Al més alt de la ciutat.

Pau era un xiquet que tenia quatre anys, i la seva il•lusió era pujar a allò més alt d’un gratacel.

Els seus pares tenien mota feina i no podien portar-lo a veure--lo.



Pau pensava que quan fora major aniria a veure el gratacel amb qualsevol del seus amics.

Van passar catorze anys, i un bo dia, Pau li va dir als seus pares que anava amb el seu amic Robert a veure el gratacel, que des de menut volia pujar.

Quan pujaren a l’ascensor, un home els va contar una història increïble.



Els va dir que quaranta anys abans, va aparéixer una bossa amb una bomba activada en el més alt del gratacel.

El més impactant va ser que en eixe moment, el gratacel estava ple de gent i quan va arribar la policia, va haver de desallotjar a tota la gent per a poder desconnectar la bomba.



Afortunadament, arribaren a temps, abans de què esclatara. Quan els policies baixaren, estava tota la gent aplaudint a la porta del gratacel.



Després de sentir la història, Pau i Robert van decidir no pujar dalt, perquè tenien por de què els passara el mateix.

Des- d’eixe moment, a Pau no li agraden els gratacels.

Historia basada en La Resistencia. Por Jessica Vila.

Era un día como otro cualquiera, tranquilo, alegre. Pero había una cosa que lE preocupaba. Se arregló y se preparó para subir al autobús del colegio. Al llegar, entró en él y se sentó en el último asiento, alejada de los demás.

Rebuscó en su mochila buscando cualquier distracción. Encontró su Ipod, lo encendió y se dio cuenta de que sólo tenía canciones de él, un conocido suyo ¿ose podía decir amigo? No lo sabía.

Empezó a recordar el día en que lo conoció. Estaba en la feria con sus amigas, disfrutando de aquella tarde de risas continuas. Pararon a comprar algodón de azúcar y allí estaba él: un chico moreno, alto, con los ojos claros, con la mirada fija en ella.

Media hora después, cuando iba a jugar a lanzar dardos, volvió a verlo. Estaba asustada de verlo ahí otra vez, mirándola. Al instante, el chico se encontraba a su lado. Se presentó y le dijo que la había estado viendo toda la tarde y, antes de que dijera nada, sus amigas la arrastraron hasta la siguiente atracción donde iban a subir. Perdió de vista a aquel chico tan curioso y subió. Al bajar se dio cuenta que era demasiado tarde y decidieron volver a casa.

No supo nada más de ese chico. Pasaron semanas y semanas y volvió a quedar con sus amigas, esta vez para ir a un concierto. Contaban los días que quedaban para el acontecimiento, estaban ilusionadísimas. Por fin llegó el gran día. Ya estaban allí, cerca del escenario. Fueron a ver a su grupo favorito, pero antes había unos teloneros. Nadie los conocía, pero empezó el concierto y todos gritaron cuando el cantante salió.

Volvió a verlo. Estaba allí ¡cantando! No se lo podía creer.

Se acabó su canción y comenzó a tocar el grupo que con tanta ansia esperaban ver. Cantaron todas sus canciones. Acabó y salieron del estadio de fútbol, donde había tenido lugar el concierto. Había mucha gente,y entre la multitud se encontraba el chico, aquel cantante que conoció en la feria.

Esta vez fue ella la que se acercó a él y le dio la enhorabuena por su actuación. El chico no dijo nada, le dio una carta y se fue, perdiéndose entre la gente.

La chica se quedó parada, volvió a su casa y decidió abrir la carta, en la que decía:

Quiero verte, pero no puedo estar cerca de ti, te puedo hacer daño. Estuve siguiéndote por toda la feria y me di cuenta de que estabas en el concierto. Voy a estar contigo siempre, pero cuidado conmigo.

Sintió un escalofrío que recorrió todo su cuerpo. No estaba preparada para volver a oírlo, a escuchar su voz.

Tirant zombie. Per Fausto Zanchetta.

