Fotopoema. Nacho García.

Curso 13-14

Oda a un camí.

El camí de la vida,

tan perdut com el camí dels boscos estèrils

que una vegada donaren vida al nostre astre.

Aquell camí,

tan llarg però a la vegada tan breu

que no te n’adones quan comença i quan termina.

En alguns camins hi ha obstacles, altres són llisos com la seda egípcia.

El camí, per alguns tan tediós, per altres tan fugaç .

Alguns arriben cansats al límit,

altres no perceben que s’ha acabat,

i altres, en canvi, desitgen arribar fins a la fi.

Un llac de llàgrimes.

Núria contemplava meravellada aquell acollidor jardí. Sempre, des de xicoteta ho havia visitat amb els seus iaios. Per a ella era un lloc d'evasió, on es relaxava i deixava arrere les preocupacions.

Per això havia anat allí eixe calorós i assolejat dia primaveral, tal vegada per a rememorar vells moments, o reviure les històries de la seua iaia sobre aquell màgic lloc, els jardins de Montfort.

Tal matí com aquell, assentats en un banc del jardí que emetia tranquil•litat, Núria, amb el cap recolzat en el muscle de la seua iaia, tancava els ulls i es deixava engrunsar pel so calmat que produïa l'aigua de les fonts al caure, el so dels pardals, el seu aleteig... la brisa fresca del vent li portava una olor agradable, que la invitava a respirar profundament i sentir com aquell aire pur netejava els seus pulmons.

Recordava cada paraula de les històries de la seua iaia, històries que la feien viatjar temps arrere, molt de temps arrere, i fantasiejava de ser ella la protagonista d'aquelles històries. Ser aquella jove, Ximena, la llarga cabellera fosca de la qual ondejava amb el vent i el seu somriure produïa alegria allí per on passava. La seua noble i prestigiosa família habitava en l'acollidora vila embolicada per frondoses i cures jardins.

La seua iaia contava que Ximena estava enamorada d'un jove de família humil, Alfons, el ferrer, el seu amic des de la infància, amb qui es perdia per aquells camins que rodejaven sa casa i compartia tots els seus secrets.

Entre ells hi havia una relació especial, ja que ningú sabia res sobre el seu amor. Van pensar que seria el millor, ja que, si algú arribava a cerciorar-se del que ocorria, les conseqüències podrien ser fatals. Mai s'hauria aprovat una relació com la seua, inclús Alfons coincidia que una jove del seu llinatge mereixia quelcom millor, no un simple ferrer. Però Ximena no estava d'acord. El seu amor per ell havia sigut sempre tan intens, que quan estaven junts tot just importava, cap dels dos recordava aquella única diferència, que no significava res, enfront del seu amor, que ho significava tot.

Alfons, tombat en l'herba prop de la casa de Ximena contemplant l'esglaiador crepuscle, va escoltar la conversa entre el pare de la seua amada i un jove de la seua edat. El que va sentir el va deixar gelat. El seu cor es va oblidar de bategar per uns segons i la seua vida va paréixer perdre tot el sentit després d'escoltar aquelles paraules. El pare de Ximena acabava de concedir la mà de la seua filla a aquell desconegut.

Sabia que se la concediria abans a un desconegut de la noblesa, que a la persona que més coneixia la seua filla, pel mer fet de no tindre menjar de sobra que emportar-se a la boca tots els dies.

Ho sabia, sempre hi havia tractat d'assumir-ho. Però ara la dura realitat li colpejava amb una pesada maça el cor.

En un atac d'impotència i a fi de defendre el seu orgull, sense acceptar la idea de perdre a Ximena, Alfons va desafiar en dolc a aquell jove que li anava a arrabassar allò que més volia i desitjava del món.

Van barallar durant hores, en un combat intens i dolorós per a ambdós contrincants, però finalment, a causa de la seua major experiència, el jove va derrotar Alfons, i va deixar el seu cos inert sobre la verda herba, prop de la casa de Ximena.

Esta, a l'eixir a fer un passeig per a aprofitar l'última llum del crepuscle, va trobar el cos del seu amat estés en el sòl.

El seu desconsol va ser tal i el seu cor estava tan afligit, que va plorar desolada durant dies, ningú podia separar-la d'Alfons.

Es diu que les llàgrimes plorades per Ximena van ser tantes que van crear una xicotet estany, en el que van quedar sepultats tant el seu amat com ella.


Ximena continua plorant la mort d'Alfons, a través de les nombroses fonts que hui en dia trobem per tot el jardí, recordant-nos a cada gota que aboquen aquell amor immortal, que perdurarà mentre continue brollant aigua d'elles.

Els seus cossos romanen abraçats, en un abraç etern, com a reflex del seu amor màgic, la màgia del qual impregna encara els jardins de Montfort.

El carrer "Manel i camperols"

No estic boig. No. No ho estic. Intente fer-me creure que no és així. Somie coses estranyes, coses que em fan perdre el cap i inclús em fan viatjar a altres mons, mons del passat. Em transporte allí moltes voltes al llarg de la meua vida i em fan participant dels fets que ocorren, fets que hui en dia donen nom a carrers i places de la ciutat del Mediterrani, València.

Ara em dispose a contar un dels meus multitudinaris somnis que em calfen el cap constantment. Vaig a citar ara un fet que vaig somiar ahir i que encara és un maldecap en els meus pensaments i supose que ho seran per un període llarg de temps.

“Aparec en una planura insubstancial, sense vida ni rastres d'ella. De sobte veig al fons una ciutat. Una ciutat rodejada d'una gran muralla, molt diferent a les actuals. Com solia ocórrer, havia aparegut en el passat. La ciutat, a més d'estar rodejada per aqueix mur, també ho estava per un cúmul de col•lectivitat que produïa una algaravia inigualable. Vaig anar corrent a veure el que ocorria i a conèixer el perquè d'aquest enrenou. Moltes persones pegaven foc o almenys ho intentaven a la ciutat que, amb els seus arquers des de les torretes pretenien detindre aqueix atac.

De sobte, un raig enlluernador caigué del cel com una gràcia de Deu i hi hagué un silenci que provocà un silenci contrari al sarau que havia predominat durant els moments anteriors. El temps es parà i de seguida continuà la batalla a la mort.

Vaig decidir anar a algun poblet proper a la ciutat amb l' intenció de conèixer d'una vegada per totes el que ocorria. Em vaig acostar a un poblament que des de lluny no era molt gran. En entrar al poblet vaig poder visualitzar una escena desconeguda per a mi, un poble abandonat, un poble emmudit, un poble sense vida ni rastre d'aquesta. Prompte em vaig adonar que no era així, una lleugera llum travessà la meua retina com un raig de sòl al migdia. En una caseta molt humil, una vela s'havia encès en l'obscuritat de la nit i vaig veure com un home treballava la fusta com antigament es feia. Vaig tocar a la porta, de fusta que era. Un home vell i un poc extraviat m'obrí la porta d'aquella campanyeta.

-Bona nit, bon home - vaig dir amb una veu apagada.

-Bona nit, ¿qui ets tu? – va preguntar amb curiositat.

- Soc Ramón Mercader i venia buscant respostes a una pregunta que em du crivellant els cervell durant una bona estona. Quina és aquella ciutat?, i el que més m'interessa, que hi està ocorrent allí?

- S'anomena Valentia i els ramaders i camperols estan reivindicant-se perquè el rei d'aquestes terres els ha llevat les terres. Deus saber bon xic, que estem vivint una enorme crisi i la gent de més amunt necessita terres, i que millor que llevar-li-les als camperols. Per cert, has vist aqueix llamp que caigué fa una estona?

-Clar, com no vore'l? – vaig dir amb ironia per a llevar-li escames a l'assumpte.

- Menisèfida, la deessa de les terres i els camperols, està ajudant-los a recuperar les seus terres.

- Moltes gràcies senyor – vaig dir amb agraïment.

Tot pareixia molt estrany. Deus? Rajos religiosos? Els camperols revelant-se? De sobte vaig notar com unes cosquerelles pujaven des de les meues ungles dels peus fins a les puntes dels cabells. Vaig percebre la necessitat d'ajudar als camperols, i després vaig pensar que una persona més no anava a decidir la batalla. Posteriorment, quan ja m'allunyava de l'escena de la batalla, vaig raonar i vaig pensar en aquell dit que en deia sempre ma mare: “Tota pedra fa paret”. Aqueixa oració que tantes voltes m'havia repetit ella abans de morir em va marcar per a tota la vida i em va fer recapacitar i tornar a la batalla, a lluitar pels drets de totes aqueixes persones que s'anaven a morir de fam si els llevaven aqueixos camps.

Vaig anar corrent a la batalla, seguien caient rajos del cel com si fóra pluja. M'acovardien una mica però a aqueixes persones els pareixia normal. Era aborronador, insòlit, increïble.

Vaig agafar alguna ballesta que hi havia pel terra dels camperols caiguts en combat i vaig començar a llançar fletxes com si estiguera boig, que torne a repetir que no ho estic. Era una lluita espectacular; jo, sense temor lluitava a destre i sinistre. Lluitava amb els soldats que hi havien a terra, ja que no hi tenia suficient força per a arribar al mur, on es trobaven canyons i ballesters. Veia caure fletxes a la volta que rajos però no podia parar, ja havia començat a lluitar.

Molts homes queien, altres molts mataven als soldats i molts altres, muntats a cavalls intentaven driblar les fletxes i evitar que els soldats de terra no atacaren als camperols. De sobte, em vaig veure sol, tots havien mort, estava solitari davant un perillós exèrcit d'entrenats soldats. Vaig resar una oració i de sobte el temps es paralitzà de nou, com hi havia ocorregut abans, tots havien paregut perdre la noció del temps mentre vaig veure a un ésser en el cel que em feia carasses molt rares i a la volta que gracioses. No estava per a riure en aqueix moment, en mig d'una batalla. No entenia el que em volia dir aqueixa dóna. Seria la tal Menisèfida de la que aqueix home m'havia parlat? No!”

Vaig obrir els ulls i vaig veure la cara de ma mare cridant-me per que m'alçara. Estava enutjada ja que feia tard al col•legi.

-Manel! Manel! Alçat ja! Fas tard a l'escola i tens una prova a primera hora!

Vaig tornar-los a tancar com si volguera tornar al somni. Però no, em vaig adreçar i em vaig vestir corrent, vaig desdejunar-me alguna cosa ràpida, i veient la televisió, estaven fent un reportatge del carrer “Manel i camperols” i perquè s'anomenava així: “El nom d'aquest carrer es deu a un fet que va tindre lloc en l'edat mitjana, en una època de crisi econòmica en la que el rei i els nobles van quedar-se amb les terres de cultiu dels camperols de l'època, així es va produir una batalla que enfrontava a l'exèrcit del rei amb els camperols, que lluitaven per les seues terres. Un xic, anomenat Manel que va rebre l'ajuda de la deessa de les terres i els camperols, Menisèfida, va véncer a l'exèrcit reial i va reconquerir les terres que havien robat als camperols. Però, al haver mort tots en la batalla, li ho va haver de tornar al rei i com a recompensa, posaren el nom del jove en un carrer. Carrer que actualment es conegut com el “Carrer de les fruiteries” ja que hi han establits un centenar de local son es ven fruita ecològica.”

