la deessa de les terres i els camperols, està ajudant-los a recuperar les seus terres.

- Moltes gràcies senyor – vaig dir amb agraïment.

Tot pareixia molt estrany. Deus? Rajos religiosos? Els camperols revelant-se? De sobte vaig notar com unes cosquerelles pujaven des de les meues ungles dels peus fins a les puntes dels cabells. Vaig percebre la necessitat d'ajudar als camperols, i després vaig pensar que una persona més no anava a decidir la batalla. Posteriorment, quan ja m'allunyava de l'escena de la batalla, vaig raonar i vaig pensar en aquell dit que en deia sempre ma mare: “Tota pedra fa paret”. Aqueixa oració que tantes voltes m'havia repetit ella abans de morir em va marcar per a tota la vida i em va fer recapacitar i tornar a la batalla, a lluitar pels drets de totes aqueixes persones que s'anaven a morir de fam si els llevaven aqueixos camps.

Vaig anar corrent a la batalla, seguien caient rajos del cel com si fóra pluja. M'acovardien una mica però a aqueixes persones els pareixia normal. Era aborronador, insòlit, increïble.

Vaig agafar alguna ballesta que hi havia pel terra dels camperols caiguts en combat i vaig començar a llançar fletxes com si estiguera boig, que torne a repetir que no ho estic. Era una lluita espectacular; jo, sense temor lluitava a destre i sinistre. Lluitava amb els soldats que hi havien a terra, ja que no hi tenia suficient força per a arribar al mur, on es trobaven canyons i ballesters. Veia caure fletxes a la volta que rajos però no podia parar, ja havia començat a lluitar.

Molts homes queien, altres molts mataven als soldats i molts altres, muntats a cavalls intentaven driblar les fletxes i evitar que els soldats de terra no atacaren als camperols. De sobte, em vaig veure sol, tots havien mort, estava solitari davant un perillós exèrcit d'entrenats soldats. Vaig resar una oració i de sobte el temps es paralitzà de nou, com hi havia ocorregut abans, tots havien paregut perdre la noció del temps mentre vaig veure a un ésser en el cel que em feia carasses molt rares i a la volta que gracioses. No estava per a riure en aqueix moment, en mig d'una batalla. No entenia el que em volia dir aqueixa dóna. Seria la tal Menisèfida de la que aqueix home m'havia parlat? No!”

Vaig obrir els ulls i vaig veure la cara de ma mare cridant-me per que m'alçara. Estava enutjada ja que feia tard al col•legi.

-Manel! Manel! Alçat ja! Fas tard a l'escola i tens una prova a primera hora!

Vaig tornar-los a tancar com si volguera tornar al somni. Però no, em vaig adreçar i em vaig vestir corrent, vaig desdejunar-me alguna cosa ràpida, i veient la televisió, estaven fent un reportatge del carrer “Manel i camperols” i perquè s'anomenava així: “El nom d'aquest carrer es deu a un fet que va tindre lloc en l'edat mitjana, en una època de crisi econòmica en la que el rei i els nobles van quedar-se amb les terres de cultiu dels camperols de l'època, així es va produir una batalla que enfrontava a l'exèrcit del rei amb els camperols, que lluitaven per les seues terres. Un xic, anomenat Manel que va rebre l'ajuda de la deessa de les terres i els camperols, Menisèfida, va véncer a l'exèrcit reial i va reconquerir les terres que havien robat als camperols. Però, al haver mort tots en la batalla, li ho va haver de tornar al rei i com a recompensa, posaren el nom del jove en un carrer. Carrer que actualment es conegut com el “Carrer de les fruiteries” ja que hi han establits un centenar de local son es ven fruita ecològica.”

En escoltar açò, em vaig sentir orgullós pel que havia fet i per què ho havia fet. Aquesta història de segur que em deixa marcat per a tota la meua vida i espere que els meus successors coneguen aquesta llegenda i que sàpiguen que vaig ser jo el que ho va fer possible.

L'ànima guardiana.

-T'agrada el barri?- Em va preguntar Sara, la meua única amiga a València.

-Emm... sí, és molt bonic la veritat, encara que m'agradaria més viure al centre, vinc d'un poble i ja que em mut a la capital preferiria poder estar prop de les tendes.

-Això es una favada, estar als afores és molt més bonic, tens una casa gran, jardí ...

-Tu estàs acostumada, però a mi m'agradaria tenir més veïns, per exemple.

-Em tens a mi- Va respondre ofesa.

-Ja ho sé, i me'n alegre moltíssim, de veritat- Sara va tornar a somriure satisfeta –Però no tenim més veïns de la nostra edat? En arribar m'ha paregut que tots ací eren ancians...

Sara va riure i va sacsar el cap.

-Anem a fer un passeig i ves el veïnat, d'acord?

-Clar- Vaig dir mentre m'alçava.

Vam eixir al carrer i la veritat és que el barri era ben bonic, encara que jo no pensava admetre-ho, i menys davant dels meus pares, que m'havien portat ací contra la meua voluntat.

Vam començar a caminar i Sara va començar a contar-me qui vivia en cada casa i com eren, i em vaig adonar de lo xafardera que era la meua amiga.

-En aquesta casa viuen els Fuster, tenen un fill de la nostra edat però és molt bèstia ...-Sara no va parar de parlar en una estona i va arribar un moment on vaig desconnectar completament fins que una casa em va cridar l'atenció.

-I aquella casa?-Vaig preguntar a Sara, que em va mirar molesta perquè l'havia interromput, però va respondre de totes maneres.

-Aquella està buida- Va dir encollint-se de muscles, per descomptat açò ja ho havia deduït jo ja que la casa s'emblava completament abandonada, era molt bonica però la pintura estava completament espatlada i algunes finestres trencades, i el jardí estava descuidat encara que en el mig hi havia un arbre enorme que pareixia més fort que tota la construcció.

