Valentia.

Fa ja tant temps que ni tan sols ho recorde amb nitidesa, però és possible que puga reviure la història de nou amb un poc d'esforç... De la data... ¡Ai, de la data sí que no! Fa un parell de milers de segles arrere. Sembla que va ser ahir.

Honra, la protectora del poble va tornar, després d'haver partit feia sis mesos cap al nord de les noves terres conegudes. Havia anat deixant la seua identitat de poder i reconeixement arrere, per a desembolicar-se en el nou món com qualsevol altra persona. Sense privilegis.

Al temps de la seua tornada, que s'havia quedat embarassada era ja innegable. El fruit dels viatges de la protectora, va nàixer entre els prats verds de taronges, que en aquell moment, eren brillants, redones, quasi irreals. Va donar a llum a una futura xicoteta protectora, una xiqueta.

Sa mare, Honra, la va bressolar entre els seus braços i la va cobrir amb un mant blau tènue, mentre la xicoteta nascuda s'enredava els dits entre el cabell de sa mare, i mirava amb serenitat i dolçor, davall el cel blau i el sol calent de les terres àrabs. Va ser engendrada en el cos d'Honra, i va haver-hi qui deia que son pare era el Mediterrani, la qual cosa era polèmic i perillós, perquè les terres d'origen de la xicoteta, estaven banyades per l'impetuós Atlàntic.

Que la força de l'Atlàntic es tornara en contra de la xiqueta de bolquers podia ser devastador, sobretot tractant-se d'una traïció com la que suposava que la futura protectora no fóra filla de les terres i l'oceà dels seus territoris, i fóra filla d'un mar simple, com el Mediterrani. Les terres del nord es van convertir en prohibides per a la mare i la filla.

En quant les gents van parlar, la mare de la criatura va ordenar que allò fóra una conversació tabú, de la que no es podria especular mai de nou, obligant llavors a la futura protectora del poble a créixer ignorant. Tenia els ulls del blau intens del mar, i les galtes del color d'una roja rosa pàl•lida.

Sospirava aire de primavera, era delicada i decidida, enfrontava qualsevol situació... per tot allò, als tres anys, sa mare va decidir cridar-la Valentia, perquè era noble i valenta, com el mar Mediterrani i humil, al contrari que el mar Atlàntic.

El dia que Valentia va complir els setze anys, ja era una jove dona, i ja havia alliberat al seu poble d'alguns infortunis, però farta de les seues obligacions i el seu reconeixement, va prendre el seu cavall, i va cavalcar tan lluny que alguns van jurar que va arribar a creuar rius i algun mar. Va arribar a terres desconegudes, que escapaven dels seus dominis, i va deixar descansar al seu cavall davall unes vinyes i va caminar fins a un llac, junt amb el que es va assentar.

-¿T'adones, mare, com jo sí que podia eixir dels murs? És la primera vegada en la meua vida en què em sent lliure.

Es va desposseir del seu vestit i les seues joies, i va entrar en les aigües tèbies del llac. Després de submergir-se, eixir a prendre aire, submergir-se novament, observar el fons i els peixos d'aigua dolça... es va donar per satisfeta i va eixir per a assecar-se.

En eixir de l'aigua… ¡Quina sorpresa! De totes les seues pertinences, tan sols li quedava el vestit. Les seues sabates havien desaparegut de darrere del tronc d'una vinya, i de les seues joies no hi havia ni rastre. Quan es va adonar que li havien robat, va buscar desesperada al seu cavall, del qual tampoc hi havia ni empremta.

Es va posar el vestit amb dignitat i va anar caminant.

Al mateix temps que Valentia caminava descalça per les terres àrides i seques, l'autor del furt la seguia de prop d'amagat, esperant per a poder aconseguir més diners, joies... qualsevol cosa que fóra possible. La jove protectora, cansada de caminar i molt ofuscada, va donar mitja volta, maleint l'hora en què havia dit que se sentia lliure, volent tornar a casa. Però, què es va trobar? Un fantotxe que la seguia de lluny, amb un cavall casualment tan negre com el seu, tan ensellat com el seu.