En escoltar açò, em vaig sentir orgullós pel que havia fet i per què ho havia fet. Aquesta història de segur que em deixa marcat per a tota la meua vida i espere que els meus successors coneguen aquesta llegenda i que sàpiguen que vaig ser jo el que ho va fer possible.

L'ànima guardiana.

-T'agrada el barri?- Em va preguntar Sara, la meua única amiga a València.

-Emm... sí, és molt bonic la veritat, encara que m'agradaria més viure al centre, vinc d'un poble i ja que em mut a la capital preferiria poder estar prop de les tendes.

-Això es una favada, estar als afores és molt més bonic, tens una casa gran, jardí ...

-Tu estàs acostumada, però a mi m'agradaria tenir més veïns, per exemple.

-Em tens a mi- Va respondre ofesa.

-Ja ho sé, i me'n alegre moltíssim, de veritat- Sara va tornar a somriure satisfeta –Però no tenim més veïns de la nostra edat? En arribar m'ha paregut que tots ací eren ancians...

Sara va riure i va sacsar el cap.

-Anem a fer un passeig i ves el veïnat, d'acord?

-Clar- Vaig dir mentre m'alçava.

Vam eixir al carrer i la veritat és que el barri era ben bonic, encara que jo no pensava admetre-ho, i menys davant dels meus pares, que m'havien portat ací contra la meua voluntat.

Vam començar a caminar i Sara va començar a contar-me qui vivia en cada casa i com eren, i em vaig adonar de lo xafardera que era la meua amiga.

-En aquesta casa viuen els Fuster, tenen un fill de la nostra edat però és molt bèstia ...-Sara no va parar de parlar en una estona i va arribar un moment on vaig desconnectar completament fins que una casa em va cridar l'atenció.

-I aquella casa?-Vaig preguntar a Sara, que em va mirar molesta perquè l'havia interromput, però va respondre de totes maneres.

-Aquella està buida- Va dir encollint-se de muscles, per descomptat açò ja ho havia deduït jo ja que la casa s'emblava completament abandonada, era molt bonica però la pintura estava completament espatlada i algunes finestres trencades, i el jardí estava descuidat encara que en el mig hi havia un arbre enorme que pareixia més fort que tota la construcció.

-Però per què? És molt més gran i bonica que la majoria de les altres.-Vaig tornar a preguntar.-No està a la venda?

-Sí, crec que sí però ningú amb dos dits de front la compraria- Va respondre mentre s'assentava en un banc, em vaig seure al seu costat sense deixar de mirar la casa.

-No ho entenc la veritat.-Vaig dir, la casa era realment bonica i no pareixia molt difícil d'arreglar.

-Vols que et conte la història de la casa?-Va dir Sara emocionada.

-Clar – Vaig dir jo – Deu ser molt impressionant perquè la gent no vullga la casa, és recent?

-Clar que no, en realitat és molt antiga i ja ningú sap que de veritat hi ha, però el que tot el món sap es que aquesta casa no es bona per a ningú. Et conte.

Diu llegenda que en temps antic hi havia una illa prop de València, no tan rica com per a ser famosa però bastant com per a poder sobreviure sense unir-se a ningú.

En l'illa no hi havia president, ni govern , però sí un rei. La família reial era molt rica i era la que feia que l'illa sobrevisquera, però els seus diners van anar esgotant-se fins que es van veure realment afectats econòmicament.

Al veure que el seu poble sofria el rei va decidir casar el seu fill i futur rei amb la filla d'un home ric que volia formar part de l'illa, va pactar casar-los i convertir-los en reis encara que tan sols tingueren divuit anys ja que era pel bé de l'illa.

El príncep estimava a una altra dama però no va poder lluitar amb el seu pare ja que aquest volia pel damunt de tot salvar el regne que la seua família havia mantingut durant generacions , i la felicitat del seu fill el pareixia poc important en comparació.

El príncep va callar ja que sabia que devia pensar pel be del seu poble i va acomiadar-se de la seua amada ja que aquesta era una simple criada i mai podria arribar a tornar-se reina.

El príncep es va casar i va aprendre a oblidar a la seua amada i a amar a la seua esposa i reina, ja que gracies a aquest matrimoni la seua illa tornava a brillar.

Passats dos anys el príncep , que ja era el rei, va tornar a ver a la seua amada, que treballava ara per un altre home que la tractava mal i a penes l'hi donava diners, i la va contractar per que servera al palau. Però l'havia amat tant que tornar a vora-la tots el dies va ser insuportable i va enganyar a la seua esposa amb ella.

Van ser amants altra vegada durant quasi sis mesos quan el pare del nou rei es va adonar.

Com que no podia revelar-lo públicament va fer creure a el poble que la criada havia robat posant-le unes joies a la seua butxaca.

Com que l'illa era menuda i tots eren com una gran família els delits eren molt castigats i la van condemnar a mort.

El rei no va aguantar ver morir a la seua amada i va rescatar-la i van fugir junts.

Van arribar fins a València en una barca petita i van venir fins ací, que en aquell temps no era més que camp, per por a ser trobats si es mudaven a la ciutat.

La reina es va enfadar molt i com que no trobava al seu espòs per poder castigar-lo va deslligar la seua fúria sobre la gent de l'illa, i amb els seus diners i el poder de la seua família va aconseguir que l'afonaren.

Diuen que el rei va construir aquesta casa amb les seues pròpies mans i van plantar aquell arbre dient que cada vegada que l'arbre creixia, també ho feia l'amor que sentien l'un per l'altre.

Ell i la seua amada van viure junts i feliços durant molts d'anys.

Quan ja pensaven que el món s'havia oblidat d'ells el seu pare els va trobar, hi havia estat buscant-los durant tot aquells anys i estava molt enfadat amb el seu fill , ja que per la seua culpa havien destruït el seu apreciat regne, pel qual havia donat la seua vida.

Com que el seu fill havia destruït el que ell més volia va pensar que el devia fer el mateix i mentre que el seu fill es trobava treballant en el port de València ell va raptar a la seua amada i va portar-la fins a la mar, al costat del seu fill i la va ofegar obligant al rei a vore com la seua amada, la raó de la seua vida, moria sense poder fer res, com ell havia vist afonar-se el seu regne, al qual havia dedicat la seua vida.

El rei va tractar d'impedir-lo, per descomptat, però no va arribar a temps per a salvar a la seua amada.

Va tornar a la casa, destrossat, però va perdre l'interés per la vida i va morir de pena.

Des d'aquell dia la casa ha estat buida, hi ha hagut moltes persones que han passat per ella però mai han durat molt, hi ha vingut centenars de parelles, però per molt feliços que foren mai han aconseguit viure a la casa, sempre han acabant divorciant- se, emmalaltint o simplement , han perdut la felicitat, per molt joves que foren al mudar-se, eixien amb la mirada trista i cansada...

Molts diuen que és l'ànima de l'antic rei , que continua en la seua casa i contagia la seua tristesa a tot aquells que traspassa la seua porta, altres diuen que és la furiosa reina que per fi a trobat el seu espòs i com que ja no pot castigar-lo amb res castiga a tot aquell que esta feliç, ja que ella mai ha pogut ser-ho, i uns pocs diuen que es el pare del rei, que odia tant la casa construïda pel seu fill que no deixa que ningú la utilitze.

Sara va mirar la casa tristament.

-Els meus iaios van mudar-se ací quan es van casar, al poc tems de nàixer ma mare es van divorciar.-Va dir- La meua iaia diu que el meu iaio va canviar, que ja no reia, no sentia il•lusió per res, que tan sols volia anar-se al port i contemplar el mar, dia i nit. Ma mare no recorda res, però no he tornat a veure al seu pare.

-Ho sent molt Sara- Vaig dir, la història era fascinant però jo mai havia cregut en llegendes, però aquesta era realitat, alguna cosa en aquella casa era especial.-Ningú va contar-li la historia als teus iaios abans de comprar la casa?

-Clar que sí- Va respondre somrient altra vegada- Però ningú havia viscut en la casa des de feia molt de temps i la història no era més que un conte que contaven els pares als seus fills per que no jugaren en la casa abandonada, els meus iaios no van creure la llegenda.

-La veritat és que jo tampoc ho hauria cregut.

-Supose que jo tampoc, açò es la màgia de les llegendes, mai saps si son vertaderes, la història ha anat modificant-se, però el que tot el món sap segur és que si tanques els ulls i escoltes atentament, les fulles d'aquell arbre et canten la cançò que narra la història de l'home que el va plantar, ningú sap si aquest home era en realitat el rei d'una petita illa, si era tan sols un home que treballava en el port de València, però el que tot el món sap és açò que l'arbre conta, que en algun moment de la història d'esta casa un home va morir de pena al ver morir la seua amada, i que mai es va poder anar d'aquesta casa que va ser més important per a ell que el seu propi regne, ja que el teu llar, esta allí on es troben els teus ser volguts.

Vaig tancar els ulls, i vaig escoltar el soroll de les fulles al moure's, Sara tenia raó, el soroll era com una vella cançó que portava el vent i que l'arbre interpretava i aquella cançò em va fer entendre que per molt disgustada que estiguera amb els meus pares per portar-me ací, la meua llar estava on ells estigueren.

Valentia.

Fa ja tant temps que ni tan sols ho recorde amb nitidesa, però és possible que puga reviure la història de nou amb un poc d'esforç... De la data... ¡Ai, de la data sí que no! Fa un parell de milers de segles arrere. Sembla que va ser ahir.

Honra, la protectora del poble va tornar, després d'haver partit feia sis mesos cap al nord de les noves terres conegudes. Havia anat deixant la seua identitat de poder i reconeixement arrere, per a desembolicar-se en el nou món com qualsevol altra persona. Sense privilegis.

Al temps de la seua tornada, que s'havia quedat embarassada era ja innegable. El fruit dels viatges de la protectora, va nàixer entre els prats verds de taronges, que en aquell moment, eren brillants, redones, quasi irreals. Va donar a llum a una futura xicoteta protectora, una xiqueta.

Sa mare, Honra, la va bressolar entre els seus braços i la va cobrir amb un mant blau tènue, mentre la xicoteta nascuda s'enredava els dits entre el cabell de sa mare, i mirava amb serenitat i dolçor, davall el cel blau i el sol calent de les terres àrabs. Va ser engendrada en el cos d'Honra, i va haver-hi qui deia que son pare era el Mediterrani, la qual cosa era polèmic i perillós, perquè les terres d'origen de la xicoteta, estaven banyades per l'impetuós Atlàntic.