-Però per què? És molt més gran i bonica que la majoria de les altres.-Vaig tornar a preguntar.-No està a la venda?

-Sí, crec que sí però ningú amb dos dits de front la compraria- Va respondre mentre s'assentava en un banc, em vaig seure al seu costat sense deixar de mirar la casa.

-No ho entenc la veritat.-Vaig dir, la casa era realment bonica i no pareixia molt difícil d'arreglar.

-Vols que et conte la història de la casa?-Va dir Sara emocionada.

-Clar – Vaig dir jo – Deu ser molt impressionant perquè la gent no vullga la casa, és recent?

-Clar que no, en realitat és molt antiga i ja ningú sap que de veritat hi ha, però el que tot el món sap es que aquesta casa no es bona per a ningú. Et conte.

Diu llegenda que en temps antic hi havia una illa prop de València, no tan rica com per a ser famosa però bastant com per a poder sobreviure sense unir-se a ningú.

En l'illa no hi havia president, ni govern , però sí un rei. La família reial era molt rica i era la que feia que l'illa sobrevisquera, però els seus diners van anar esgotant-se fins que es van veure realment afectats econòmicament.

Al veure que el seu poble sofria el rei va decidir casar el seu fill i futur rei amb la filla d'un home ric que volia formar part de l'illa, va pactar casar-los i convertir-los en reis encara que tan sols tingueren divuit anys ja que era pel bé de l'illa.

El príncep estimava a una altra dama però no va poder lluitar amb el seu pare ja que aquest volia pel damunt de tot salvar el regne que la seua família havia mantingut durant generacions , i la felicitat del seu fill el pareixia poc important en comparació.

El príncep va callar ja que sabia que devia pensar pel be del seu poble i va acomiadar-se de la seua amada ja que aquesta era una simple criada i mai podria arribar a tornar-se reina.

El príncep es va casar i va aprendre a oblidar a la seua amada i a amar a la seua esposa i reina, ja que gracies a aquest matrimoni la seua illa tornava a brillar.

Passats dos anys el príncep , que ja era el rei, va tornar a ver a la seua amada, que treballava ara per un altre home que la tractava mal i a penes l'hi donava diners, i la va contractar per que servera al palau. Però l'havia amat tant que tornar a vora-la tots el dies va ser insuportable i va enganyar a la seua esposa amb ella.

Van ser amants altra vegada durant quasi sis mesos quan el pare del nou rei es va adonar.

Com que no podia revelar-lo públicament va fer creure a el poble que la criada havia robat posant-le unes joies a la seua butxaca.

Com que l'illa era menuda i tots eren com una gran família els delits eren molt castigats i la van condemnar a mort.

El rei no va aguantar ver morir a la seua amada i va rescatar-la i van fugir junts.

Van arribar fins a València en una barca petita i van venir fins ací, que en aquell temps no era més que camp, per por a ser trobats si es mudaven a la ciutat.

La reina es va enfadar molt i com que no trobava al seu espòs per poder castigar-lo va deslligar la seua fúria sobre la gent de l'illa, i amb els seus diners i el poder de la seua família va aconseguir que l'afonaren.

Diuen que el rei va construir aquesta casa amb les seues pròpies mans i van plantar aquell arbre dient que cada vegada que l'arbre creixia, també ho feia l'amor que sentien l'un per l'altre.

Ell i la seua amada van viure junts i feliços durant molts d'anys.

Quan ja pensaven que el món s'havia oblidat d'ells el seu pare els va trobar, hi havia estat buscant-los durant tot aquells anys i estava molt enfadat amb el seu fill , ja que per la seua culpa havien destruït el seu apreciat regne, pel qual havia donat la seua vida.

Com que el seu fill havia destruït el que ell més volia va pensar que el devia fer el mateix i mentre que el seu fill es trobava treballant en el port de València ell va raptar a la seua amada i va portar-la fins a la mar, al costat del seu fill i la va ofegar obligant al rei a vore com la seua amada, la raó de la seua vida, moria sense poder fer res, com ell havia vist afonar-se el seu regne, al qual havia dedicat la seua vida.

El rei va tractar d'impedir-lo, per descomptat, però no va arribar a temps per a salvar a la seua amada.

Va tornar a la casa, destrossat, però va perdre l'interés per la vida i va morir de pena.

Des d'aquell dia la casa ha estat buida, hi ha hagut moltes persones que han passat per ella però mai han durat molt, hi ha vingut centenars de parelles, però per molt feliços que foren mai han aconseguit viure a la casa, sempre han acabant divorciant- se, emmalaltint o simplement , han perdut la felicitat, per molt joves que foren al mudar-se, eixien amb la mirada trista i cansada...

Molts diuen que és l'ànima de l'antic rei , que continua en la seua casa i contagia la seua tristesa a tot aquells que traspassa la seua porta, altres diuen que és la furiosa reina que per fi a trobat el seu espòs i com que ja no pot castigar-lo amb res castiga a tot aquell que esta feliç, ja que ella mai ha pogut ser-ho, i uns pocs diuen que es el pare del rei, que odia tant la casa construïda pel seu fill que no deixa que ningú la utilitze.

Sara va mirar la casa tristament.

-Els meus iaios van mudar-se ací quan es van casar, al poc tems de nàixer ma mare es van divorciar.-Va dir- La meua iaia diu que el meu iaio va canviar, que ja no reia, no sentia il•lusió per res, que tan sols volia anar-se al port i contemplar el mar, dia i nit. Ma mare no recorda res, però no he tornat a veure al seu pare.

-Ho sent molt Sara- Vaig dir, la història era fascinant però jo mai havia cregut en llegendes, però aquesta era realitat, alguna cosa en aquella casa era especial.-Ningú va contar-li la historia als teus iaios abans de comprar la casa?

