Carrer de la Pau.

Conta la llegenda que…

Fa molt de temps, al carrer de la Pau de València, va regnar la pau de sobte, i d'ahí el seu nom. Tot això comença a l‘any 1912, quan en el matí del dia 17 de febrer, el carrer de la Pau, abans anomenat carrer del Pa, perquè estava ple de forns, va despertar en pau, sense cap soroll, i sense cap vianant al llarg del carrer. Al principi, ningú va sospitar res de l'altre món, perquè era habitual tenir eixe silenci a les huit del matí. Però Maria, una xiqueta que vivia al carrer del costat, va sospitar que alguna cosa rara estava passant quan va anar al forn del seu oncle Manuel, i va veure que estava tancat. Com tots els matins, María passava per aquell carrer per anar al col.legi, i pel camí, li feia una visita al seu oncle perquè li donara l'esmorzar. Aleshores, María va començar a cridar el nom del seu oncle per veure si estava dins i encara no havia obert, però no contestà ningú. A més, va començar a mirar al seu voltant i es va adonar que cap forn estava obert. Tampoc la resta de botigues. Va mirar cap als balcons i cap a les finestres dels edificis, i tampoc va veure cap obert. Aleshores, va tornar a sa casa i se`l va comptar tot a sa mare. La mare es va estranyar molt, i va cridar amb el mòbil al seu germà Manuel. Aquest no va contestar. Per tant, la mare li va fer l'esmorzar a María i li va dir que se n'anara cap al col.legi, i que ella continuaria cridant a Manuel i aniria al forn per veure que passava. María va anar al col.legi, passant una altra vegada pel carrer del Pa, i cridant al seu oncle, sense obtindre cap resposta. Va continuar el seu camí cap a l'escola i allí va passar tot el dia. Quan va acabar l'escola, tota preocupada, es va dirigir corrent cap al carrer del Pa, per veure que havia passat amb el seu oncle i amb la resta dels veïns del carrer. En el començament del carrer, va trobar molts cotxes de policies, i més al fon del carrer moltíssims policies. Havien tallat el carrer amb tanques, i estava tota la gent espectant mirant que passava. María es va espantar i va començar a córrer cap a la seua casa. En casa es va trobar a sa mare plorant. Va anar cap a ella i li va preguntar que era el que passava. Ella li va contestar que el seu oncle Manuel, havia desaparegut, a l'igual que tota la gent del carrer. María es va quedar bocabadada. Es va posar com una boja a fer-li preguntes a sa mare, com per exemple com pot ser que tota la gent del carrer haguera desaparegut en una nit de sobte, o que perquè el seu oncle ja no estava allí amb ells, i moltes més. La mare li va dir que estiguera queta, que ella també estava preocupada pel seu germà Manuel i per la resta de veïns. Es van posar a plorar i es van abraçar. Al cap d'una estona, van pensar en què podia haver passat, però no se lis va ocórrer res. De sobte, va sonar el timbre de sa casa. María va preguntar que qui era, i només va escoltar con a resposta un: obri. Va obrir amb molta por. Va veure un home vestit de negre, per complet, amb tot el cos cobert, inclosa la cara i les mans. Aleshores, aquest va passar sense dir res. María va tancar la porta de sa casa i el va seguir. Aquest va anar directe cap a la cuina, on estava la mare de María, com si coneguera la casa. Allí, es va retirar la màscara. La mare, de seguida el va reconèixer, era Manuel. Va anar corrent a abraçar-lo. Ell li va tornar l'abraç. El mateix va passar amb María. Aleshores aquestes van començar a preguntar-li a Manuel el que li va ocórrer i també a la resta dels veïns del carrer. Ell va dir-les que deixaren de preguntar, i que escoltaren. Però abans, la seua germana li va preguntar que per què anava vestit així, i el va contestar - Perquè ells ens van obligar a vestir-nos així perquè no poguérem veure res. Ells? - va dir la seua germana. Si em deixes, comence, t'ho conte tot i ho podràs entendre millor - va contestar Manuel. Aleshores, Manuel va començar: Ahir, a les 8 de la vesprada, teníem una reunió de veïns del meu edifici, perquè anava a venir el tècnic per explicar-nos com funcionava el nou videoporter. Per tant, tots estàvem reunits quan el tècnic va arribar. Quan estàvem ja asseguts, va començar a dir: val, ja estem tots, perfecte. Ara vull que vos quedeu quiets i no digueu res. Aleshores, un xiquet es va moure i va començar a