Era tard, feia fred.
El sol havia començat a posar-se sobre la platja de la Malvarrosa, i el blau verdós de les seues aigües contrastava gratament amb la barreja de colors càlids que exhibia l´horitzó.
La mar estava agitada.
Les seues ones trencaven sense pietat contra la vora, deixant-la bruta de cloïsses, algues i
plàstics.
Sonia s'havia descalçat i caminava per la càlida arena, amb les seues sabates en la mà, acostant-se a la mar.
La platja, o bé perquè la mar estava revolta o perquè el temps no acompanyava a romandre en ella, estava deserta, a excepció de la presència de Sonia.
Esta s'havia agenollat, en la vora, enfront de la quantitat de cloïsses i petxines que l´ onatge havia depositat allí.
Sònia col·leccionava cloïsses; les seleccionava cuidadosament i, després, una vegada en la seua casa, les guardava amb afecte en una caixa repleta d'elles, de precioses i originals petxines de totes les grandàries i formes.
Quan estava en la platja, Sonia no mirava el rellotge, no es veia encadenada a una hora concreta per a tornar a casa, únicament quan la penombra dificultava la seua vista, quan els seus peus no podien suportar per més temps les punxades provocades per les imperfeccions de les petxines, decidia abandonar-la.
Però aquella vesprada era diferent: no es sentia amb forces per a tornar a casa, ni tampoc per a continuar amb la selecció de petxines.
Per això va decidir seure prop, molt prop de la mar, esperant que el crepitar de les ones li fera recobrar els ànims necessaris per a tornar a la seua llar.
Va atalaiar l'horitzó i va poder apreciar com els últims rajos de llum del dia es perdien, com absorbits per la mar, i es va adonar de que ja era tard.
Es va alçar i es va girar, lentament.
Va dirigir la seua mirada al sòl, a fi de trobar les seues esportives i poder així calçar-se.
Però, per a la seua sorpresa, no eren les seues sabatilles les que estaven enfront d'ella, sobre
l'arena.
Sónia, atemorida, va arrancar a córrer, amb la certesa de que no estava sola en la platja.
Que algú l'havia estat observant tot aquell temps.
Que algú volia fer-li un esglai, o gastar-li una broma.
Però allò no tenia cap gràcia per a Sonia.
I aleshores, amb el cor en un puny, va escoltar una rialla darrere d'ella.
Una rialla sonora. Ràpida. Maliciosa. Que va ressonar en el silenci de la nit.
Va caure a terra quan intentava tornar-se, ràpidament, a fi de poder contemplar l´autor d'aquella perversa carcallada.
Va aconseguir posar-se en peus i va tornar a córrer.
Estava espantada. Tenia por. No sabia què estava passant.
I va sentir com una mà freda l'agafava pel braç.
Però ella es va desfer ràpidament d'aquesta, amb una forta estirada i va continuar corrent, aterrida, a través de la penombra de la nit, mentre escoltava, darrere d´ella, els passos, àgils i sigil·losos, del seu perseguidor.
-Aaaaaaah!-va cridar.
Havia xafat alguna cosa, un cristall tal vegada, però no es va detindre, i va sentir com el vidre s´afonava en la seua carn al recolzar el peu en l'arena, i va reprimir un altre crit.
-Ajuda!!-va cridar quan el segrestador la va agafar per la cama, la va fer caure, i l´arrossegava dolorosament, cap a un lloc que Sonia desconeixia.
-Què algú m'ajude!!
Cridava amb totes les seues forces, però sentia que allò no era suficient, que, d'alguna manera, no serviria per a res. En el fons sabia que havia sigut culpa seua que allò acabara així. Podria estar en aquell moment en el sofà de sa casa, mirant les notícies.
Però va rebutjar ràpidament aquell pensament.
Continuaria cridant, era l'única cosa que podia fer en aquells moments.
Quan va desplegar els llavis, quan no portava més de tres segons demanant socors, va sentir un colp fort a l'estómac, i es va quedar sense respiració.
El seu món donava voltes.
Sentia com s'allunyava de la platja, però no era el seu cos el que es separava d'ella, sinó la seua ment, la seua ànima.
Què havia fet ella per a haver pogut meréixer allò?
Ja no hi havia temps per esbrinar-ho. Ja no quedava temps.
El seu últim pensament va ser dirigit a la platja de la Malvarrosa.
Un bonic lloc en el que terminar, va pensar, i va tancar els ulls.