Que la força de l'Atlàntic es tornara en contra de la xiqueta de bolquers podia ser devastador, sobretot tractant-se d'una traïció com la que suposava que la futura protectora no fóra filla de les terres i l'oceà dels seus territoris, i fóra filla d'un mar simple, com el Mediterrani. Les terres del nord es van convertir en prohibides per a la mare i la filla.

En quant les gents van parlar, la mare de la criatura va ordenar que allò fóra una conversació tabú, de la que no es podria especular mai de nou, obligant llavors a la futura protectora del poble a créixer ignorant. Tenia els ulls del blau intens del mar, i les galtes del color d'una roja rosa pàl•lida.

Sospirava aire de primavera, era delicada i decidida, enfrontava qualsevol situació... per tot allò, als tres anys, sa mare va decidir cridar-la Valentia, perquè era noble i valenta, com el mar Mediterrani i humil, al contrari que el mar Atlàntic.

El dia que Valentia va complir els setze anys, ja era una jove dona, i ja havia alliberat al seu poble d'alguns infortunis, però farta de les seues obligacions i el seu reconeixement, va prendre el seu cavall, i va cavalcar tan lluny que alguns van jurar que va arribar a creuar rius i algun mar. Va arribar a terres desconegudes, que escapaven dels seus dominis, i va deixar descansar al seu cavall davall unes vinyes i va caminar fins a un llac, junt amb el que es va assentar.

-¿T'adones, mare, com jo sí que podia eixir dels murs? És la primera vegada en la meua vida en què em sent lliure.

Es va desposseir del seu vestit i les seues joies, i va entrar en les aigües tèbies del llac. Després de submergir-se, eixir a prendre aire, submergir-se novament, observar el fons i els peixos d'aigua dolça... es va donar per satisfeta i va eixir per a assecar-se.

En eixir de l'aigua… ¡Quina sorpresa! De totes les seues pertinences, tan sols li quedava el vestit. Les seues sabates havien desaparegut de darrere del tronc d'una vinya, i de les seues joies no hi havia ni rastre. Quan es va adonar que li havien robat, va buscar desesperada al seu cavall, del qual tampoc hi havia ni empremta.

Es va posar el vestit amb dignitat i va anar caminant.

Al mateix temps que Valentia caminava descalça per les terres àrides i seques, l'autor del furt la seguia de prop d'amagat, esperant per a poder aconseguir més diners, joies... qualsevol cosa que fóra possible. La jove protectora, cansada de caminar i molt ofuscada, va donar mitja volta, maleint l'hora en què havia dit que se sentia lliure, volent tornar a casa. Però, què es va trobar? Un fantotxe que la seguia de lluny, amb un cavall casualment tan negre com el seu, tan ensellat com el seu.

-¡Eh!

Va arrancar a córrer darrere del lladre, que per a la seua sorpresa no va fugir. Açò la va fer témer inclús més.

-Et canvie qualsevol cosa de valor que tingues pel cavall. El cavall no el vull. Ja tinc molts -li va dir l'estrany.

A poc a poc, va frenar, tractant de digerir l'estúpida proposta.

-¿M'estàs oferint un tracte, o és algun tipus de xantatge? T'adones que m'acabes de robar?

Aquell jove lladre, pareixia no entendre-ho. Estava recolzant el pes sobre una cama, amb actitud relaxada. La mirava esperant una resposta. En els seus ulls marrons no es llegia cap tipus de preocupació. De nou, allò feia a Valentia estar alerta.

-No ho has comprés. Vull que em tornes les meues joies, les meues sabates i el meu cavall o que t'enfrontes a mi. A mort -va clavar seriosa.

-¿A mort? No m'enfronte a mort. No mate dones -va respondre el xic, seré.

Va donar mitja volta i va deixar al cavall allí plantat, com volent-li fer saber a Valentia que podia quedar-se amb ell.

Ella va donar per descomptat el fet, ja que el cavall era seu i va muntar i va perseguir el xic, però ell ni tan sols es va alarmar.

A Valentia li van pujar pel coll unes calors plenes d'ira, que li van arribar fins al cap i en un obrir i tancar d'ulls, ja s'havia abalançat sobre l'esquena del desconegut.

Per fi! Ara sí que va aconseguir que se sobresaltara.

Pareixia que estava tractant amb una boja, la qual cosa li va robar la calma.

-¡Lleva't! Ix de damunt, tarada!"

Feta una fúria, li galtejava la cara, li propinava punyades a l'atzar...

-¡Si no et vas a enfrontar a mi per ser dona, ho faré jo! -argumentava ella.

Entre puntellons, punyades i arraps, la víctima de la colèrica protectora no va donar crèdit. Darrere de les pestanyes fosques de Valentia, va trobar el seu llar. Va tornar a reviure la seua infància, les pesques amb el seu pare, les ones salvatges de l'hivern... En les pupil•les de la xica havia tancat un tros del mar en què havia crescut. Tal com ho comptaven.

Es va posar realment seriós i un tant espantat, se la va llevar de damunt agafant-la pels canells, i tot sense deixar de mirar els seus ulls. -Eres la traïdora.

Aquelles paraules tenses no van relaxar la xica.

-¿Com t'atrevixes a...?

-Esta vegada la que no ho entén eres tu. Què has vingut a buscar ací? No tens por de morir, o és que és el que vols? -va dir amb sequedat, amb un to de crispació.

-¿De què dimonis parles? -va tractar d'imposar-se novament.

-¿Realment no ho saps o estàs tractant de confondre'm?

-La confusa sóc jo.

Des del moment que Honra havia tornat a la seua terra, embarassada ja, en les terres hispanes s'havia corregut la veu que una bella intrusa havia viatjat fins a les costes hispanes a fi d'enamorar al mar Mediterrani, i emportar-se a la seua terra àrab un fill que tinguera potestat sobre els territoris que no li corresponien, i així començar tot un imperi de sobirania, estés des d'Àfrica fins on fóra possible arribar. Una vegada van aconseguir entendre's després d'aquell horrible altercat -el qual els va costar hores, fins que va enfosquir- Hugo, va explicar a Valentia una aborronadora història, que la tenia a ella com a protagonista, perseguida i buscada.

-Mon germà sempre ha dit que quan jo era xiquet i va nàixer esta llegenda, no hi havia tanta especulació sobre ella com n'hi ha hui. Però el que intent dir-te és que has sigut per a nosaltres fins ara com una amenaça que ningú sabia segur si existia. I ara que et tinc al costat, no tens pinta d'amenaça. Tot al contrari -va callar un moment-. Han dit que tens en els ulls aigües del mar Mediterrani, i que tens el cutis de la lluna, per la nit de lluna plena en què et van engendrar.

Valentia va mirar al cel, i va mirar a la lluna. La veritat, era que sí que era pàl•lida com una lluna, encara que sa mare tinguera la pell torrada.

Aquell estrany era coneixedor d'una història que ella ni tan sols havia escoltat. Era com si algú acabat de conéixer li estiguera comptant que la seua vida era una mentida, i li estiguera explicant com era tot realment.

-¿No sabies res sobretot açò? -va inquirir sense segones intencions Hugo, el lladre.

-No. Tinc por.

Es va crear un silenci incòmode. Ella sabia que la situació era perillosa. I ell també ho sabia. Al no poder consolar-la, el millor era el silenci. I després d'uns minuts sense creuar ni una paraula, Hugo va alçar la vista també.

-Realment podries dir que eres filla de la lluna, i no de ta mare. La teua cara sí que és del mateix color que la seua -va dir tractant de llevar ferro a l'assumpte, però pareixia que no funcionava -. Ja pots dir que la lluna és teua.

Va ser una frase un poc difícil de comprendre, però Hugo mai solia fer molts amics, feia temps que deambulava només d'ací cap enllà, i poder sentir-se acompanyat ja era quelcom gran per a ell.

-La lluna de Valentia -va dir ella, amb un to melancòlic.

Hugo va assentir.

-La lluna de Valentia.

Mentre la nit s'apoderava de tot, Valentia volia dormir i tornar a casa al matí següent, com més prompte millor.

Hugo va aconseguir conciliar el son, després d'explicar-li a Valentia que prometia no fer-li cap jugada de lladre mesquí si deixava que es quedara amb ella, perquè al cap i a la fi, no tindria moltes oportunitats de dormir acompanyat d'alguna cara amiga, o almenys coneguda molts dies més.

Valentia no obstant això, no aconseguia més que sospirar i pegar voltes sobre si mateixa mirant les estreles. Pensava en com podia fer que la por i la rivalitat acabaren, i com podria explicar a totes les gents del lloc que en ella no hi havia cap amenaça, ni de bon tros ànsies de conquista.

Se sentia tan xicoteta...

La persona que menys sabia sobretot allò, era la que tenia en les seues mans la possibilitat d'acabar amb el problema.

Quin tipus de bogeria estava vivint? Quin havia sigut el motiu que l'havia espentat a ensellar el seu cavall i eixir a la cerca d'una maleïda aventura?

Tal vegada havia sigut el destí... Era el que havia de fer en la seua vida. Per a trobar el seu lloc.

A l'alba, es va posar damunt totes les seues joies, es va calçar i va muntar al cavall. En quant Hugo va obrir els ulls, li va preguntar on se suposava que anava.

-A arreglar açò. Li ho dec a ma mare, a mon pare i a mi mateixa.

-Però, què dius, boja? No t'adones que açò és seriós? Has de tornar a ta casa! –digué ell, convençut de la sort que no volia que Valentia patira.

Tal vegada era la veritat, havia de tornar, però no sense abans acabar el que sense saber-ho havia començat.

-¿M'acompanyes o em deixes anar ja mateix? -li va respondre contundent.

Per a Hugo era una decisió difícil. Feia anys que ningú li preguntava què era el que ell volia fer. No va dubtar ni un moment a muntar en el cavall, sense poder evitar la sensació que es dirigia al final.

Cada trot era com un xicotet batec d'un cor desbocat. Realment la seua vida en aquell moment bategava al ritme de Valentia, i era capaç d'adonar-se que era un ritme difícil de seguir. Ple de coratge, de noblesa, valor... Que tal vegada no mereixia el seu destí venidor.

Després d'hores a cavall, caminaven prop ja de la costa... I allò era increïble. Una sensació de plenitud per a la xica, de calor de llar, de brises que li donaven la benvinguda a casa.

Per primera vegada en la seua vida, va tocar l'arena del mar, del seu llar. Va caminar fins a les aigües i la sensació de formar part d'elles va ser aclaparadora.

-Pare, sóc Valentia. He vingut per a quedar-me.

Hugo va caminar inquiet fins on ella estava parada, observant la immensitat de l'horitzó. Va trencar el seu silenci, gràcies a la seua consciència, que martelletjava inquieta.