-Clar que sí- Va respondre somrient altra vegada- Però ningú havia viscut en la casa des de feia molt de temps i la història no era més que un conte que contaven els pares als seus fills per que no jugaren en la casa abandonada, els meus iaios no van creure la llegenda.

-La veritat és que jo tampoc ho hauria cregut.

-Supose que jo tampoc, açò es la màgia de les llegendes, mai saps si son vertaderes, la història ha anat modificant-se, però el que tot el món sap segur és que si tanques els ulls i escoltes atentament, les fulles d'aquell arbre et canten la cançò que narra la història de l'home que el va plantar, ningú sap si aquest home era en realitat el rei d'una petita illa, si era tan sols un home que treballava en el port de València, però el que tot el món sap és açò que l'arbre conta, que en algun moment de la història d'esta casa un home va morir de pena al ver morir la seua amada, i que mai es va poder anar d'aquesta casa que va ser més important per a ell que el seu propi regne, ja que el teu llar, esta allí on es troben els teus ser volguts.

Vaig tancar els ulls, i vaig escoltar el soroll de les fulles al moure's, Sara tenia raó, el soroll era com una vella cançó que portava el vent i que l'arbre interpretava i aquella cançò em va fer entendre que per molt disgustada que estiguera amb els meus pares per portar-me ací, la meua llar estava on ells estigueren.

Valentia.

Fa ja tant temps que ni tan sols ho recorde amb nitidesa, però és possible que puga reviure la història de nou amb un poc d'esforç... De la data... ¡Ai, de la data sí que no! Fa un parell de milers de segles arrere. Sembla que va ser ahir.

Honra, la protectora del poble va tornar, després d'haver partit feia sis mesos cap al nord de les noves terres conegudes. Havia anat deixant la seua identitat de poder i reconeixement arrere, per a desembolicar-se en el nou món com qualsevol altra persona. Sense privilegis.

Al temps de la seua tornada, que s'havia quedat embarassada era ja innegable. El fruit dels viatges de la protectora, va nàixer entre els prats verds de taronges, que en aquell moment, eren brillants, redones, quasi irreals. Va donar a llum a una futura xicoteta protectora, una xiqueta.

Sa mare, Honra, la va bressolar entre els seus braços i la va cobrir amb un mant blau tènue, mentre la xicoteta nascuda s'enredava els dits entre el cabell de sa mare, i mirava amb serenitat i dolçor, davall el cel blau i el sol calent de les terres àrabs. Va ser engendrada en el cos d'Honra, i va haver-hi qui deia que son pare era el Mediterrani, la qual cosa era polèmic i perillós, perquè les terres d'origen de la xicoteta, estaven banyades per l'impetuós Atlàntic.

Que la força de l'Atlàntic es tornara en contra de la xiqueta de bolquers podia ser devastador, sobretot tractant-se d'una traïció com la que suposava que la futura protectora no fóra filla de les terres i l'oceà dels seus territoris, i fóra filla d'un mar simple, com el Mediterrani. Les terres del nord es van convertir en prohibides per a la mare i la filla.

En quant les gents van parlar, la mare de la criatura va ordenar que allò fóra una conversació tabú, de la que no es podria especular mai de nou, obligant llavors a la futura protectora del poble a créixer ignorant. Tenia els ulls del blau intens del mar, i les galtes del color d'una roja rosa pàl•lida.

Sospirava aire de primavera, era delicada i decidida, enfrontava qualsevol situació... per tot allò, als tres anys, sa mare va decidir cridar-la Valentia, perquè era noble i valenta, com el mar Mediterrani i humil, al contrari que el mar Atlàntic.

El dia que Valentia va complir els setze anys, ja era una jove dona, i ja havia alliberat al seu poble d'alguns infortunis, però farta de les seues obligacions i el seu reconeixement, va prendre el seu cavall, i va cavalcar tan lluny que alguns van jurar que va arribar a creuar rius i algun mar. Va arribar a terres desconegudes, que escapaven dels seus dominis, i va deixar descansar al seu cavall davall unes vinyes i va caminar fins a un llac, junt amb el que es va assentar.

-¿T'adones, mare, com jo sí que podia eixir dels murs? És la primera vegada en la meua vida en què em sent lliure.

Es va desposseir del seu vestit i les seues joies, i va entrar en les aigües tèbies del llac. Després de submergir-se, eixir a prendre aire, submergir-se novament, observar el fons i els peixos d'aigua dolça... es va donar per satisfeta i va eixir per a assecar-se.

En eixir de l'aigua… ¡Quina sorpresa! De totes les seues pertinences, tan sols li quedava el vestit. Les seues sabates havien desaparegut de darrere del tronc d'una vinya, i de les seues joies no hi havia ni rastre. Quan es va adonar que li havien robat, va buscar desesperada al seu cavall, del qual tampoc hi havia ni empremta.

Es va posar el vestit amb dignitat i va anar caminant.

Al mateix temps que Valentia caminava descalça per les terres àrides i seques, l'autor del furt la seguia de prop d'amagat, esperant per a poder aconseguir més diners, joies... qualsevol cosa que fóra possible. La jove protectora, cansada de caminar i molt ofuscada, va donar mitja volta, maleint l'hora en què havia dit que se sentia lliure, volent tornar a casa. Però, què es va trobar? Un fantotxe que la seguia de lluny, amb un cavall casualment tan negre com el seu, tan ensellat com el seu.

-¡Eh!

Va arrancar a córrer darrere del lladre, que per a la seua sorpresa no va fugir. Açò la va fer témer inclús més.

-Et canvie qualsevol cosa de valor que tingues pel cavall. El cavall no el vull. Ja tinc molts -li va dir l'estrany.

