L'ànima guardiana.

-T'agrada el barri?- Em va preguntar Sara, la meua única amiga a València.

-Emm... sí, és molt bonic la veritat, encara que m'agradaria més viure al centre, vinc d'un poble i ja que em mut a la capital preferiria poder estar prop de les tendes.

-Això es una favada, estar als afores és molt més bonic, tens una casa gran, jardí ...

-Tu estàs acostumada, però a mi m'agradaria tenir més veïns, per exemple.

-Em tens a mi- Va respondre ofesa.

-Ja ho sé, i me'n alegre moltíssim, de veritat- Sara va tornar a somriure satisfeta –Però no tenim més veïns de la nostra edat? En arribar m'ha paregut que tots ací eren ancians...

Sara va riure i va sacsar el cap.

-Anem a fer un passeig i ves el veïnat, d'acord?

-Clar- Vaig dir mentre m'alçava.

Vam eixir al carrer i la veritat és que el barri era ben bonic, encara que jo no pensava admetre-ho, i menys davant dels meus pares, que m'havien portat ací contra la meua voluntat.

Vam començar a caminar i Sara va començar a contar-me qui vivia en cada casa i com eren, i em vaig adonar de lo xafardera que era la meua amiga.

-En aquesta casa viuen els Fuster, tenen un fill de la nostra edat però és molt bèstia ...-Sara no va parar de parlar en una estona i va arribar un moment on vaig desconnectar completament fins que una casa em va cridar l'atenció.

-I aquella casa?-Vaig preguntar a Sara, que em va mirar molesta perquè l'havia interromput, però va respondre de totes maneres.

-Aquella està buida- Va dir encollint-se de muscles, per descomptat açò ja ho havia deduït jo ja que la casa s'emblava completament abandonada, era molt bonica però la pintura estava completament espatlada i algunes finestres trencades, i el jardí estava descuidat encara que en el mig hi havia un arbre enorme que pareixia més fort que tota la construcció.

-Però per què? És molt més gran i bonica que la majoria de les altres.-Vaig tornar a preguntar.-No està a la venda?

-Sí, crec que sí però ningú amb dos dits de front la compraria- Va respondre mentre s'assentava en un banc, em vaig seure al seu costat sense deixar de mirar la casa.

-No ho entenc la veritat.-Vaig dir, la casa era realment bonica i no pareixia molt difícil d'arreglar.

-Vols que et conte la història de la casa?-Va dir Sara emocionada.

-Clar – Vaig dir jo – Deu ser molt impressionant perquè la gent no vullga la casa, és recent?

-Clar que no, en realitat és molt antiga i ja ningú sap que de veritat hi ha, però el que tot el món sap es que aquesta casa no es bona per a ningú. Et conte.

Diu llegenda que en temps antic hi havia una illa prop de València, no tan rica com per a ser famosa però bastant com per a poder sobreviure sense unir-se a ningú.

En l'illa no hi havia president, ni govern , però sí un rei. La família reial era molt rica i era la que feia que l'illa sobrevisquera, però els seus diners van anar esgotant-se fins que es van veure realment afectats econòmicament.

Al veure que el seu poble sofria el rei va decidir casar el seu fill i futur rei amb la filla d'un home ric que volia formar part de l'illa, va pactar casar-los i convertir-los en reis encara que tan sols tingueren divuit anys ja que era pel bé de l'illa.

El príncep estimava a una altra dama però no va poder lluitar amb el seu pare ja que aquest volia pel damunt de tot salvar el regne que la seua família havia mantingut durant generacions , i la felicitat del seu fill el pareixia poc important en comparació.

El príncep va callar ja que sabia que devia pensar pel be del seu poble i va acomiadar-se de la seua amada ja que aquesta era una simple criada i mai podria arribar a tornar-se reina.

El príncep es va casar i va aprendre a oblidar a la seua amada i a amar a la seua esposa i reina, ja que gracies a aquest matrimoni la seua illa tornava a brillar.

Passats dos anys el príncep , que ja era el rei, va tornar a ver a la seua amada, que treballava ara per un altre home que la tractava mal i a penes l'hi donava diners, i la va contractar per que servera al palau. Però l'havia amat tant que tornar a vora-la tots el dies va ser insuportable i va enganyar a la seua esposa amb ella.

Van ser amants altra vegada durant quasi sis mesos quan el pare del nou rei es va adonar.

Com que no podia revelar-lo públicament va fer creure a el poble que la criada havia robat posant-le unes joies a la seua butxaca.