-Valentia, crec que ens hem equivocat. Has d'anar-te'n. Hauries d'anar-te'n a casa, perquè...

Valentia, que seguia sense saber que forma solucionaria aquell greuge, la va mirar i li va dir:

-No et preocupes, Hugo, no cal tindre por. Res eixirà malament.

-Valentia, jo els he guiat. Mon pare ha de saber que estic ací. Ells no pararan.

-¿Què tu has guiat? Has guiat a qui? De què parles?

-Mon pare Valentia. Sóc fill de l'Atlàntic. Els meus germans són protectors de la meua ciutat. Has d'anar-te en este mateix instant.

Ella va exhalar una gran glopada d'aire, i es va sentir com un xicotet corder: conduïda, aprofitada i enganyada.

-¿Per que has fet açò?

-No ho vaig fer a posta. Va ser casualitat que et coneguera, però esta era l'única manera de tornar al meu poble... Em van desterrar per injúria.

Els mars de Valentia, es van aombrar, plenant-se de llàgrimes.

-He confiat en tu -es va lamentar.

Aquella culpa horrorosa que corcava les entranyes i el cor d'Hugo li van portar a la bogeria, i es va sentir com mai s'havia sentit en la seua vida.

-Si vols quedar-te jo t'ajudaré a convéncer-los a tots, jo sé que pots ensenyar-los qui eres.

-Ja... Jo... només vull tornar a casa –va comfessar, trencada per dins.

En aquell mateix instant una dotzena de cavalls castanys van arribar a la costa. Hugo va eixir corrent en direcció als cavalls.

-No ho enteneu. No vol nostres terres! No vol res de nosaltres. L'home de la barba crescuda i arrissada va mirar Hugo per damunt del muscle. -Ja és tard germà. I açò és el que ha de ser. Ha creuat les terres per a arribar fins ací -va sentenciar.

Valentia va caminar decidida cap als cavalls, amb humilitat.

-No vull el vostre sòl, ni tan sols busque quedar-me ací. Jo només vaig vindre ací i... jo ni tan sols sabia qui era fins que Hugo...

-És tard, massa tard, filla del mar. Traïdora. Hui és el dia en què nosaltres acabem amb les profecies.

Els cavalls es van acostar amb cautela a ella, que tenia darrere un mar embravit, rugint justícia. Valentia va caure sobre els seus genolls, sabent que havia de ser el final. Va afonar una mà en l'arena i va predir:

-Esta serà la terra dels conquistadors, la terra de què amen, la terra del mar, de la justícia. Una terra justa. La terra que hui toque, serà la llar de qualsevol somni de llibertat i coratge.

Va tancar els ulls lentament i una llàgrima d'un blau intens va caure sobre l'arena. Valentia es va deixar caure, i simplement va quedar estesa, i no va despertar mai més.

Els que van ser testimonis, diuen que va ser l'única vegada entre tots els temps en què el sol i la lluna de Valentia van compartir la cima en els cels.

Els que van ser testimonis, diuen que el Mediterrani, es va eixir dels seus límits amb onades gegantines i va cobrar la mort de la seua filla.

Diuen, que va deixar viure a un sol testimoni, el que era més noble de cor, perquè comptara la història de la seua amada Valentia, que va deixar la seua vida nascuda entre tarongers, amb la força del mar, amb arrels aràbigues, amb la valentia dels conquistadors, en una terra mare que va donar vida a milers de vides més, de colors vius, impregnada a la nova terra nascuda de la seua mort.

Milions de segles després, ací em trobe, comptant-te com aquella xica d'ulls de la mar va fundar la terra que xafem. Tan cert com que tota vida té una mare, tan cert, com que el meu nom és Hugo.

Carrer de la Pau.

Conta la llegenda que…

Fa molt de temps, al carrer de la Pau de València, va regnar la pau de sobte, i d'ahí el seu nom. Tot això comença a l‘any 1912, quan en el matí del dia 17 de febrer, el carrer de la Pau, abans anomenat carrer del Pa, perquè estava ple de forns, va despertar en pau, sense cap soroll, i sense cap vianant al llarg del carrer. Al principi, ningú va sospitar res de l'altre món, perquè era habitual tenir eixe silenci a les huit del matí. Però Maria, una xiqueta que vivia al carrer del costat, va sospitar que alguna cosa rara estava passant quan va anar al forn del seu oncle Manuel, i va veure que estava tancat. Com tots els matins, María passava per aquell carrer per anar al col.legi, i pel camí, li feia una visita al seu oncle perquè li donara l'esmorzar. Aleshores, María va començar a cridar el nom del seu oncle per veure si estava dins i encara no havia obert, però no contestà ningú. A més, va començar a mirar al seu voltant i es va adonar que cap forn estava obert. Tampoc la resta de botigues. Va mirar cap als balcons i cap a les finestres dels edificis, i tampoc va veure cap obert. Aleshores, va tornar a sa casa i se`l va comptar tot a sa mare. La mare es va estranyar molt, i va cridar amb el mòbil al seu germà Manuel. Aquest no va contestar. Per tant, la mare li va fer l'esmorzar a María i li va dir que se n'anara cap al col.legi, i que ella continuaria cridant a Manuel i aniria al forn per veure que passava. María va anar al col.legi, passant una altra vegada pel carrer del Pa, i cridant al seu oncle, sense obtindre cap resposta. Va continuar el seu camí cap a l'escola i allí va passar tot el dia. Quan va acabar l'escola, tota preocupada, es va dirigir corrent cap al carrer del Pa, per veure que havia passat amb el seu oncle i amb la resta dels veïns del carrer. En el començament del carrer, va trobar molts cotxes de policies, i més al fon del carrer moltíssims policies. Havien tallat el carrer amb tanques, i estava tota la gent espectant mirant que passava. María es va espantar i va començar a córrer cap a la seua casa. En casa es va trobar a sa mare plorant. Va anar cap a ella i li va preguntar que era el que passava. Ella li va contestar que el seu oncle Manuel, havia desaparegut, a l'igual que tota la gent del carrer. María es va quedar bocabadada. Es va posar com una boja a fer-li preguntes a sa mare, com per exemple com pot ser que tota la gent del carrer haguera desaparegut en una nit de sobte, o que perquè el seu oncle ja no estava allí amb ells, i moltes més. La mare li va dir que estiguera queta, que ella també estava preocupada pel seu germà Manuel i per la resta de veïns. Es van posar a plorar i es van abraçar. Al cap d'una estona, van pensar en què podia haver passat, però no se lis va ocórrer res. De sobte, va sonar el timbre de sa casa. María va preguntar que qui era, i només va escoltar con a resposta un: obri. Va obrir amb molta por. Va veure un home vestit de negre, per complet, amb tot el cos cobert, inclosa la cara i les mans. Aleshores, aquest va passar sense dir res. María va tancar la porta de sa casa i el va seguir. Aquest va anar directe cap a la cuina, on estava la mare de María, com si coneguera la casa. Allí, es va retirar la màscara. La mare, de seguida el va reconèixer, era Manuel. Va anar corrent a abraçar-lo. Ell li va tornar l'abraç. El mateix va passar amb María. Aleshores aquestes van començar a preguntar-li a Manuel el que li va ocórrer i també a la resta dels veïns del carrer. Ell va dir-les que deixaren de preguntar, i que escoltaren. Però abans, la seua germana li va preguntar que per què anava vestit així, i el va contestar - Perquè ells ens van obligar a vestir-nos així perquè no poguérem veure res. Ells? - va dir la seua germana. Si em deixes, comence, t'ho conte tot i ho podràs entendre millor - va contestar Manuel. Aleshores, Manuel va començar: Ahir, a les 8 de la vesprada, teníem una reunió de veïns del meu edifici, perquè anava a venir el tècnic per explicar-nos com funcionava el nou videoporter. Per tant, tots estàvem reunits quan el tècnic va arribar. Quan estàvem ja asseguts, va començar a dir: val, ja estem tots, perfecte. Ara vull que vos quedeu quiets i no digueu res. Aleshores, un xiquet es va moure i va començar a plorar. L`home va traure una pistola i va disparar cap al sostre. Tots ens vam esglaiar. L'home va dir: Vos he dit, que no us mogueu, a la pròxima, el tir no anirà cap al sostre. Tots ens vam quedar en silenci. Seguiu-lo fins a l'autobús que hem robat: va continuar l'home. Vam eixir formant una fila darrere del seu company. Fora estaven tots els veïns, ja que al sentir el tir es van assustar. En veure'ls, l'home del videoporter i el seu company van robar més autobusos, els que passaven pel carrer, i van obligar a la gent a baixar i a anar-se corrent si no volien morir. Ens van obligar a entrar en silenci en aquestos a tots els veïns del carrer. Allí ens van dir que ens portarien cap a algun lloc, que no ens anaven a dir quin era, i allí acabarien amb les nostres vides. Ningú entenia res. Per què voldrien acabar amb nosaltres? Una vegada ja estàvem tots a l'interior dels autobusos, cada un dels companys del “tècnic” es va dirigir cap a un bus per conduir-lo. Abans d'eixir, ens van obligar a posar-nos aquestos vestits per que no poguèrem ver ni fer-li gestos a cap cotxe que passara pel costat. Així, sense dir res més, van arrancar i ens van portar cap a algun lloc del món. Mentre conduïa, ens anava dient que no intentarem res, perquè igualment, d'una forma o d'una altra, acabarien amb nosaltres, ja que si no intentàvem res, en arribar al destí moriríem, i fent algun intent d'escapar ens apegarien un tir. És a dir, que no hi havia cap forma d'escapar. María li va tallar: Però, com pot ser que ara tu estigues així i la resta no? Manuel va continuar: Aixó ve ara. Quan portàvem tres hores de viatge aproximadament, van parar en una gasolinera per repostar. Van eixir tots els conductors, per tant, vaig pensar que era el nostre moment. Vaig començar a dir als de l'autobus: Vinga vinga, és el nostre moment. Però ningú es va moure. El vaig repetir, però res. De sobte, vaig escoltar la veu del veí del meu forn, que va dir: Nosaltres no volem anar, no has escoltat al xic Manuel? ens van a matar si intentem escapar. Aleshores jo li vaig respondre: Jo si que l'he escoltat, i tu? , em pareix que no. Ha dit que ens va a matar de totes formes, intentant escapar o sense intentar-ho, aleshores, per intentar-ho no perdem res, no creus?. Nosaltres no anem - va dir el meu veí. Jo li vaig contestar: està bé, aniré jo sol, però pense que no esteu fent bé. Ara bé, per favor, no digueu que m'escapat. Clar que no, d'això pots estar segur Manuel, però corre molt de pressa per si de cas s'adonen per favor!- em va dir. És clar, moltíssimes gràcies a tots, estic encantat d‘haver-vos conegut - vaig dir - Cuideu-vos. Per tant, vaig començar a córrer i córrer fins arribar així fins al meu llar una altra vegada. Però, i que ha passat amb la resta? - va preguntar María. Manuel es va quedar un moment en silenci i es podia veure com les llàgrimes li eixien dels ulls. Va dir: No ho sé, però supose que estaran ja tots morts. Tampoc sé si s'adonarien que he aconseguit escapar o no, i tinc por per si tornem a per mi, però no ho crec. Val, ara anirem a la policia del carrer i li ho contarem tot - va dir la seua germana. No crec que siga una bona idea, perquè de segur que emprendrien una recerca que val molts diners per a res, perquè els segrestadors no tenien cara de voler canviar d'opinió. No puc entendre perquè ens volien matar a tots, però ho van a fer o ho hauran fet de segur - contestà Manuel. Està bé, pense que tens raó- li va dir la seua germana. Aleshores Manuel va tornar cap al carrer del Pá, i es va quedar a l'interior del seu forn, observant com transcorria la resta de la vesprada. Així, els policies es van anar per continuar la investigació des de les oficines, i el carrer es va quedar en silenci. D'aquesta manera va eixir l'alba del dia següent, altra vegada en silenci, sense cap moviment pel carrer. Així, va continuar el carrer fins que es va tornar a poblar, amb noves botigues i nous veïns. Abans de poblar-se, va adquirir el nom de carrer de la Pau, pel silenci en què es trobava, i encara que hui en dia hi haja molta gent per aquest carrer, ja se li ha quedat adjudicat el nom per recordar l'ocorregut, ja que no està viu cap dels testimonis per poder contar-ho. Tampoc Manuel ni la seua família. I així acaba aquesta llegenda de l'actual carrer de la Pau.