El sol havia començat a posar-se sobre la platja de la Malvarrosa, i el blau verdós de les seues aigües contrastava gratament amb la barreja de colors càlids que exhibia l´horitzó.
La mar estava agitada.
Les seues ones trencaven sense pietat contra la vora, deixant-la bruta de cloïsses, algues i
plàstics.
Sonia s'havia descalçat i caminava per la càlida arena, amb les seues sabates en la mà, acostant-se a la mar.
La platja, o bé perquè la mar estava revolta o perquè el temps no acompanyava a romandre en ella, estava deserta, a excepció de la presència de Sonia.
Esta s'havia agenollat, en la vora, enfront de la quantitat de cloïsses i petxines que l´ onatge havia depositat allí.
Sònia col·leccionava cloïsses; les seleccionava cuidadosament i, després, una vegada en la seua casa, les guardava amb afecte en una caixa repleta d'elles, de precioses i originals petxines de totes les grandàries i formes.
Quan estava en la platja, Sonia no mirava el rellotge, no es veia encadenada a una hora concreta per a tornar a casa, únicament quan la penombra dificultava la seua vista, quan els seus peus no podien suportar per més temps les punxades provocades per les imperfeccions de les petxines, decidia abandonar-la.
Però aquella vesprada era diferent: no es sentia amb forces per a tornar a casa, ni tampoc per a continuar amb la selecció de petxines.
Per això va decidir seure prop, molt prop de la mar, esperant que el crepitar de les ones li fera recobrar els ànims necessaris per a tornar a la seua llar.
Va atalaiar l'horitzó i va poder apreciar com els últims rajos de llum del dia es perdien, com absorbits per la mar, i es va adonar de que ja era tard.
Es va alçar i es va girar, lentament.
Va dirigir la seua mirada al sòl, a fi de trobar les seues esportives i poder així calçar-se.
Però, per a la seua sorpresa, no eren les seues sabatilles les que estaven enfront d'ella, sobre
l'arena.
Sónia, atemorida, va arrancar a córrer, amb la certesa de que no estava sola en la platja.
Que algú l'havia estat observant tot aquell temps.
Que algú volia fer-li un esglai, o gastar-li una broma.
Però allò no tenia cap gràcia per a Sonia.
I aleshores, amb el cor en un puny, va escoltar una rialla darrere d'ella.
Una rialla sonora. Ràpida. Maliciosa. Que va ressonar en el silenci de la nit.
Va caure a terra quan intentava tornar-se, ràpidament, a fi de poder contemplar l´autor d'aquella perversa carcallada.
Va aconseguir posar-se en peus i va tornar a córrer.
Estava espantada. Tenia por. No sabia què estava passant.
I va sentir com una mà freda l'agafava pel braç.
Però ella es va desfer ràpidament d'aquesta, amb una forta estirada i va continuar corrent, aterrida, a través de la penombra de la nit, mentre escoltava, darrere d´ella, els passos, àgils i sigil·losos, del seu perseguidor.
-Aaaaaaah!-va cridar.
Havia xafat alguna cosa, un cristall tal vegada, però no es va detindre, i va sentir com el vidre s´afonava en la seua carn al recolzar el peu en l'arena, i va reprimir un altre crit.
-Ajuda!!-va cridar quan el segrestador la va agafar per la cama, la va fer caure, i l´arrossegava dolorosament, cap a un lloc que Sonia desconeixia.
-Què algú m'ajude!!
Cridava amb totes les seues forces, però sentia que allò no era suficient, que, d'alguna manera, no serviria per a res. En el fons sabia que havia sigut culpa seua que allò acabara així. Podria estar en aquell moment en el sofà de sa casa, mirant les notícies.
Però va rebutjar ràpidament aquell pensament.
Continuaria cridant, era l'única cosa que podia fer en aquells moments.
Quan va desplegar els llavis, quan no portava més de tres segons demanant socors, va sentir un colp fort a l'estómac, i es va quedar sense respiració.
El seu món donava voltes.
Sentia com s'allunyava de la platja, però no era el seu cos el que es separava d'ella, sinó la seua ment, la seua ànima.
Què havia fet ella per a haver pogut meréixer allò?
Ja no hi havia temps per esbrinar-ho. Ja no quedava temps.
El seu últim pensament va ser dirigit a la platja de la Malvarrosa.
Un bonic lloc en el que terminar, va pensar, i va tancar els ulls.