Com que l'illa era menuda i tots eren com una gran família els delits eren molt castigats i la van condemnar a mort.

El rei no va aguantar ver morir a la seua amada i va rescatar-la i van fugir junts.

Van arribar fins a València en una barca petita i van venir fins ací, que en aquell temps no era més que camp, per por a ser trobats si es mudaven a la ciutat.

La reina es va enfadar molt i com que no trobava al seu espòs per poder castigar-lo va deslligar la seua fúria sobre la gent de l'illa, i amb els seus diners i el poder de la seua família va aconseguir que l'afonaren.

Diuen que el rei va construir aquesta casa amb les seues pròpies mans i van plantar aquell arbre dient que cada vegada que l'arbre creixia, també ho feia l'amor que sentien l'un per l'altre.

Ell i la seua amada van viure junts i feliços durant molts d'anys.

Quan ja pensaven que el món s'havia oblidat d'ells el seu pare els va trobar, hi havia estat buscant-los durant tot aquells anys i estava molt enfadat amb el seu fill , ja que per la seua culpa havien destruït el seu apreciat regne, pel qual havia donat la seua vida.

Com que el seu fill havia destruït el que ell més volia va pensar que el devia fer el mateix i mentre que el seu fill es trobava treballant en el port de València ell va raptar a la seua amada i va portar-la fins a la mar, al costat del seu fill i la va ofegar obligant al rei a vore com la seua amada, la raó de la seua vida, moria sense poder fer res, com ell havia vist afonar-se el seu regne, al qual havia dedicat la seua vida.

El rei va tractar d'impedir-lo, per descomptat, però no va arribar a temps per a salvar a la seua amada.

Va tornar a la casa, destrossat, però va perdre l'interés per la vida i va morir de pena.

Des d'aquell dia la casa ha estat buida, hi ha hagut moltes persones que han passat per ella però mai han durat molt, hi ha vingut centenars de parelles, però per molt feliços que foren mai han aconseguit viure a la casa, sempre han acabant divorciant- se, emmalaltint o simplement , han perdut la felicitat, per molt joves que foren al mudar-se, eixien amb la mirada trista i cansada...

Molts diuen que és l'ànima de l'antic rei , que continua en la seua casa i contagia la seua tristesa a tot aquells que traspassa la seua porta, altres diuen que és la furiosa reina que per fi a trobat el seu espòs i com que ja no pot castigar-lo amb res castiga a tot aquell que esta feliç, ja que ella mai ha pogut ser-ho, i uns pocs diuen que es el pare del rei, que odia tant la casa construïda pel seu fill que no deixa que ningú la utilitze.

Sara va mirar la casa tristament.

-Els meus iaios van mudar-se ací quan es van casar, al poc tems de nàixer ma mare es van divorciar.-Va dir- La meua iaia diu que el meu iaio va canviar, que ja no reia, no sentia il•lusió per res, que tan sols volia anar-se al port i contemplar el mar, dia i nit. Ma mare no recorda res, però no he tornat a veure al seu pare.

-Ho sent molt Sara- Vaig dir, la història era fascinant però jo mai havia cregut en llegendes, però aquesta era realitat, alguna cosa en aquella casa era especial.-Ningú va contar-li la historia als teus iaios abans de comprar la casa?

-Clar que sí- Va respondre somrient altra vegada- Però ningú havia viscut en la casa des de feia molt de temps i la història no era més que un conte que contaven els pares als seus fills per que no jugaren en la casa abandonada, els meus iaios no van creure la llegenda.

-La veritat és que jo tampoc ho hauria cregut.

-Supose que jo tampoc, açò es la màgia de les llegendes, mai saps si son vertaderes, la història ha anat modificant-se, però el que tot el món sap segur és que si tanques els ulls i escoltes atentament, les fulles d'aquell arbre et canten la cançò que narra la història de l'home que el va plantar, ningú sap si aquest home era en realitat el rei d'una petita illa, si era tan sols un home que treballava en el port de València, però el que tot el món sap és açò que l'arbre conta, que en algun moment de la història d'esta casa un home va morir de pena al ver morir la seua amada, i que mai es va poder anar d'aquesta casa que va ser més important per a ell que el seu propi regne, ja que el teu llar, esta allí on es troben els teus ser volguts.

Vaig tancar els ulls, i vaig escoltar el soroll de les fulles al moure's, Sara tenia raó, el soroll era com una vella cançó que portava el vent i que l'arbre interpretava i aquella cançò em va fer entendre que per molt disgustada que estiguera amb els meus pares per portar-me ací, la meua llar estava on ells estigueren.