Fantasmes i esperits

Conta la llegenda, que València no sempre ha sigut com ara, i no estic parlant ni d'edificis, ni de grandària ni de res d'això, estic parlant que fa un temps, a València corria el rumor que hi havien fantasmes, no t'ho creus? que els fantasmes i els esperits no existeixen? De segur que els teus avantpassats no pensaven el mateix.

Fa 500 anys més o menys, va haver-hi un incendi molt gran a València i és clar, abans no hi havien tants avanços com ara per a apagar un incendi. Aleshores, a aquest incendi hagueren molts morts i ferits, va ser una catàstrofe. Passat un temps, es va reconstruir la ciutat sobre l'antiga València que havia sigut arrasada per l'incendi. I tu pots pensar, bé, i que tenen que ver els fantasmes i els esperits amb el que tu m'estàs contant? Es va construir uns edificis just amunt d'un cementeri que es va fer per a poder soterrar a les víctimes d'aquest incendi, jo tampoc creia en fantasmes fins que em van contar que en aquests edificis mai ha viscut ningú. Els que ho han intentat han acabat o ferits o bojos però tots deien coses en comú com que hi escoltaven veus que demanaven ajuda i que justament després els fogons de la cuina es tornaven bojos. Més d'un incendi va haver-hi en aquelles cases.

A la fi, com que ningú comprava les cases, van derrocar-les i van ocupar el lloc fent una vorera, i així ha estat durant molts anys. I pensaràs, problema solucionat no? El que passa és que ho han tornar a destapar, saps on estaven exactament les cases? Pensa un poc, és un lloc al centre de València, unes ruïnes que trobaren no fa molt temps, l'Almoina. I qui sap, tal vegada tornen els fantasmes.

Leyenda valenciana

Noches de Luna llena.

Hace cientos de años Valencia no era lo que es ahora. Antes era más pequeña , por tanto vivía menos gente en esta. Los que vivían mayoritariamente se ganaban la vida pescando y trabajando en el campo. Los campos eran de un color verde vivo ya que en aquella época no había tanta contaminación, en Valencia se cultivaba de todo pero sobre todo se cultivaban naranjas. Eran buenísimas. La gente venía de todos los lugares para probarlas. Los campesinos, para cultivar se ayudaban de diferentes animales, vacas, caballos, etcetera. Lo que ellos no sabían era que una bestia acechaba su ganado. Una noche Joan, un campesino, volvía hacia Valencia con sus tres ovejas por el bosque cuando empezó a escuchar diversos ruidos procedentes de detrás de un arbusto. Se asomó temblando por el miedo pero se tranquilizó al ver que tan solo era una gallina. La agarró y descubrió en su cuello un arañazo. No le dio mucha importancia y se la guardó en una pequeña cesta que llevaba. Al girarse descubrió que le faltaba una oveja. La llamó a gritos pero en vez del típico balido de la oveja se escuchó un rugido. Joan apresuró el paso con las otras dos ovejas restantes dando por perdida a la otra. Cuando se giró vio que le faltaba otra y en ese momento se echó a correr como un loco. Divisó a lo lejos algunas luces de antorcha así que comprendió que era Valencia. Le faltaba poco para llegar cuando se tropezó y se dio de bruces contra el suelo. Se giró y vio una sombra corpulenta corriendo hacia él. Se levantó realizando un gran trabajo y corrió hasta Valencia. Por suerte no le pilló. A la mañana siguiente la historia corrió como la pólvora y en un visto y no visto todo el pueblo se había enterado. Nadie le dio mucha importancia pero cuando empezaron a desaparecer animales la gente puso sistemas de seguridad, ninguno fue efectivo ya que cada vez más y más animales se sumaban a la lista. Hasta que un día un hombre reunió a tres hombres más para dar caza a la bestia. Lo tenían todo planeado. Ataron una cabra un poste en medio del bosque, y se escondieron detrás de un árbol a esperar el resultado. Al cabo de unos minutos apareció la bestia. Era un hombre lobo. Medía unos dos metros tenía unas garras afiladísimas de unos quince centímetros, el cuerpo lleno de pelo, los tenía inyectados en sangre en los que se podía plasma la agresividad y la rabia que tenía acumulada y unos dientes color marfil bastante gastados de desgarrar tripas, vísceras, piel, huesos, etcétera. Manolo uno de los cuatro se lanzó contra la bestia en un intento desesperado de salvar la cabra. El hombre lobo le hizo un arañazo en el pecho y después lo empujó contra un árbol donde Manolo perdió el sentido. Otro de los cuatro llamado Alex saltó contra el hombre lobo y le dio un buen golpe con un garrote de madera dejándolo inconsciente. Los tres hombres cargaron con su amigo Manolo y también con el hombre lobo. Al llegar a Valencia todo estaba destrozado por otros hombres lobo. A la mañana siguiente y durante varios días se reconstruyó Valencia e incluso se amuralló. También se descubrió quienes eran los hombres lobo y se pactó con ellos que las noches de luna llena saldrían de la ciudad para no hacer daño a nadie. Al cabo de los años los hombres lobo murieron y la muralla se destruyó pero no toda. Quedaron las dos entradas principales llamadas Torres de Serranos y Torres de Quart.

La leyenda de Miguel.

Era el 5 de enero de 1387. Se estaba celebrando en los Sepulcros Reales del Monasterio de Poblet el funeral del rey Pere el Ceremoniós. Su sucesor, Juan I, se convertía en rey de Valencia. Juan I también era conocido con el sobrenombre de “el Cazador”, por su afición a dicha actividad. Se caracterizó por ser un rey desordenado. Su reinado fue un desastre, tanto administrativo como financiero, para la corona. Fue un rey con una gran formación intelectual pero cedió parte de la responsabilidad de las tareas de gobierno a su esposa Yolanda o Violante de Bar para dedicarse a sus aficiones favoritas, especialmente la caza. También destinó gran parte del dinero de la corona a promover las artes y las letras, fue un gran mecenas de la época. Con tal reputación todo el pueblo lo criticaba.

Los reyes tuvieron un hijo llamado Miguel. Desde pequeño Miguel ya apuntaba las mismas aficiones de su padre. Era un enamorado de la música. En lo único que no estaba de acuerdo con él era en lo de matar animales, para nada le gustaba la caza. Cuando empezó a crecer, su padre fue consciente de que continuaría desprestigiando a la corona. Como no quería que le pasara lo mismo que a él, empezó a pensar en una alternativa.

Desde 1381, en la ciudad de Valencia, se estaba construyendo una torre de gran belleza. En su construcción participaban los maestros y arquitectos más famosos: Andrés Juliá, José Franch, Martín Llobet y el célebre Pedro Balaguer. La torre se construía en estilo gótico levantino y era de forma ortogonal. El rey decidió que ese sería un buen escondite para la vergüenza que suponía su hijo varón. Desde entonces tomó las riendas de su construcción. Pidió que tuviera una amplia terraza a 51 metros de altura y que se le construyera una espadaña con campanas. Y a su vez el perímetro de la torre debía igualar a las dimensiones de su altura. Para poder acceder a esta terraza se construyeron innumerables escalones, tantos como 207.

Cuando Miguel cumplió 13 años el rey lo llevó de caza obligado. Dijo a todo el mundo que un jabalí lo había embestido y que había fallecido. En realidad, aprovechó para encerrarlo en la torre y hacerlo desaparecer y evitar así las críticas del resto de su familia.

Como lo que más le gustaba a Miguel era la música, todo el tiempo lo pasaba tocando las campanas. Inventó infinidad de toques, repiques y volteos para todo tipo de acontecimientos y señales. A pesar de que los reyes celebraron el funeral de Miguel, las malas lenguas de la ciudad siempre que oían las campanas decían – “Ya toca Miguel”. Y de ahí empezaron a llamar a la torre “Miguelete”.

El niño nunca jamás salió de la torre, y si buscáis en las biografías del rey Juan I el Cazador, veréis que todas dicen que murió sin descendencia masculina. Pero si estáis en buena forma física, atreveos a subir 207 escalones y compartid el espacio en el que vivió y murió Miguel.

Las gárgolas de la Lonja.

Hace muchos siglos, en la ciudad de Valencia habitaba un noble llamado Ruy Bastos que con su familia había venido de Aragón junto con las huestes del rey Jaime I para repoblar la ciudad. Su residencia se hallaba situada en un palacete cercano a la lonja, lugar donde realizaba sus negocios con mercaderes de otros países. Su fama de hombre despiadado y cruel trascendía las fronteras, pero era respetado por todos debido a sus ataques de ira contra la gente que osaba contradecirle.

Una fría mañana mientras se dirigía con su característico mal humor al encuentro de unos mercaderes, se tropezó con un anciano que llevaba en su mano una jarra de barro y al chocar contra D. Ruy se cayó al suelo haciéndose añicos. En vez disculparse y ayudar al anciano, se puso a maldecir al viejo por haber osado interponerse en su camino con lo ocupado que estaba esa mañana. El anciano sin inmutarse recogió uno a uno los pedazos de la jarra y dando un pase mágico recitó un encantamiento advirtiéndole que si no cambiaba su carácter en una semana, él y su familia se convertirían unas gárgolas que adornarían la fachada de lonja.