-¡Eh!

Va arrancar a córrer darrere del lladre, que per a la seua sorpresa no va fugir. Açò la va fer témer inclús més.

-Et canvie qualsevol cosa de valor que tingues pel cavall. El cavall no el vull. Ja tinc molts -li va dir l'estrany.

A poc a poc, va frenar, tractant de digerir l'estúpida proposta.

-¿M'estàs oferint un tracte, o és algun tipus de xantatge? T'adones que m'acabes de robar?

Aquell jove lladre, pareixia no entendre-ho. Estava recolzant el pes sobre una cama, amb actitud relaxada. La mirava esperant una resposta. En els seus ulls marrons no es llegia cap tipus de preocupació. De nou, allò feia a Valentia estar alerta.

-No ho has comprés. Vull que em tornes les meues joies, les meues sabates i el meu cavall o que t'enfrontes a mi. A mort -va clavar seriosa.

-¿A mort? No m'enfronte a mort. No mate dones -va respondre el xic, seré.

Va donar mitja volta i va deixar al cavall allí plantat, com volent-li fer saber a Valentia que podia quedar-se amb ell.

Ella va donar per descomptat el fet, ja que el cavall era seu i va muntar i va perseguir el xic, però ell ni tan sols es va alarmar.

A Valentia li van pujar pel coll unes calors plenes d'ira, que li van arribar fins al cap i en un obrir i tancar d'ulls, ja s'havia abalançat sobre l'esquena del desconegut.

Per fi! Ara sí que va aconseguir que se sobresaltara.

Pareixia que estava tractant amb una boja, la qual cosa li va robar la calma.

-¡Lleva't! Ix de damunt, tarada!"

Feta una fúria, li galtejava la cara, li propinava punyades a l'atzar...

-¡Si no et vas a enfrontar a mi per ser dona, ho faré jo! -argumentava ella.

Entre puntellons, punyades i arraps, la víctima de la colèrica protectora no va donar crèdit. Darrere de les pestanyes fosques de Valentia, va trobar el seu llar. Va tornar a reviure la seua infància, les pesques amb el seu pare, les ones salvatges de l'hivern... En les pupil•les de la xica havia tancat un tros del mar en què havia crescut. Tal com ho comptaven.

Es va posar realment seriós i un tant espantat, se la va llevar de damunt agafant-la pels canells, i tot sense deixar de mirar els seus ulls. -Eres la traïdora.

Aquelles paraules tenses no van relaxar la xica.

-¿Com t'atrevixes a...?

-Esta vegada la que no ho entén eres tu. Què has vingut a buscar ací? No tens por de morir, o és que és el que vols? -va dir amb sequedat, amb un to de crispació.

-¿De què dimonis parles? -va tractar d'imposar-se novament.

-¿Realment no ho saps o estàs tractant de confondre'm?

-La confusa sóc jo.

Des del moment que Honra havia tornat a la seua terra, embarassada ja, en les terres hispanes s'havia corregut la veu que una bella intrusa havia viatjat fins a les costes hispanes a fi d'enamorar al mar Mediterrani, i emportar-se a la seua terra àrab un fill que tinguera potestat sobre els territoris que no li corresponien, i així començar tot un imperi de sobirania, estés des d'Àfrica fins on fóra possible arribar. Una vegada van aconseguir entendre's després d'aquell horrible altercat -el qual els va costar hores, fins que va enfosquir- Hugo, va explicar a Valentia una aborronadora història, que la tenia a ella com a protagonista, perseguida i buscada.

-Mon germà sempre ha dit que quan jo era xiquet i va nàixer esta llegenda, no hi havia tanta especulació sobre ella com n'hi ha hui. Però el que intent dir-te és que has sigut per a nosaltres fins ara com una amenaça que ningú sabia segur si existia. I ara que et tinc al costat, no tens pinta d'amenaça. Tot al contrari -va callar un moment-. Han dit que tens en els ulls aigües del mar Mediterrani, i que tens el cutis de la lluna, per la nit de lluna plena en què et van engendrar.