A poc a poc, va frenar, tractant de digerir l'estúpida proposta.

-¿M'estàs oferint un tracte, o és algun tipus de xantatge? T'adones que m'acabes de robar?

Aquell jove lladre, pareixia no entendre-ho. Estava recolzant el pes sobre una cama, amb actitud relaxada. La mirava esperant una resposta. En els seus ulls marrons no es llegia cap tipus de preocupació. De nou, allò feia a Valentia estar alerta.

-No ho has comprés. Vull que em tornes les meues joies, les meues sabates i el meu cavall o que t'enfrontes a mi. A mort -va clavar seriosa.

-¿A mort? No m'enfronte a mort. No mate dones -va respondre el xic, seré.

Va donar mitja volta i va deixar al cavall allí plantat, com volent-li fer saber a Valentia que podia quedar-se amb ell.

Ella va donar per descomptat el fet, ja que el cavall era seu i va muntar i va perseguir el xic, però ell ni tan sols es va alarmar.

A Valentia li van pujar pel coll unes calors plenes d'ira, que li van arribar fins al cap i en un obrir i tancar d'ulls, ja s'havia abalançat sobre l'esquena del desconegut.

Per fi! Ara sí que va aconseguir que se sobresaltara.

Pareixia que estava tractant amb una boja, la qual cosa li va robar la calma.

-¡Lleva't! Ix de damunt, tarada!"

Feta una fúria, li galtejava la cara, li propinava punyades a l'atzar...

-¡Si no et vas a enfrontar a mi per ser dona, ho faré jo! -argumentava ella.

Entre puntellons, punyades i arraps, la víctima de la colèrica protectora no va donar crèdit. Darrere de les pestanyes fosques de Valentia, va trobar el seu llar. Va tornar a reviure la seua infància, les pesques amb el seu pare, les ones salvatges de l'hivern... En les pupil•les de la xica havia tancat un tros del mar en què havia crescut. Tal com ho comptaven.

Es va posar realment seriós i un tant espantat, se la va llevar de damunt agafant-la pels canells, i tot sense deixar de mirar els seus ulls. -Eres la traïdora.

Aquelles paraules tenses no van relaxar la xica.

-¿Com t'atrevixes a...?

-Esta vegada la que no ho entén eres tu. Què has vingut a buscar ací? No tens por de morir, o és que és el que vols? -va dir amb sequedat, amb un to de crispació.

-¿De què dimonis parles? -va tractar d'imposar-se novament.

-¿Realment no ho saps o estàs tractant de confondre'm?

-La confusa sóc jo.

Des del moment que Honra havia tornat a la seua terra, embarassada ja, en les terres hispanes s'havia corregut la veu que una bella intrusa havia viatjat fins a les costes hispanes a fi d'enamorar al mar Mediterrani, i emportar-se a la seua terra àrab un fill que tinguera potestat sobre els territoris que no li corresponien, i així començar tot un imperi de sobirania, estés des d'Àfrica fins on fóra possible arribar. Una vegada van aconseguir entendre's després d'aquell horrible altercat -el qual els va costar hores, fins que va enfosquir- Hugo, va explicar a Valentia una aborronadora història, que la tenia a ella com a protagonista, perseguida i buscada.

-Mon germà sempre ha dit que quan jo era xiquet i va nàixer esta llegenda, no hi havia tanta especulació sobre ella com n'hi ha hui. Però el que intent dir-te és que has sigut per a nosaltres fins ara com una amenaça que ningú sabia segur si existia. I ara que et tinc al costat, no tens pinta d'amenaça. Tot al contrari -va callar un moment-. Han dit que tens en els ulls aigües del mar Mediterrani, i que tens el cutis de la lluna, per la nit de lluna plena en què et van engendrar.

Valentia va mirar al cel, i va mirar a la lluna. La veritat, era que sí que era pàl•lida com una lluna, encara que sa mare tinguera la pell torrada.

Aquell estrany era coneixedor d'una història que ella ni tan sols havia escoltat. Era com si algú acabat de conéixer li estiguera comptant que la seua vida era una mentida, i li estiguera explicant com era tot realment.

-¿No sabies res sobretot açò? -va inquirir sense segones intencions Hugo, el lladre.

-No. Tinc por.

Es va crear un silenci incòmode. Ella sabia que la situació era perillosa. I ell també ho sabia. Al no poder consolar-la, el millor era el silenci. I després d'uns minuts sense creuar ni una paraula, Hugo va alçar la vista també.

-Realment podries dir que eres filla de la lluna, i no de ta mare. La teua cara sí que és del mateix color que la seua -va dir tractant de llevar ferro a l'assumpte, però pareixia que no funcionava -. Ja pots dir que la lluna és teua.

Va ser una frase un poc difícil de comprendre, però Hugo mai solia fer molts amics, feia temps que deambulava només d'ací cap enllà, i poder sentir-se acompanyat ja era quelcom gran per a ell.

-La lluna de Valentia -va dir ella, amb un to melancòlic.

Hugo va assentir.

-La lluna de Valentia.

Mentre la nit s'apoderava de tot, Valentia volia dormir i tornar a casa al matí següent, com més prompte millor.

Hugo va aconseguir conciliar el son, després d'explicar-li a Valentia que prometia no fer-li cap jugada de lladre mesquí si deixava que es quedara amb ella, perquè al cap i a la fi, no tindria moltes oportunitats de dormir acompanyat d'alguna cara amiga, o almenys coneguda molts dies més.

Valentia no obstant això, no aconseguia més que sospirar i pegar voltes sobre si mateixa mirant les estreles. Pensava en com podia fer que la por i la rivalitat acabaren, i com podria explicar a totes les gents del lloc que en ella no hi havia cap amenaça, ni de bon tros ànsies de conquista.