D. Ruy creyó que el viejo estaba loco y siguió su camino sin hacer caso puesto que ese incidente le había retrasado en sus negocios. Pasó la semana de plazo y cuando la familia Bastos paseaba cerca de la lonja para ir a la Catedral, apareció el anciano cubierto con una rica vestimenta de hechicero y con una voz profunda que hizo estremecer la tierra exclamó: - “Te di una semana para cambiar de carácter y ser mejor persona, pero tanto tu como tu familia habéis desoído mi consejo y por ello debéis ateneros a las consecuencias”. Con un leve movimiento de su mano izquierda, mientras lanzaba un conjuro en una lengua extraña, levantó un remolino de viento que rodeando al mercader y sus hijos, los convirtió en piedra elevándolos hasta la fachada de la lonja ante la sorpresa de todos los viandantes que por allí paseaban. La noticia del encantamiento de los Bastos corrió por todo el reino como la pólvora. La gente de lugares cercanos venía a Valencia a contemplarlos con sus propios ojos. Desde entonces y hasta nuestros días, si paseas al anochecer por la acera de la lonja y escuchas con atención, se puede oir débilmente los lastimeros gemidos de la familia Bastos convertida en las gárgolas que custodian la entrada del edificio, y que arrepentidas lloran por su situación.

La leyenda del Miguelete.

Hace ya muchísimos años, en la ciudad de Valencia, para ser más exactos en el Miguelete, se rumoreaba que había una leyenda que tenía en aquella época, atemorizados a sus habitantes. La leyenda decía así:

“Durante el día el Miguelete era un edificio espléndido, muy alto y con un interés turístico muy elevado. La gente lo visitaba a menudo, por la mañana, por la tarde, e incluso al medio día cuando había menos gente. Pero, al llegar la noche, el Miguelete se convertía en un monumento terrorífico, el más temido por sus habitantes, todos ellos creían en la leyenda que decía que al llegar la noche, a las 12:00 exactamente, se decía que la persona que entraba ya no salía. Así como pasó en el verano del 82, el 17 de agosto, unos adolescentes que habían salido de fiesta minutos antes, que pasaban por allí, les dio por entrar a verlo, pero ya no se les volvió a ver más. Se buscaron por todos lados, por las escaleras, sótano hasta en la cima donde se podían ver los alrededores por si se habían caído, pero nada. Más tarde el día de Navidad volvieron a desaparecer dos parejas de amigos que celebraban la Navidad en una planta baja y les dio por subir a ver como amanecía. Al día siguiente sus familias denunciaron su desaparición y descubrieron que el dueño de un bar les había visto entrar en el monumento sobre las 12:00 de la noche y que les avisó de lo que decía la leyenda pero se rieron de él y no le hicieron caso. El señor se fue a casa y a las 12:30 de la noche oyó unos chillidos que provenían de allí. Aterrorizado salió de casa y se dirigió al Miguelete pero pensó en lo que decía la leyenda y dudó en subir. De repente se oyeron unas risas en lo alto de la torre y el hombre se asustó muchísimo más y decidió llamar a la policía. La policía no le hizo caso y creyó que era una broma. Llamó durante cinco minutos después hasta que le dijeron que si volvía a llamar le arrestarían. No tuvo más remedio que esperar hasta la mañana siguiente. Así fue como sus familias se enteraron gracias a este señor que declaró sobre lo que vio y oyó.

Ya eran dos casos sobre víctimas desaparecidas y quién sabe si muertas también. Decidieron investigar. Un detective llamado Adrián, se ofreció voluntario para investigar el caso. El 17 de febrero se inició la investigación. El detective Adrián, a las 12:00 de la noche entró en el Miguelete con una cámara conectado a un ordenador del FBI. Adrián subió poco a poco por las escaleras hasta llegar a la cima. Una vez allí oyó una especie de risa. Sacó su pistola y empezó a bajar los escalones de uno en uno cuando vio una sombra que parecía un rostro de persona. Los otros agentes también la vieron mediante el ordenador y le dijeron que llevara cuidado. Cuando estaba justo por la mitad se la vio delante de él y disparó una, dos y hasta tres veces, pero vio que no pasaba nada, pues la sombra que divisaba en frente de su rostro era la de un fantasma. No se lo podía creer. Se armó de valor y le preguntó: eres tú el causante de las desapariciones de los últimos meses? El fantasma se quedó pasmado, indeciso alucinado, en los últimos años nadie le había dirigido la palabra, solo habían gritado, “claro es un fantasma”, entonces respondió: sí, soy yo. Adrián sin pensárselo dos veces volvió a apuntarle con su arma y le dijo que donde estaban las víctimas desaparecidas. EL fantasma le contestó: las he matado, igual que hicieron conmigo, ”era una noche de verano, a las 12:00 de la noche, yo me situaba en este mismo lugar cuando se me acercaron por detrás y me clavaron un puñal en el corazón, desde ese momento mi espíritu se instaló en este monumento y cuando llegan las 12:00 de la noche, me acuerdo de lo que paso hace más de quinientos años y para vengarme mato a todo el que se acerca como me hicieron a mí “. Adrián se quedó muy sorprendido, pues ahora entendía que pasaba y porque, y también como se sentía ese pobre hombre o lo que quedaba de él. Entonces le pidió que dejara de hacerle pagar apersonas inocentes lo que había hecho una que fue asesinarlo aunque no sabemos por qué. El fantasma recapacitó y asintió con la cabeza y se puso a llorar y dijo que no volvería a matar a nadie más. Le dio las gracias al detective por hacerle entender que lo que estaba haciendo estaba mal y desapareció para siempre. Desde ese momento, la leyenda “que era cierta por cierto” y ya se pudo volver a entrar en el Miguelete a las 12.00 de la noche sin miedo alguno.

FIN

La habitación oculta.

Según cuenta una antigua leyenda, en las Torres de Serranos hay una habitación oculta.


Nunca se ha podido saber el lugar exacto pero muchas personas creen que existe.



Se cuenta que en este lugar encerraban a los soldados que traicionaban a los de un rango mayor al suyo o desertaban.



Ha habido gente que ha intentado encontrarla, pero la mayoría fracasaban o… DESAPARECÍAN PARA SIEMPRE.



Ese misterio no podía quedar así. Por suerte, un explorador llamado Yako y su ayudante y amigo Cloud investigaron el asunto.



Transcurría el año 1899.



- Cloud ya estamos dentro de las Torres, según nuestras investigaciones, la habitación secreta se encuentra en el segundo piso. - dijo Yako



-¡Pues vamos, no hay tiempo que perder!-respondió Cloud



Yako y Cloud subieron al segundo piso. Según sus planos, la habitación tenía que estar ahí, pero por más que buscaron no encontraron nada.



-Es inútil Cloud, hemos hecho todo lo posible y no hemos hallado ninguna pista.



Cloud agotado se apoyó contra la pared, esta cedió y cayó al interior por una especie de tobogán.



-¡¡¡ Cloud, tranquilo que voy a salvarte !!!



Al final Yako cayó junto a Cloud y aparecieron en el interior de una habitación.



- ¡¡ Yako, por fin hemos encontrado la habitación oculta !!-dijo Cloud con alegría



- Es maravilloso, pero... ¿ tú sabes salir de aquí ?



Yako y Cloud se unieron a la lista de las personas desaparecidas intentando encontrar la habitación oculta…



Año 2012, excursión de primero de la E.S.O del Sagrado Corazón.



- Chicos, tenemos que ir todos juntos para escuchar las explicaciones del guía. Por cierto alguien ha visto a Carlos y Quique….-dijo Ivana.



En ese instante, Carlos y Quique accedían a la habitación oculta a través del tobogán



-Socorroooo!!! –gritaron Quique y Carlos.

La flor del vent

La flor del vent

En aquell prat de desesperació

en el que es trobaven sumits els meus sentiments,

era com si el vent s’haguera endut les sensacions de frustració.

Si vos, amor, pogueres saciar aquest sentir tan fort,

el meu dolor desapareixeria,

juntament amb la teua compassió.

A mi m’agradaria que visquérem per a sempre

i, que fórem joves eternament.

La teua bellesa és incomparable amb el meu voler.

Agafa el fruit de l’arbre de la joventut,

i així, podràs gaudir d’aquest preciós moment

que vola, com la rosa d’amor, la rosa del vent.

Reviure

Reviure

Va ser quan vaig caure dins aquell llac gelat que va canviar tot. Estava vivint en la meua casa de camp quan tenia 16 anys, amb les meues germanes i la meua tia. Erem totes xiques en aqueixa casa. Obviament vaig caure en aquell llac en hivern, en mig del mes de desembre, un dels dies mes freds de tot l’hivern.

Tornava del poble, on estava el col•legi, i com tot estava congelat i hi havia tanta boira, em vaig perdre perquè no podia vore res que em resultara familiar. Estava fent-se tard i el cel s’estava enfosquint, però gràcies a això vaig poder vore una llum que va fer que decidira anar cap a aquella direcció. Tan sols va ser quan estava a dos metres d’aquella llum, que em vaig donar compte d’on estava: just en mig del llac congelat. En aquell moment vaig saber que era massa tard.

Tan sols deu segons després, ja estava enfonsada en l’aigua gelada del llac, que de sobte s’havia descongelat d’una manera prou fictícia. Tan sols recorde el pròxim minut en que notava què m’estava ofegant i sabia que el meu cos anava a quedar-se en el fons d’aquell llac fins a que algú pensara que podria estar allí, ja en la primavera. Però no estaria contant aquesta història si açó haguera ocorregut.

Vaig despertar-me en una habitació d’una casa molt luxosa, com la d’un milionari, dins d’un llit el triple de gran que el meu, i amb una calefacció tant potent que em va fer oblidar que estavem en ple hivern. Del por que tenia vaig intentar tornar a dormir-me una altra vegada en aquell llit esperant que el temps passara més ràpid i així tornar a casa el més prompte possible.

Aquesta vegada em vaig despertar en un sofà d’un apartament típic d’estudiant, amb tot ple de coses com llibres, roba o aliments, per tots els llocs possibles de la sala. Aquesta vegada ja em vaig imaginar que no anava a tornar a casa prompte, ja que era massa coincidència despertar dues vegades en llocs totalment distints. Em vaig decidir a donar una volta per aquell apartament per a averiguar on estava. Quan vaig trobar una finestra, em va pegar un gran raig de sol a la cara. Era clar que em trobaba en un lloc on el clima era d’estiu, ja que la gent del carrer caminava en màniga corta i no hi havia cap núvol al cel.

Estava pensant en trobar un telèfon per a cridar a la meua casa, però abans de poder posar-me a buscar-lo, vaig escoltar un soroll que procedia d’una habitació contigua de l’apartament. De la por que tenia em vaig amagar darrere de la porta. Supose que aquella persona sabia que estava darrere de la porta, perquè just després d’obrir-la, va passar ràpidament a través d’ella i em va pegar un gran colp a l’estòmac i després al cap amb una vara de metall.