Valentia va mirar al cel, i va mirar a la lluna. La veritat, era que sí que era pàl•lida com una lluna, encara que sa mare tinguera la pell torrada.

Aquell estrany era coneixedor d'una història que ella ni tan sols havia escoltat. Era com si algú acabat de conéixer li estiguera comptant que la seua vida era una mentida, i li estiguera explicant com era tot realment.

-¿No sabies res sobretot açò? -va inquirir sense segones intencions Hugo, el lladre.

-No. Tinc por.

Es va crear un silenci incòmode. Ella sabia que la situació era perillosa. I ell també ho sabia. Al no poder consolar-la, el millor era el silenci. I després d'uns minuts sense creuar ni una paraula, Hugo va alçar la vista també.

-Realment podries dir que eres filla de la lluna, i no de ta mare. La teua cara sí que és del mateix color que la seua -va dir tractant de llevar ferro a l'assumpte, però pareixia que no funcionava -. Ja pots dir que la lluna és teua.

Va ser una frase un poc difícil de comprendre, però Hugo mai solia fer molts amics, feia temps que deambulava només d'ací cap enllà, i poder sentir-se acompanyat ja era quelcom gran per a ell.

-La lluna de Valentia -va dir ella, amb un to melancòlic.

Hugo va assentir.

-La lluna de Valentia.

Mentre la nit s'apoderava de tot, Valentia volia dormir i tornar a casa al matí següent, com més prompte millor.

Hugo va aconseguir conciliar el son, després d'explicar-li a Valentia que prometia no fer-li cap jugada de lladre mesquí si deixava que es quedara amb ella, perquè al cap i a la fi, no tindria moltes oportunitats de dormir acompanyat d'alguna cara amiga, o almenys coneguda molts dies més.

Valentia no obstant això, no aconseguia més que sospirar i pegar voltes sobre si mateixa mirant les estreles. Pensava en com podia fer que la por i la rivalitat acabaren, i com podria explicar a totes les gents del lloc que en ella no hi havia cap amenaça, ni de bon tros ànsies de conquista.

Se sentia tan xicoteta...

La persona que menys sabia sobretot allò, era la que tenia en les seues mans la possibilitat d'acabar amb el problema.

Quin tipus de bogeria estava vivint? Quin havia sigut el motiu que l'havia espentat a ensellar el seu cavall i eixir a la cerca d'una maleïda aventura?

Tal vegada havia sigut el destí... Era el que havia de fer en la seua vida. Per a trobar el seu lloc.

A l'alba, es va posar damunt totes les seues joies, es va calçar i va muntar al cavall. En quant Hugo va obrir els ulls, li va preguntar on se suposava que anava.

-A arreglar açò. Li ho dec a ma mare, a mon pare i a mi mateixa.

-Però, què dius, boja? No t'adones que açò és seriós? Has de tornar a ta casa! –digué ell, convençut de la sort que no volia que Valentia patira.

Tal vegada era la veritat, havia de tornar, però no sense abans acabar el que sense saber-ho havia començat.

-¿M'acompanyes o em deixes anar ja mateix? -li va respondre contundent.

Per a Hugo era una decisió difícil. Feia anys que ningú li preguntava què era el que ell volia fer. No va dubtar ni un moment a muntar en el cavall, sense poder evitar la sensació que es dirigia al final.

Cada trot era com un xicotet batec d'un cor desbocat. Realment la seua vida en aquell moment bategava al ritme de Valentia, i era capaç d'adonar-se que era un ritme difícil de seguir. Ple de coratge, de noblesa, valor... Que tal vegada no mereixia el seu destí venidor.

Després d'hores a cavall, caminaven prop ja de la costa... I allò era increïble. Una sensació de plenitud per a la xica, de calor de llar, de brises que li donaven la benvinguda a casa.

Per primera vegada en la seua vida, va tocar l'arena del mar, del seu llar. Va caminar fins a les aigües i la sensació de formar part d'elles va ser aclaparadora.