Se sentia tan xicoteta...

La persona que menys sabia sobretot allò, era la que tenia en les seues mans la possibilitat d'acabar amb el problema.

Quin tipus de bogeria estava vivint? Quin havia sigut el motiu que l'havia espentat a ensellar el seu cavall i eixir a la cerca d'una maleïda aventura?

Tal vegada havia sigut el destí... Era el que havia de fer en la seua vida. Per a trobar el seu lloc.

A l'alba, es va posar damunt totes les seues joies, es va calçar i va muntar al cavall. En quant Hugo va obrir els ulls, li va preguntar on se suposava que anava.

-A arreglar açò. Li ho dec a ma mare, a mon pare i a mi mateixa.

-Però, què dius, boja? No t'adones que açò és seriós? Has de tornar a ta casa! –digué ell, convençut de la sort que no volia que Valentia patira.

Tal vegada era la veritat, havia de tornar, però no sense abans acabar el que sense saber-ho havia començat.

-¿M'acompanyes o em deixes anar ja mateix? -li va respondre contundent.

Per a Hugo era una decisió difícil. Feia anys que ningú li preguntava què era el que ell volia fer. No va dubtar ni un moment a muntar en el cavall, sense poder evitar la sensació que es dirigia al final.

Cada trot era com un xicotet batec d'un cor desbocat. Realment la seua vida en aquell moment bategava al ritme de Valentia, i era capaç d'adonar-se que era un ritme difícil de seguir. Ple de coratge, de noblesa, valor... Que tal vegada no mereixia el seu destí venidor.

Després d'hores a cavall, caminaven prop ja de la costa... I allò era increïble. Una sensació de plenitud per a la xica, de calor de llar, de brises que li donaven la benvinguda a casa.

Per primera vegada en la seua vida, va tocar l'arena del mar, del seu llar. Va caminar fins a les aigües i la sensació de formar part d'elles va ser aclaparadora.

-Pare, sóc Valentia. He vingut per a quedar-me.

Hugo va caminar inquiet fins on ella estava parada, observant la immensitat de l'horitzó. Va trencar el seu silenci, gràcies a la seua consciència, que martelletjava inquieta.

-Valentia, crec que ens hem equivocat. Has d'anar-te'n. Hauries d'anar-te'n a casa, perquè...

Valentia, que seguia sense saber que forma solucionaria aquell greuge, la va mirar i li va dir:

-No et preocupes, Hugo, no cal tindre por. Res eixirà malament.

-Valentia, jo els he guiat. Mon pare ha de saber que estic ací. Ells no pararan.

-¿Què tu has guiat? Has guiat a qui? De què parles?

-Mon pare Valentia. Sóc fill de l'Atlàntic. Els meus germans són protectors de la meua ciutat. Has d'anar-te en este mateix instant.

Ella va exhalar una gran glopada d'aire, i es va sentir com un xicotet corder: conduïda, aprofitada i enganyada.

-¿Per que has fet açò?

-No ho vaig fer a posta. Va ser casualitat que et coneguera, però esta era l'única manera de tornar al meu poble... Em van desterrar per injúria.

Els mars de Valentia, es van aombrar, plenant-se de llàgrimes.

-He confiat en tu -es va lamentar.

Aquella culpa horrorosa que corcava les entranyes i el cor d'Hugo li van portar a la bogeria, i es va sentir com mai s'havia sentit en la seua vida.

-Si vols quedar-te jo t'ajudaré a convéncer-los a tots, jo sé que pots ensenyar-los qui eres.

-Ja... Jo... només vull tornar a casa –va comfessar, trencada per dins.

En aquell mateix instant una dotzena de cavalls castanys van arribar a la costa. Hugo va eixir corrent en direcció als cavalls.

-No ho enteneu. No vol nostres terres! No vol res de nosaltres. L'home de la barba crescuda i arrissada va mirar Hugo per damunt del muscle. -Ja és tard germà. I açò és el que ha de ser. Ha creuat les terres per a arribar fins ací -va sentenciar.

Valentia va caminar decidida cap als cavalls, amb humilitat.

-No vull el vostre sòl, ni tan sols busque quedar-me ací. Jo només vaig vindre ací i... jo ni tan sols sabia qui era fins que Hugo...

-És tard, massa tard, filla del mar. Traïdora. Hui és el dia en què nosaltres acabem amb les profecies.

Els cavalls es van acostar amb cautela a ella, que tenia darrere un mar embravit, rugint justícia. Valentia va caure sobre els seus genolls, sabent que havia de ser el final. Va afonar una mà en l'arena i va predir:

-Esta serà la terra dels conquistadors, la terra de què amen, la terra del mar, de la justícia. Una terra justa. La terra que hui toque, serà la llar de qualsevol somni de llibertat i coratge.

Va tancar els ulls lentament i una llàgrima d'un blau intens va caure sobre l'arena. Valentia es va deixar caure, i simplement va quedar estesa, i no va despertar mai més.

Els que van ser testimonis, diuen que va ser l'única vegada entre tots els temps en què el sol i la lluna de Valentia van compartir la cima en els cels.

Els que van ser testimonis, diuen que el Mediterrani, es va eixir dels seus límits amb onades gegantines i va cobrar la mort de la seua filla.

Diuen, que va deixar viure a un sol testimoni, el que era més noble de cor, perquè comptara la història de la seua amada Valentia, que va deixar la seua vida nascuda entre tarongers, amb la força del mar, amb arrels aràbigues, amb la valentia dels conquistadors, en una terra mare que va donar vida a milers de vides més, de colors vius, impregnada a la nova terra nascuda de la seua mort.

Milions de segles després, ací em trobe, comptant-te com aquella xica d'ulls de la mar va fundar la terra que xafem. Tan cert com que tota vida té una mare, tan cert, com que el meu nom és Hugo.