Quan vaig sentir el primer colp, ja sabia que anava a despertar-me una altra vegada en un lloc distint a l’anterior. Efectivament va succeïr així.

Aquesta tercera volta que em vaig despertar estava quasi segura que estava baix terra. No era per què puguera vore la terra o res d’això, si no per què no hi havia cap finestra que deixara entrar llum natural a aquell espai tan extrany. Aquest lloc era un espai molt ample amb un sostre molt elevat i amb molts mobles moderns. Aquesta vegada era distinta a les altres perquè quan vaig observar la sala, hi havia una altra persona que estava observant-me fixa i seriosament. Era un home prou jove amb els cabells molt curts i clars. Quan va vore que estava desperta, va alçar-se del sofà on es trobava i va eixir . Un segon després d’eixir per una porta, va tornar a entrar amb un gran somriure a la cara. Va apropar-se a mi molt alegrament i em va dir “Què bé que ja estigues desperta, Anna!”.

Aquell no era el meu nom, però açò no em preocupava gens en aquell moment. És més, ni em vaig adonar d’aquella errada perquè estava massa concentrada pensant en com era que estava arribant a tants llocs diferents. Ja després d’uns minuts que m’havia quedat en blanc vaig reaccionar i em vaig adonar de què jo no m’anomenava així. Estava tan nerviosa que vaig pensar en veu alta: “No entenc res...”. Aquest home va veure que estava perduda en els meus pensaments i em va començar a explicar alguna cosa. Va dir que estàvem baix terra protegint-nos d’una superfície terrestre totalment gelada i inhabitable per a ells, i que s’havia creat una mon nou en les profunditats. Però no vaig escoltar-ne res més perquè el vaig interrompre. Continuava més nerviosa encara i van escapar de la meua boca tots els meus pensaments: “A mi no m’anomenen Anna i a on estic i com és que tot està gelat i què està passant i com he arribat ací i...”. Em va mirar estranyament i va pensar en veu alta: “És la primera vegada que veig un d’aquests...”. Va explicar-me que vivien baix una gruixuda capa de gel que abans era aigua, però que des de fa uns anys estava congelada. Es suposava que jo era un cas especial entre tota la gent que es trobava baix terra. Era una persona que venia de la superfície i tomava el lloc de qualsevol persona que estiguera a prop de la mort en aquest món subterrani. Això em va fer comprendre on havia estat abans i per què, gràcies a les explicacions d’aquest home.

Quan havia despertat en l’habitació luxosa, jo era un milionari del subsòl amb una determinada edat que estava a punt de morir en el seu llit, i així va succeir, perquè vaig canviar una altra vegada de lloc. El segon lloc era el pis d’estudiant, on jo era una estudiant que també vivia baix terra i que va morir al ser atacada per un lladre. L’home em va contar que aquestes noticies de defuncions eixien en el diari cada dia perquè sempre que anava a morir algú baix terra, alguna altra persona moria en la superfície i es traslladava a la part inferior. Aquesta explicació em va fer comprendre que havia mort aquell dia en que vaig caure dins el llac, i la veritat és que no em va afectar massa aquell fet, ja que no podia fer res al respecte, però sí que em va preocupar el fet de tindre que tornar a ser una altra persona totalment diferent cada vegada que arribara la meua hora, que sempre tindria que ser propera, ja que cada cos que em pertanyira tindria que estar proper a la seua data de caducitat. Vaig pensar en que tindria que “viure” d’aquesta manera per a sempre, així que vaig oblidar-me de qualsevol cosa dramàtica i vaig dedicar-me a la curiositat. Vaig preguntar-li a l’home coses senzilles com per què podia veure llum procedent del sol quan estava en el pis d’estudiants i com podien viure baix l’aigua sense que aquesta entrara a la zona habitable. Va contestar-me que era la llum solar que travessava l’aigua de les zones que encara no havien patit la congelació de l’aigua, i que hi havia un cristall que envoltava totes les ciutats i impedia l’entrada d’aigua.

Com era d’esperar, vaig morir al dia següent a causa de problemes cardíacs, i vaig reviure en un altre cos.

Aquesta vida era més estranya pel fet de que havia durat viva més de tres dies. Era un actor molt atractiu volgut per totes les xiques, anomenat Jaume. Aquesta vida m’agradava per què tot era luxós i era el centre de tot. Era un error haver estat viva durant tant de temps, ja que jo m’adonava cada dia de diverses amenaces de mort de diverses procedències, però els meus guarda espatles em protegien en tot moment. El destí va decidir portar-me mentre dormia, i per tant no sé com va ser la meua mort.

La pròxima vegada vaig despertar-me en un llit d’hospital. Aquesta vida si que va ser llarga de veritat. Va durar anys i anys per sort. Jo era una xiqueta de set anys per aquella època, però no era tan feliç com podria ser una xiqueta d’aquesta edat perquè tenia càncer. Vaig viure una nova infància i una nova adolescència. Però hi existia una diferència gran entre aquesta vida i les anteriors: estava convivint en el mateix cos amb Paula, la vertadera ama del cos. La personalitat d’aquesta nova xiqueta era una mescla de nosaltres dos. Em vaig adonar d’aquesta presència uns dies després d’haver arribat a la meua nova casa. Aquells dies els meus pares notaven que alguna cosa anava malament. Em trobava molt pessimista ja que sabia que una xiqueta molt bona anava a morir en poc de temps, però vaig escoltar una part de mi que em deia que fora feliç i optimista, i que era segur que anava a morir, però no significava que anava a ser en dies. Podria ser en setmanes, mesos, anys, o fins a dècades, perquè un estat de salut no sempre depén del destí, si no en aquest cas del propi cos.

Vaig conviure amb Paula durant molts anys, amb una vida quasi normal, però vaig oblidar que l’últim dia podria arribar en qualsevol moment. Ho vaig recordar quan de sobte Paula va desaparèixer i em vaig trobar sola per primera vegada en molts anys. No sabia què fer perquè estava acostumada a pensar amb dos caps, però després d’estar un temps pensant, vaig saber que estava molt a prop de terminar, perquè reconeixia que la persona tenia que abandonar el seu cos uns dies abans de morir. Vaig acomiadar-me de tota la gent que havia conegut, sense dir per què per a no fer-los cap mal, i efectivament vaig eixir jo també del meu cos un dia després.

Estava molt trista d’haver finalitzat aquella vida que tant m’havia agradat i no m’agradava gens la idea de tornar a viure una nova vida després de tants anys.

De sobte vaig trobar-me en la mateixa habitació en la que vaig despertar uns anys abans, baix terra. No em podia creure de veritat era JO la que em trobava en aquell lloc. Havia tornat a tindre el meu aspecte físic d’uns anys abans. L’home de l’altra vegada estava igualment sorprès, però perquè no sabia qui era jo. Després d’explicar-li la meua llarga història, va recordar una cosa que havia escoltat: per cap raó en especial, quan una persona oblida qui és de veritat durant cert temps, torna a ser aquella persona que havia oblidat. Ell no sabia que aniria a passar després, però compartia la meua felicitat a pesar de no conèixer-me de res.

Aquesta va ser la última vegada que vaig despertar en un lloc diferent a l’anterior.

Era la vesprada del dia que vaig caure al llac, quan tornava del col•legi a peu, i ho sabia per aquella boira tan espessa i el intens fred que sentia en la cara i en les extremitats. Estava caminant inconscientment quan vaig despertar i em vaig adonar de que estava caminant amb les meues germanes. En aquell moment vaig recordar certs noms: Anna i Paula.

No sé com era que no m’havia adonat de que eren els noms de les meues germanes.

Immediatament vaig recordar que havia tornat a la meua vida després d’oblidar aquesta vida meua, i ho vaig relacionar tot. Quan deixara de ser el centre del meu món, podria recuperar les coses que em resultaven més importants i que havia perdut en un altre món. Vaig recordar que la vegada que vaig caure dins el llac estava amb la meua família, però no m’havia fixat en elles. Vam caure les tres a l’aigua, elles dos per a ajudar-me, però jo vaig oblidar-me de mi mateixa i vaig ajudar primer a les meues germanes, que és el que tindria que haver fet en la meua altra vida.

Navegant per Internet

Poc a poc Lea s’estava convertint en una celebrity. És com si fóra ahir, quan eixa xica va rebre la seua primera visita en youtube. Més bé, la novena, perquè sa mare li havia estat sumant unes quantes visites. És clar que no hi ha res millor que l’amor d’una mare. El cas és que, en tots els seus vídeos, ja sumava dos milions de visites.

Començà fent vídeos de ciència ficció d’aficionada i curts amb molta animació, però gràcies als seus subscriptors va anar evolucionant en qualitat i contingut, ja que l’objectiu principal sempre és satisfer els gustos i exigències dels subscriptors. Ara tot el què veu un vídeo seu s’enamora d’ella, siga el visitant home o dona, xiquet o adult.

El que Lea no conta en els seus vídeos, és com els graba. Es pot imaginar que és un procés senzill, però ella té els seus mètodes.

Quan tenia catorze anys, set messos i dos dies –ací en el món d’Internet és tot molt exacte–, es va crear un canal a youtube. Nom, cognom, data de naixement... Superfàcil. Però al final de la inscripció, en lletra molt xicoteta, quasi impossible de llegir, hi havia un quadradet bastant curiós. Posava: Marca aquesta opció si vols formar part d’Internet. Era bastant obvi que sí que volia. Però tots ja sabem què és el que passa amb la lletra menuda, que no acava sent el que esperem. En el mateix instant en què va fer-li clic al botó d’acceptar, aparegué en un altre lloc totalment irreal.

Lea estava literalment en Internet! Hi havia direccions IP viatjant en totes direccions; arxius compartint-se des d’Itàlia fins a l’altre costat del toll, que és Amèrica; videocridades esperant a ser contestades... Com si ella no estiguera suficientment confusa, va aparèixer un xiquet de sis anys plorant i demanant-li ajuda. Li recordava tant al seu cosí... Tant xicotet, no sabria ni sumar, i ja havia caigut en la trampa d’Internet. Si el Senyor Internet tampoc és tan roí; al cap i a la fi li havia permés fer treballs per a l’institut, comunicar-se amb la seua germana, que estava en Suècia... Però segrestar a xiquets dins el seu món simplement és immoral.