INTRODUCCIÓ

-Hi ha molta informació de la historia de Tirant que no va ser publicada per Joanot Martorell, però no obstant això , s’han trobat molts fragments amb històries paral•leles a la de Tirant, entre aquestes la de “La venjança de Tirant”, que és la història escrita a continuació:

___________________________________________________________________________

-Tirant s’estava morint,no anava a durar molt més, i algú havia de succeir al tron, aleshores va decidir nombrar al seu gran amic, Francesc, futur rei. Al mateix temps, Carmesina es lamentava ja que, el seu marit estava en les pijors condicions possibles i ella, sense ningú saber-ho, estava a punt de tindre un fill; el fill de Tirant.

-Feia ja tres dies des de que Tirant va morir, i Carmesina es trobava pijor encara i, per a empitjorar les coses, li arribaven les pitjors notícies possibles: ella i el seu recent nascut fill estaven en perill. No sabia ni qui l’amenaçava ni per què, però el pitjor que podia passar ara era que algú dels dos morís. Tan sol unes hores després, Carmesina li donà el seu fill a una de les seues criades i, que després el comunicaria a Francesc, el nou governador. Quan Francesc s’enterà, va entrar en un estat de pànic i frustració. No podia consentir que un xiquet, (desprès de tot el que havia fet)li traguese la herència del tron, llavors, va decidir matar a Carmesina i a el seu fill.

- Aqueixa nit, Francesc va decidir actuar,i matar a Carmesina en el cementeri, ja que ella, tan desolada i trist anava tots els dies i a totes hores, a visitar la tomba del seu amant difunt. Ja era de nit, i Carmesina es trovaba recolçada sobre la tomba de Tirant, quan, de sobte si l’aparegué una sombra i va rebre una ganivetada d’aquesta en l’estomac. Dolorida, es retorçava sobre la tomba de Tirant, lamentant-se i queixant-se, i morí nombrant el nom de Tirant, mentre que la seua sang es filtrava i fluia per la terra cap a l’interior, arribant fins al cos de Tirant. A Tirant, això li provocà tant dolor, que la seua furia va aconseguir despertar-li junt amb el seu exèrcit, lligades les animes d’aquests a la de Tirant. Al dia següent, pel matí l’ordre del Imperi Grec i Francesc Giollquoni es reunien per a discutir i vore si Francesc contava amb el suport de la noblesa. La reunió es realitzava en L’Esglèsia de Santa Elissia, situada als afores de la ciutat. Era un dia molt fosc, fred i amb abundant boira. A Tirant i el seu exèrcit zombie li costà arribar a l’esglèsia moltes hores a causa de la seua lentitud com a morts vivents, però, igualment, arribaren amb temps suficient per a assassinar a Francesc i companyia. Ja es feia de vesprada i , com un típic dia d’hivern, ja n’era de nit. La reunió acabava de concluir, i Tirant, acompanyat del seu exèrcit, entrà dins de l’esglèsia. Ja era molt tard per a quan Francesc i els nobles s’adonaren del que passava. Els zombies avançaven a poc a poc, deixant al seu camí els cossos quasi irreconeixibles nobles. Finalment, Tirant arribà a Francesc, que ja havia sigut atacat per un altre zombie. Francesc plorava de por, mentre que Tirant agafava la seua espassa i la contemplava. L’acte no durà molt de temps, tan sol quedava Francesc que continuava plorant, i va ser el seu final quan, Tirant, li donà una estocada i li retorçà l’espassa en el cor, mentre pronunciava aquestes paraules: ”Confiava en tu, Francesc”. Cinc anys desprès, ja no s’escoltava el nom de Francesc, sinó el de Thiranet, fill de Tirant, coronat Cèsar de L’Imperi Grec .Respecte a Tirant no es pot diure res més, segurament retornà a la seua tomba, xicoteta i càlida, amb l’esperança de descansar eternament i de vore al seu fill prosperar.

FI

Tirant -lo-tot a perdre. Per Inés Smith.

Tirant acabava d'arribar a Constantinoble i no sabia molt bé què fer. Pràcticament li havien arrossegat fins a arribar ací. Un parell de setmanes arrere uns enviats del rei van arribar a sa casa i li van dir que l'Imperi li necessitava per a lluitar contra els turcs. Ell no sabia res sobre la lluita, i tampoc es trobava en l'estat físic adequat per a lluitar, però va pensar que pel seu rei, faria el que fóra. Aleshores, sense saber molt bé el que ocorria al seu voltant, va accedir.