Carrer de la Pau.

Conta la llegenda que…

Fa molt de temps, al carrer de la Pau de València, va regnar la pau de sobte, i d'ahí el seu nom. Tot això comença a l‘any 1912, quan en el matí del dia 17 de febrer, el carrer de la Pau, abans anomenat carrer del Pa, perquè estava ple de forns, va despertar en pau, sense cap soroll, i sense cap vianant al llarg del carrer. Al principi, ningú va sospitar res de l'altre món, perquè era habitual tenir eixe silenci a les huit del matí. Però Maria, una xiqueta que vivia al carrer del costat, va sospitar que alguna cosa rara estava passant quan va anar al forn del seu oncle Manuel, i va veure que estava tancat. Com tots els matins, María passava per aquell carrer per anar al col.legi, i pel camí, li feia una visita al seu oncle perquè li donara l'esmorzar. Aleshores, María va començar a cridar el nom del seu oncle per veure si estava dins i encara no havia obert, però no contestà ningú. A més, va començar a mirar al seu voltant i es va adonar que cap forn estava obert. Tampoc la resta de botigues. Va mirar cap als balcons i cap a les finestres dels edificis, i tampoc va veure cap obert. Aleshores, va tornar a sa casa i se`l va comptar tot a sa mare. La mare es va estranyar molt, i va cridar amb el mòbil al seu germà Manuel. Aquest no va contestar. Per tant, la mare li va fer l'esmorzar a María i li va dir que se n'anara cap al col.legi, i que ella continuaria cridant a Manuel i aniria al forn per veure que passava. María va anar al col.legi, passant una altra vegada pel carrer del Pa, i cridant al seu oncle, sense obtindre cap resposta. Va continuar el seu camí cap a l'escola i allí va passar tot el dia. Quan va acabar l'escola, tota preocupada, es va dirigir corrent cap al carrer del Pa, per veure que havia passat amb el seu oncle i amb la resta dels veïns del carrer. En el començament del carrer, va trobar molts cotxes de policies, i més al fon del carrer moltíssims policies. Havien tallat el carrer amb tanques, i estava tota la gent espectant mirant que passava. María es va espantar i va començar a córrer cap a la seua casa. En casa es va trobar a sa mare plorant. Va anar cap a ella i li va preguntar que era el que passava. Ella li va contestar que el seu oncle Manuel, havia desaparegut, a l'igual que tota la gent del carrer. María es va quedar bocabadada. Es va posar com una boja a fer-li preguntes a sa mare, com per exemple com pot ser que tota la gent del carrer haguera desaparegut en una nit de sobte, o que perquè el seu oncle ja no estava allí amb ells, i moltes més. La mare li va dir que estiguera queta, que ella també estava preocupada pel seu germà Manuel i per la resta de veïns. Es van posar a plorar i es van abraçar. Al cap d'una estona, van pensar en què podia haver passat, però no se lis va ocórrer res. De sobte, va sonar el timbre de sa casa. María va preguntar que qui era, i només va escoltar con a resposta un: obri. Va obrir amb molta por. Va veure un home vestit de negre, per complet, amb tot el cos cobert, inclosa la cara i les mans. Aleshores, aquest va passar sense dir res. María va tancar la porta de sa casa i el va seguir. Aquest va anar directe cap a la cuina, on estava la mare de María, com si coneguera la casa. Allí, es va retirar la màscara. La mare, de seguida el va reconèixer, era Manuel. Va anar corrent a abraçar-lo. Ell li va tornar l'abraç. El mateix va passar amb María. Aleshores aquestes van començar a preguntar-li a Manuel el que li va ocórrer i també a la resta dels veïns del carrer. Ell va dir-les que deixaren de preguntar, i que escoltaren. Però abans, la seua germana li va preguntar que per què anava vestit així, i el va contestar - Perquè ells ens van obligar a vestir-nos així perquè no poguérem veure res. Ells? - va dir la seua germana. Si em deixes, comence, t'ho conte tot i ho podràs entendre millor - va contestar Manuel. Aleshores, Manuel va començar: Ahir, a les 8 de la vesprada, teníem una reunió de veïns del meu edifici, perquè anava a venir el tècnic per explicar-nos com funcionava el nou videoporter. Per tant, tots estàvem reunits quan el tècnic va arribar. Quan estàvem ja asseguts, va començar a dir: val, ja estem tots, perfecte. Ara vull que vos quedeu quiets i no digueu res. Aleshores, un xiquet es va moure i va començar a plorar. L`home va traure una pistola i va disparar cap al sostre. Tots ens vam esglaiar. L'home va dir: Vos he dit, que no us mogueu, a la pròxima, el tir no anirà cap al sostre. Tots ens vam quedar en silenci. Seguiu-lo fins a l'autobús que hem robat: va continuar l'home. Vam eixir formant una fila darrere del seu company. Fora estaven tots els veïns, ja que al sentir el tir es van assustar. En veure'ls, l'home del videoporter i el seu company van robar més autobusos, els que passaven pel carrer, i van obligar a la gent a baixar i a anar-se corrent si no volien morir. Ens van obligar a entrar en silenci en aquestos a tots els veïns del carrer. Allí ens van dir que ens portarien cap a algun lloc, que no ens anaven a dir quin era, i allí acabarien amb les nostres vides. Ningú entenia res. Per què voldrien acabar amb nosaltres? Una vegada ja estàvem tots a l'interior dels autobusos, cada un dels companys del “tècnic” es va dirigir cap a un bus per conduir-lo. Abans d'eixir, ens van obligar a posar-nos aquestos vestits per que no poguèrem ver ni fer-li gestos a cap cotxe que passara pel costat. Així, sense dir res més, van arrancar i ens van portar cap a algun lloc del món. Mentre conduïa, ens anava dient que no intentarem res, perquè igualment, d'una forma o d'una altra, acabarien amb nosaltres, ja que si no intentàvem res, en arribar al destí moriríem, i fent algun intent d'escapar ens apegarien un tir. És a dir, que no hi havia cap forma d'escapar. María li va tallar: Però, com pot ser que ara tu estigues així i la resta no? Manuel va continuar: Aixó ve ara. Quan portàvem tres hores de viatge aproximadament, van parar en una gasolinera per repostar. Van eixir tots els conductors, per tant, vaig pensar que era el nostre moment. Vaig començar a dir als de l'autobus: Vinga vinga, és el nostre moment. Però ningú es va moure. El vaig repetir, però res. De sobte, vaig escoltar la veu del veí del meu forn, que va dir: Nosaltres no volem anar, no has escoltat al xic Manuel? ens van a matar si intentem escapar. Aleshores jo li vaig respondre: Jo si que l'he escoltat, i tu? , em pareix que no. Ha dit que ens va a matar de totes formes, intentant escapar o sense intentar-ho, aleshores, per intentar-ho no perdem res, no creus?. Nosaltres no anem - va dir el meu veí. Jo li vaig contestar: està bé, aniré jo sol, però pense que no esteu fent bé. Ara bé, per favor, no digueu que m'escapat. Clar que no, d'això pots estar segur Manuel, però corre molt de pressa per si de cas s'adonen per favor!- em va dir. És clar, moltíssimes gràcies a tots, estic encantat d‘haver-vos conegut - vaig dir - Cuideu-vos. Per tant, vaig començar a córrer i córrer fins arribar així fins al meu llar una altra vegada. Però, i que ha passat amb la resta? - va preguntar María. Manuel es va quedar un moment en silenci i es podia veure com les llàgrimes li eixien dels ulls. Va dir: No ho sé, però supose que estaran ja tots morts. Tampoc sé si s'adonarien que he aconseguit escapar o no, i tinc por per si tornem a per mi, però no ho crec. Val, ara anirem a la policia del carrer i li ho contarem tot - va dir la seua germana. No crec que siga una bona idea, perquè de segur que emprendrien una recerca que val molts diners per a res, perquè els segrestadors no tenien cara de voler canviar d'opinió. No puc entendre perquè ens volien matar a tots, però ho van a fer o ho hauran fet de segur - contestà Manuel. Està bé, pense que tens raó- li va dir la seua germana. Aleshores Manuel va tornar cap al carrer del Pá, i es va quedar a l'interior del seu forn, observant com transcorria la resta de la vesprada. Així, els policies es van anar per continuar la investigació des de les oficines, i el carrer es va quedar en silenci. D'aquesta manera va eixir l'alba del dia següent, altra vegada en silenci, sense cap moviment pel carrer. Així, va continuar el carrer fins que es va tornar a poblar, amb noves botigues i nous veïns. Abans de poblar-se, va adquirir el nom de carrer de la Pau, pel silenci en què es trobava, i encara que hui en dia hi haja molta gent per aquest carrer, ja se li ha quedat adjudicat el nom per recordar l'ocorregut, ja que no està viu cap dels testimonis per poder contar-ho. Tampoc Manuel ni la seua família. I així acaba aquesta llegenda de l'actual carrer de la Pau.