Lea va agafar al xiquet de la mà i van anar a buscar la seua direcció IP, la qual pot identificar i trobar un ordinador des de qualsevol lloc. El problema era que hi ha més de dos mil milions d’internautes en el món, i tan sols una vida per a trobar el seu IP. Llavors es van vindre baix i no van voler anar a cercar la tornada a casa, ja que es moririen abans de trobar-la. Estaven tan deprimits els dos, que ni van girar els seus caps a tan sols 180 graus per a veure aquell nombre de deu xifres aproximadament darrere d’ells. Sí, era l’IP de Lea; la finestra que donava a la seua casa. Però Lea no volia deixar al pobre xiquet tot sol en el ciberespai, així que li va portar amb ella. Van estar a punt d’entrar –més bé eixir – però una mà gegant va espentar-los i van caure a un forat de vint centímetres de prufunditat. No va ser una gran caiguda però el xiquet va començar a plorar una altra vegada per l’esglai d’aquella. Lea va intentar calmar-lo, però no savia quin era el seu nom. Li va preguntar i quan el xiquet li escoltà, va girar el cap lentament mentres feia una sonsrisa un tant malèvola, i li va dir: “El meu nom és Malware, però així em criden Virus”. Va ser escoltar això, i Lea va eixir corrent a la velocitat de la llum. Resulta tan difícil creure que una coseta tan mona puguera ser tan cruel.

Va continuar corrent fins que el va perdre de vista, i quan pensava que estava sola, aparegué la mà gegant una altra vegada. Van estar Lea i la mà mirant-se durant uns deu minuts en un silenci incòmode, fins que la mà digué les primeres paraules: “m...me g...gus...sta!”. Que li agrada el què? El silenci incòmode? “Like!”, “M’agrada!” Ja ho tenia més que clar; era la maneta de blau de “m’agrada” del Facebook, que estava apuntant cap a dalt. La mà que apuntava cap a baix, la del “ja no m’agrada”, era la que li havia espentat a ella i a Virus prèviament. Like li va comptar que es sentia presoner dins l’Internet, que volia explorar món i que volia enamorar-se d’una altra mà positiva. Lea va ser comprensiva i va oferir-li la opció de que li acompanyara.

No portaven ni dos minuts caminant, i a Lea se li va ocòrrer una idea. A través de Like podria comunicar-se per Facebook amb la seua germana. I això va fer. Va ser així de senzill com demanar-li a la germana que li donara un “m’agrada” a l’estat de Like. Així, Like tindria algú amb que estar. Gràcies a això, Lea va aconseguir eixir del domini del Senyor Internet.

Ja en casa, al cap d’uns dies, Lea accedí a la seua pàgina de youtube perquè sentia curiositat per veure com era el seu canal que havia creat dies arrere. Va veure que hi havia un vídeo penjat al canal, però ella no ho havia fet. Com no, va obrir-lo i va veure-lo. Per a la seua sorpresa, era una grabació d’aquel dia tan extrany que va viure amb la mà de Facebook y Virus.Però el vídeo ja tenia quatre-centes visites aconseguides en dos dies i estava en els millors vídeos de la setmana. No podia retirar-lo de la xarxa, havia gent a la que li agradava, i encara que no haguera sigut creació seua, es sentia orgullosa. Així que va deixar el vídeo en pau.

Va contactar amb Like, i li va demanar que li portara una altra vegada al món d’Internet, per a poder grabar unes quantes imatges per a un vídeo. Like, encantat, va deixar que Lea entrara a aquest món de nou, com a recompensa a que haguera trobat a la seua mà dreta, el seu gran amor. Lea sols tenia pensat grabar la història d’amor entre les dues mans, però arribà Virus i va interrompre la grabació. Virus deïa que havia canviat, que ja s’havia desintoxicat, i Lea, més innocent que un xiquet de sis anys, li va creure.

El temps va anar volant, i pareixia que foren tan sols dies, però Virus ja estava fent-se més major i Lea més encara. Quan ella es va donar compte, intentà eixir d’alli, però Virus ja havia crescut molt i s’havia ‘estés’ per totes parts. Era exactament com un virus d’ordinador i no podia ser eliminat fàcilment. Virus desaparegué, però Lea no podia eixir sense l’ajuda de algú de dins, així que es va quedar. Aleshores Lea continuà fent vídeos des del món d’Internet, fent creure als aficionats que eren efectes especials molt bons, mentre que en realitat eren com diaris personals d’aquell món fantàstic i irreal en el qual ara vivia i no podria eixir mai més.

UNA PROVA A TRAVÉS DEL TEMPS

Bon dia a tots, em diuen Jeremy.

Aquest serà el primer d’una creació de videodiaris en els quals recordaré tot el que he fet en el dia, comencem.

Hui, 25 de Febrer del 186 a.C. he arribat al Pol Nord. Fa molt de fred, encara que imagine que tot serà acostumar-se. Des de que he arribat no he vist a ningú, però no em preocupa, ja que en un parell de dies estaré al Hawaii. Ja tinc totes les meues coses dins de l’armari i em dispose a fer la ronda nocturna d’exploració, per ara la missió continua sense risc.

Acabe de tornar de la ronda d’exploració i crec haver avistat el que estàvem buscant, demà amb més llum aniré a explorar-ho detingudament.

---FI DEL VIDEODIARI---

Al acabar la gravació del diari, Jeremy va entrar a la seua cambra, ja que estava molt cansat després del llarg viatge que havia fet.

Bé, ara que tenim a Jeremy descansant vos contaré alguns detalls d’aquesta història per a què us situeu. Jeremy perteneix a un grup de xics voluntaris que han sigut reclutats per tal de provar la nova invenció del govern. Una màquina del temps. Però no és una màquina del temps de les que acostumem a veure, aquesta màquina és capaç de traslladar a una persona darrere en el temps, però també cap al futur.

A simple vista açò pareix normal, una màquina del temps i un xic que la està provant, però resulta que la màquina de Jeremy no era igual que la resta, la seua a banda de fer-li viatjar en el temps, li obligava a completar una sèrie de proves per tal de continuar el seu recorregut pel temps, però clar, Jeremy no en sabia res, anem a veure la seua reacció en donar-se conte del que li està passant.

En despertar-se, Jeremy pensà que ja li quedava por per aconseguir aplegar a Hawaii per tindre un temps de descans, però clar, ell no en sabia el que li venia damunt.

Va acabar de vestir-se i quan es disposava a retirar el que havia sobrat del desdejuni va rebre una telefonada. Va agafar el telèfon i va veure que el telèfon era desconegut, i sense dubtar res va despenjar.

-Qui és? Parla Jeremy.

-Sóc la màquina

-De quina màquina m’està parlant? Identifiqui’s!

-Jo sóc la màquina que et va portar fins ací, ara escolta amb atenció: jo no sóc una màquina convencional, però a poder aconseguir el teu objectiu hauràs de completar una sèrie de proves que jo et proposaré, la primera comença ara mateix. Has d’anar al llaciment que vas trobar ahir en el bosc d’estalactites i una vegada dins connectar el portal del temps que allí trobaràs, quan el connectes entra per ell i et portaré fins al teu següent destí.

A Jeremy li va parèixer molt fàcil, va agafar tot el que considerava necessari i va anar-se cap al llaciment.

Una vegada en el llaciment va descobrir de seguida la porta d’entrada i sense cap complicació va connectar el portal i va entrar dins.

Una vegada a l’altra part va notar com la terra es menejava i en un parell de segons va vore a uns cinc metres la figura d’un dinosaure, com no, va començar a córrer com si li fora la vida en ell.

Després d’uns deu minuts de carreres el dinosaure es va cansar i li va deixar tranquil. A la mitja hora de anar caminant va encontrar un altre portal igual al de abans i va pensar: ”Que pot haver-hi pitjor que aquest lloc?” i sense dubtar-ho va passar per el portal.

Ara el ambient hi havia canviat molt, feia fred i no es veia la llum del sol. En mirar cap amunt va veure com un tren li passava molt a prop, seguit de centenars de cotxes voladors i diversos vehicles que semblaven tindre l’habilitat de flotar en l’aire.

De seguida es va adonar de què estava en el futur, la seua casa va pensar, i va tomar camí fins a s’ha casa. Pel camí el ambient era relaxat i ningú va intentar menjar-se’l ni res d’això. En arribar-hi es va adonar de què alguna cosa estava passant, la seua porta estava precintada i per tot el edifici hi havia cartells pegats amb la seua cara i un “ES BUSCA: Acusat de furtar material del govern”.

Jeremy no sabia que fer en eixa situació, ja que no podia tornar a la seua oficina, ni tan sols podia parlar amb les autoritats, però de sobte s’en recordà de què el seu mòbil registrava totes les telefonades i de seguida va cridar al numero d’abans.

El va agafar la mateixa veu d’abans i li va dir:

-Ja has arribat a la teua casa, no?

-A la casa sí, però no al meu temps, i per la teua culpa ara estic acusat de furtar material al govern.

-Ja et vaig dir que havies de complir una sèrie de proves, no ten recordes?

-Em recorde molt be, tu sols dis-me que he de fer i jo el faré sense pegues.

-Bé, has d’anar a la Casa del Gos, quan arribes, veuràs una caixa amb un botó, pressiona el botó i espera les instruccions.

Jeremy va eixir corrent cap a on li havia dit aquella veu tan misteriosa que cada vegada li semblava més familiar. Després d’esquivar uns quants cotxes patrulla i de recórrer quasi mitja ciutat va arribar a la Casa del Gos.

Va trobar la caixa de seguida i sense pensar-lo dos voltes va pressionar el botó amb totes les seues forces, però l’únic que va aconseguir es que un raig de llum apareguera damunt de s’ha casa, cosa que no va entendre, ja que no podia entrar en ella.

De sobte li va aplegar un missatge al telèfon on li deien que fora a sa casa per terminar la seua missió.

Jeremy va actuar sense pensar i va anar a tota velocitat a sa casa. En arribar-hi, la porta estava oberta i ja podia entrar en ella. Va trobar tot tirat per terra, però al mig del saló hi havia una altra caixa igual a la anterior. Va pressionar el botó d’aquesta i de sobte es va desmaiar.

Va despertar en la cambra frigorífica de la cuina de les seues oficines i tres estar diversos minuts cridant i colpejant la porta va aconseguir eixir, va anar a la oficina del seu cap i li va demanar explicacions.

Aquest li va dir que jo solament era un programa informàtic que s’havia introduït en la màquina per tal de posar-li a prova i que havia passat les proves amb facilitat.

Després de què el seu cap li contés tot, Jeremy ho va comprendre molt ràpidament. Tot havia sigut una prova per a elegir el següent investigador cap, ja que aquest havia de ser una persona amb molta capacitat de resolució i amb molta iniciativa, qualitats que tu has demostrat tindre i per això, acabes de ser ascendit a investigador cap.

Però encara hi havia una incògnita sense resoldre, que era jo i perquè havia sigut elegit per a posar a prova a Jeremy.

Bé, m’anomenen BZ4P42 i sóc una intel•ligència artificial creada per a provar a la gent especial com tu Jeremy i eres el primer que aconsegueix completar totes les proves sense morir i en temps record, et felicite i espere que sigues molt feliç en el teu nou lloc.

---CONEXIÓ FINALITZADA---