plorar. L`home va traure una pistola i va disparar cap al sostre. Tots ens vam esglaiar. L'home va dir: Vos he dit, que no us mogueu, a la pròxima, el tir no anirà cap al sostre. Tots ens vam quedar en silenci. Seguiu-lo fins a l'autobús que hem robat: va continuar l'home. Vam eixir formant una fila darrere del seu company. Fora estaven tots els veïns, ja que al sentir el tir es van assustar. En veure'ls, l'home del videoporter i el seu company van robar més autobusos, els que passaven pel carrer, i van obligar a la gent a baixar i a anar-se corrent si no volien morir. Ens van obligar a entrar en silenci en aquestos a tots els veïns del carrer. Allí ens van dir que ens portarien cap a algun lloc, que no ens anaven a dir quin era, i allí acabarien amb les nostres vides. Ningú entenia res. Per què voldrien acabar amb nosaltres? Una vegada ja estàvem tots a l'interior dels autobusos, cada un dels companys del “tècnic” es va dirigir cap a un bus per conduir-lo. Abans d'eixir, ens van obligar a posar-nos aquestos vestits per que no poguèrem ver ni fer-li gestos a cap cotxe que passara pel costat. Així, sense dir res més, van arrancar i ens van portar cap a algun lloc del món. Mentre conduïa, ens anava dient que no intentarem res, perquè igualment, d'una forma o d'una altra, acabarien amb nosaltres, ja que si no intentàvem res, en arribar al destí moriríem, i fent algun intent d'escapar ens apegarien un tir. És a dir, que no hi havia cap forma d'escapar. María li va tallar: Però, com pot ser que ara tu estigues així i la resta no? Manuel va continuar: Aixó ve ara. Quan portàvem tres hores de viatge aproximadament, van parar en una gasolinera per repostar. Van eixir tots els conductors, per tant, vaig pensar que era el nostre moment. Vaig començar a dir als de l'autobus: Vinga vinga, és el nostre moment. Però ningú es va moure. El vaig repetir, però res. De sobte, vaig escoltar la veu del veí del meu forn, que va dir: Nosaltres no volem anar, no has escoltat al xic Manuel? ens van a matar si intentem escapar. Aleshores jo li vaig respondre: Jo si que l'he escoltat, i tu? , em pareix que no. Ha dit que ens va a matar de totes formes, intentant escapar o sense intentar-ho, aleshores, per intentar-ho no perdem res, no creus?. Nosaltres no anem - va dir el meu veí. Jo li vaig contestar: està bé, aniré jo sol, però pense que no esteu fent bé. Ara bé, per favor, no digueu que m'escapat. Clar que no, d'això pots estar segur Manuel, però corre molt de pressa per si de cas s'adonen per favor!- em va dir. És clar, moltíssimes gràcies a tots, estic encantat d‘haver-vos conegut - vaig dir - Cuideu-vos. Per tant, vaig començar a córrer i córrer fins arribar així fins al meu llar una altra vegada. Però, i que ha passat amb la resta? - va preguntar María. Manuel es va quedar un moment en silenci i es podia veure com les llàgrimes li eixien dels ulls. Va dir: No ho sé, però supose que estaran ja tots morts. Tampoc sé si s'adonarien que he aconseguit escapar o no, i tinc por per si tornem a per mi, però no ho crec. Val, ara anirem a la policia del carrer i li ho contarem tot - va dir la seua germana. No crec que siga una bona idea, perquè de segur que emprendrien una recerca que val molts diners per a res, perquè els segrestadors no tenien cara de voler canviar d'opinió. No puc entendre perquè ens volien matar a tots, però ho van a fer o ho hauran fet de segur - contestà Manuel. Està bé, pense que tens raó- li va dir la seua germana. Aleshores Manuel va tornar cap al carrer del Pá, i es va quedar a l'interior del seu forn, observant com transcorria la resta de la vesprada. Així, els policies es van anar per continuar la investigació des de les oficines, i el carrer es va quedar en silenci. D'aquesta manera va eixir l'alba del dia següent, altra vegada en silenci, sense cap moviment pel carrer. Així, va continuar el carrer fins que es va tornar a poblar, amb noves botigues i nous veïns. Abans de poblar-se, va adquirir el nom de carrer de la Pau, pel silenci en què es trobava, i encara que hui en dia hi haja molta gent per aquest carrer, ja se li ha quedat adjudicat el nom per recordar l'ocorregut, ja que no està viu cap dels testimonis per poder contar-ho. Tampoc Manuel ni la seua família. I així acaba aquesta llegenda de l'actual carrer de la Pau.