-Pare, sóc Valentia. He vingut per a quedar-me.

Hugo va caminar inquiet fins on ella estava parada, observant la immensitat de l'horitzó. Va trencar el seu silenci, gràcies a la seua consciència, que martelletjava inquieta.

-Valentia, crec que ens hem equivocat. Has d'anar-te'n. Hauries d'anar-te'n a casa, perquè...

Valentia, que seguia sense saber que forma solucionaria aquell greuge, la va mirar i li va dir:

-No et preocupes, Hugo, no cal tindre por. Res eixirà malament.

-Valentia, jo els he guiat. Mon pare ha de saber que estic ací. Ells no pararan.

-¿Què tu has guiat? Has guiat a qui? De què parles?

-Mon pare Valentia. Sóc fill de l'Atlàntic. Els meus germans són protectors de la meua ciutat. Has d'anar-te en este mateix instant.

Ella va exhalar una gran glopada d'aire, i es va sentir com un xicotet corder: conduïda, aprofitada i enganyada.

-¿Per que has fet açò?

-No ho vaig fer a posta. Va ser casualitat que et coneguera, però esta era l'única manera de tornar al meu poble... Em van desterrar per injúria.

Els mars de Valentia, es van aombrar, plenant-se de llàgrimes.

-He confiat en tu -es va lamentar.

Aquella culpa horrorosa que corcava les entranyes i el cor d'Hugo li van portar a la bogeria, i es va sentir com mai s'havia sentit en la seua vida.

-Si vols quedar-te jo t'ajudaré a convéncer-los a tots, jo sé que pots ensenyar-los qui eres.

-Ja... Jo... només vull tornar a casa –va comfessar, trencada per dins.

En aquell mateix instant una dotzena de cavalls castanys van arribar a la costa. Hugo va eixir corrent en direcció als cavalls.

-No ho enteneu. No vol nostres terres! No vol res de nosaltres. L'home de la barba crescuda i arrissada va mirar Hugo per damunt del muscle. -Ja és tard germà. I açò és el que ha de ser. Ha creuat les terres per a arribar fins ací -va sentenciar.

Valentia va caminar decidida cap als cavalls, amb humilitat.

-No vull el vostre sòl, ni tan sols busque quedar-me ací. Jo només vaig vindre ací i... jo ni tan sols sabia qui era fins que Hugo...

-És tard, massa tard, filla del mar. Traïdora. Hui és el dia en què nosaltres acabem amb les profecies.

Els cavalls es van acostar amb cautela a ella, que tenia darrere un mar embravit, rugint justícia. Valentia va caure sobre els seus genolls, sabent que havia de ser el final. Va afonar una mà en l'arena i va predir:

-Esta serà la terra dels conquistadors, la terra de què amen, la terra del mar, de la justícia. Una terra justa. La terra que hui toque, serà la llar de qualsevol somni de llibertat i coratge.

Va tancar els ulls lentament i una llàgrima d'un blau intens va caure sobre l'arena. Valentia es va deixar caure, i simplement va quedar estesa, i no va despertar mai més.

Els que van ser testimonis, diuen que va ser l'única vegada entre tots els temps en què el sol i la lluna de Valentia van compartir la cima en els cels.

Els que van ser testimonis, diuen que el Mediterrani, es va eixir dels seus límits amb onades gegantines i va cobrar la mort de la seua filla.

Diuen, que va deixar viure a un sol testimoni, el que era més noble de cor, perquè comptara la història de la seua amada Valentia, que va deixar la seua vida nascuda entre tarongers, amb la força del mar, amb arrels aràbigues, amb la valentia dels conquistadors, en una terra mare que va donar vida a milers de vides més, de colors vius, impregnada a la nova terra nascuda de la seua mort.

Milions de segles després, ací em trobe, comptant-te com aquella xica d'ulls de la mar va fundar la terra que xafem. Tan cert com que tota vida té una mare, tan cert, com que el meu nom és Hugo.