L'ambient de Constantinoble era molt diferent al de la seua llar; es respirava tristesa en l'aire. Tots anaven de negre, i caminaven pels carrers com si algú els haguera robat l'ànima. A Tirant no li va costar massa deduir que una persona rellevant havia mort.

Li va preguntar al guàrdia que caminava al seu costat això en el que ell estava pensant; quin seria el nom de la persona que havia mort. Era el fill de l'emperador. Això li va fer pensar. Potser l'emperador li havia portat fins ací per a substituir el seu fill en el camp de batalla. En el moment en què es va fer eixa pregunta a si mateix, li va vindre a la seua memòria el que els enviats del rei li van dir.

- Tirant, li comuniquem per part del rei que l'emperador de Constantinoble precisa de la seua ajuda per a defendre al seu poble. L'emperador no es troba en condicions de capitanejar la tropa, i no té a ningú més de confiança per a fer-ho per ell. Per això, li demana amb gran respecte que s'unisca a la seua tropa i que, si ho desitja, que la dirigisca cap a la victòria.

No era un missatge molt llarg, i tampoc comunicava tantes coses, però al recordar-se d'ell es va donar compte de en el que s'havia ficat, i desitjava no haver vingut en absolut. Però això va canviar quan va arribar al palau de l'emperador, després d'una calorosa benvinguda. Va ser presentat a l'emperadriu i a la princesa Carmesina, i en eixe mateix moment, es va enamorar ella.



Si que va arribar a dir-li que la volia, però després d'uns dies, Tirant va haver d'anar-se'n. Suposadament, era la seua obligació lluitar. Estava més confús del normal perquè en tan sols unes poques setmanes, la seua vida havia donat una bolcada enorme; estava lluny de casa, a punt d’enfrontar-se a un grup enorme de persones amb coneixements sobre batalles, mentre que ell no sabia res, i havia trobat a l'amor de la seua vida. No va tindre un altre remei, i es va acomiadar de Carmesina.

Carmesina va romandre al palau, esperant, mentre que Tirant intentava amb totes les seues forces sobreviure. Efectivament, va sobreviure, però no a base de lluitar contra l'enemic, sinó acovardint-se i amagant-se d'ell. No obstant això, la resta dels integrants de la tropa, no es van donar compte que ell mai estava en el camp de batalla i li van atribuir les victòries a ell.

En eixe moment va començar a plantejar-se per què tots l'adoraven i aclamaven tant. Per què tenia tanta fama sense a penes haver aconseguit res en la vida. Va decidir disfrutar d'això i emportar-se tot el mèrit. Suposadament, es va enfrontar als turcs i als egipcis, i va anar guanyant cada vegada més fama, fóra bona o roïna.

Quan va tornar al palau de l'emperador, estava ferit, perquè va caure mentres s'escapava a un lloc segur, encara que si volia mantindre eixa fama inexplicable, havia de mentir i dir que era per una altra cosa. Se va anar guanyant el cor de Carmesina i va estar a punt de demanar-li que es casara. Va estar a punt perquè un improvís se li va posar davant.

Va aparéixer el vertader Tirant, el que s'havia guanyat tan bona fama, el que havia lluitat tantes vegades i ho sabia tot sobre la lluita, el que tenia tan bon carisma. Òbviament, ni l'emperador ni Carmesina van saber el que fer. L'emperador es va sentir decebut, però més que res, enfadat. I la princesa no sabia si confiar en ell o tirar-li de la seua vida, perquè al cap i a la fi, s'havia enamorat d'ell per ser ell mateix, i no una altra persona. O almenys ella pensava això. Carmesina no se'l va pensar dos vegades i va anar a parlar amb Tirant. Li volia dir que no passava res i que li volia igual encara que ell no fóra el mateix Tirant que ella pensava que era.

Se'l podria haver dit si haguera entrat en la seua habitació i si ho haguera trobat allí, però Tirant, acovardit, ja se n'havia anat.