Fantasmes i esperits

Conta la llegenda, que València no sempre ha sigut com ara, i no estic parlant ni d'edificis, ni de grandària ni de res d'això, estic parlant que fa un temps, a València corria el rumor que hi havien fantasmes, no t'ho creus? que els fantasmes i els esperits no existeixen? De segur que els teus avantpassats no pensaven el mateix.

Fa 500 anys més o menys, va haver-hi un incendi molt gran a València i és clar, abans no hi havien tants avanços com ara per a apagar un incendi. Aleshores, a aquest incendi hagueren molts morts i ferits, va ser una catàstrofe. Passat un temps, es va reconstruir la ciutat sobre l'antiga València que havia sigut arrasada per l'incendi. I tu pots pensar, bé, i que tenen que ver els fantasmes i els esperits amb el que tu m'estàs contant? Es va construir uns edificis just amunt d'un cementeri que es va fer per a poder soterrar a les víctimes d'aquest incendi, jo tampoc creia en fantasmes fins que em van contar que en aquests edificis mai ha viscut ningú. Els que ho han intentat han acabat o ferits o bojos però tots deien coses en comú com que hi escoltaven veus que demanaven ajuda i que justament després els fogons de la cuina es tornaven bojos. Més d'un incendi va haver-hi en aquelles cases.

A la fi, com que ningú comprava les cases, van derrocar-les i van ocupar el lloc fent una vorera, i així ha estat durant molts anys. I pensaràs, problema solucionat no? El que passa és que ho han tornar a destapar, saps on estaven exactament les cases? Pensa un poc, és un lloc al centre de València, unes ruïnes que trobaren no fa molt temps, l'Almoina. I qui sap, tal vegada tornen els fantasmes.

Leyenda valenciana

Noches de Luna llena.

Hace cientos de años Valencia no era lo que es ahora. Antes era más pequeña , por tanto vivía menos gente en esta. Los que vivían mayoritariamente se ganaban la vida pescando y trabajando en el campo. Los campos eran de un color verde vivo ya que en aquella época no había tanta contaminación, en Valencia se cultivaba de todo pero sobre todo se cultivaban naranjas. Eran buenísimas. La gente venía de todos los lugares para probarlas. Los campesinos, para cultivar se ayudaban de diferentes animales, vacas, caballos, etcetera. Lo que ellos no sabían era que una bestia acechaba su ganado. Una noche Joan, un campesino, volvía hacia Valencia con sus tres ovejas por el bosque cuando empezó a escuchar diversos ruidos procedentes de detrás de un arbusto. Se asomó temblando por el miedo pero se tranquilizó al ver que tan solo era una gallina. La agarró y descubrió en su cuello un arañazo. No le dio mucha importancia y se la guardó en una pequeña cesta que llevaba. Al girarse descubrió que le faltaba una oveja. La llamó a gritos pero en vez del típico balido de la oveja se escuchó un rugido. Joan apresuró el paso con las otras dos ovejas restantes dando por perdida a la otra. Cuando se giró vio que le faltaba otra y en ese momento se echó a correr como un loco. Divisó a lo lejos algunas luces de antorcha así que comprendió que era Valencia. Le faltaba poco para llegar cuando se tropezó y se dio de bruces contra el suelo. Se giró y vio una sombra corpulenta corriendo hacia él. Se levantó realizando un gran trabajo y corrió hasta Valencia. Por suerte no le pilló. A la mañana siguiente la historia corrió como la pólvora y en un visto y no visto todo el pueblo se había enterado. Nadie le dio mucha importancia pero cuando empezaron a desaparecer animales la gente puso sistemas de seguridad, ninguno fue efectivo ya que cada vez más y más animales se sumaban a la lista. Hasta que un día un hombre reunió a tres hombres más para dar caza a la bestia. Lo tenían todo planeado. Ataron una cabra un poste en medio del bosque, y se escondieron detrás de un árbol a esperar el resultado. Al cabo de unos minutos apareció la bestia. Era un hombre lobo. Medía unos dos metros tenía unas garras afiladísimas de unos quince centímetros, el cuerpo lleno de pelo, los tenía inyectados en sangre en los que se podía plasma la agresividad y la rabia que tenía acumulada y unos dientes color marfil bastante gastados de desgarrar tripas, vísceras, piel, huesos, etcétera. Manolo uno de los cuatro se lanzó contra la bestia en un intento desesperado de salvar la cabra. El hombre lobo le hizo un arañazo en el pecho y después lo empujó contra un árbol donde Manolo perdió el sentido. Otro de los cuatro llamado Alex saltó contra el hombre lobo y le dio un buen golpe con un garrote de madera dejándolo inconsciente. Los tres hombres cargaron con su amigo Manolo y también con el hombre lobo. Al llegar a Valencia todo estaba destrozado por otros hombres lobo. A la mañana siguiente y durante varios días se reconstruyó Valencia e incluso se amuralló. También se descubrió quienes eran los hombres lobo y se pactó con ellos que las noches de luna llena saldrían de la ciudad para no hacer daño a nadie. Al cabo de los años los hombres lobo murieron y la muralla se destruyó pero no toda. Quedaron las dos entradas principales llamadas Torres de Serranos y Torres de Quart.

La leyenda de Miguel.

Era el 5 de enero de 1387. Se estaba celebrando en los Sepulcros Reales del Monasterio de Poblet el funeral del rey Pere el Ceremoniós. Su sucesor, Juan I, se convertía en rey de Valencia. Juan I también era conocido con el sobrenombre de “el Cazador”, por su afición a dicha actividad. Se caracterizó por ser un rey desordenado. Su reinado fue un desastre, tanto administrativo como financiero, para la corona. Fue un rey con una gran formación intelectual pero cedió parte de la responsabilidad de las tareas de gobierno a su esposa Yolanda o Violante de Bar para dedicarse a sus aficiones favoritas, especialmente la caza. También destinó gran parte del dinero de la corona a promover las artes y las letras, fue un gran mecenas de la época. Con tal reputación todo el pueblo lo criticaba.

Los reyes tuvieron un hijo llamado Miguel. Desde pequeño Miguel ya apuntaba las mismas aficiones de su padre. Era un enamorado de la música. En lo único que no estaba de acuerdo con él era en lo de matar animales, para nada le gustaba la caza. Cuando empezó a crecer, su padre fue consciente de que continuaría desprestigiando a la corona. Como no quería que le pasara lo mismo que a él, empezó a pensar en una alternativa.

Desde 1381, en la ciudad de Valencia, se estaba construyendo una torre de gran belleza. En su construcción participaban los maestros y arquitectos más famosos: Andrés Juliá, José Franch, Martín Llobet y el célebre Pedro Balaguer. La torre se construía en estilo gótico levantino y era de forma ortogonal. El rey decidió que ese sería un buen escondite para la vergüenza que suponía su hijo varón. Desde entonces tomó las riendas de su construcción. Pidió que tuviera una amplia terraza a 51 metros de altura y que se le construyera una espadaña con campanas. Y a su vez el perímetro de la torre debía igualar a las dimensiones de su altura. Para poder acceder a esta terraza se construyeron innumerables escalones, tantos como 207.

Cuando Miguel cumplió 13 años el rey lo llevó de caza obligado. Dijo a todo el mundo que un jabalí lo había embestido y que había fallecido. En realidad, aprovechó para encerrarlo en la torre y hacerlo desaparecer y evitar así las críticas del resto de su familia.

Como lo que más le gustaba a Miguel era la música, todo el tiempo lo pasaba tocando las campanas. Inventó infinidad de toques, repiques y volteos para todo tipo de acontecimientos y señales. A pesar de que los reyes celebraron el funeral de Miguel, las malas lenguas de la ciudad siempre que oían las campanas decían – “Ya toca Miguel”. Y de ahí empezaron a llamar a la torre “Miguelete”.

El niño nunca jamás salió de la torre, y si buscáis en las biografías del rey Juan I el Cazador, veréis que todas dicen que murió sin descendencia masculina. Pero si estáis en buena forma física, atreveos a subir 207 escalones y compartid el espacio en el que vivió y murió Miguel.