Poc a poc Lea s’estava convertint en una celebrity. És com si fóra ahir, quan eixa xica va rebre la seua primera visita en youtube. Més bé, la novena, perquè sa mare li havia estat sumant unes quantes visites. És clar que no hi ha res millor que l’amor d’una mare. El cas és que, en tots els seus vídeos, ja sumava dos milions de visites.
Començà fent vídeos de ciència ficció d’aficionada i curts amb molta animació, però gràcies als seus subscriptors va anar evolucionant en qualitat i contingut, ja que l’objectiu principal sempre és satisfer els gustos i exigències dels subscriptors. Ara tot el què veu un vídeo seu s’enamora d’ella, siga el visitant home o dona, xiquet o adult.
El que Lea no conta en els seus vídeos, és com els graba. Es pot imaginar que és un procés senzill, però ella té els seus mètodes.
Quan tenia catorze anys, set messos i dos dies –ací en el món d’Internet és tot molt exacte–, es va crear un canal a youtube. Nom, cognom, data de naixement... Superfàcil. Però al final de la inscripció, en lletra molt xicoteta, quasi impossible de llegir, hi havia un quadradet bastant curiós. Posava: Marca aquesta opció si vols formar part d’Internet. Era bastant obvi que sí que volia. Però tots ja sabem què és el que passa amb la lletra menuda, que no acava sent el que esperem. En el mateix instant en què va fer-li clic al botó d’acceptar, aparegué en un altre lloc totalment irreal.
Lea estava literalment en Internet! Hi havia direccions IP viatjant en totes direccions; arxius compartint-se des d’Itàlia fins a l’altre costat del toll, que és Amèrica; videocridades esperant a ser contestades... Com si ella no estiguera suficientment confusa, va aparèixer un xiquet de sis anys plorant i demanant-li ajuda. Li recordava tant al seu cosí... Tant xicotet, no sabria ni sumar, i ja havia caigut en la trampa d’Internet. Si el Senyor Internet tampoc és tan roí; al cap i a la fi li havia permés fer treballs per a l’institut, comunicar-se amb la seua germana, que estava en Suècia... Però segrestar a xiquets dins el seu món simplement és immoral.
Lea va agafar al xiquet de la mà i van anar a buscar la seua direcció IP, la qual pot identificar i trobar un ordinador des de qualsevol lloc. El problema era que hi ha més de dos mil milions d’internautes en el món, i tan sols una vida per a trobar el seu IP. Llavors es van vindre baix i no van voler anar a cercar la tornada a casa, ja que es moririen abans de trobar-la. Estaven tan deprimits els dos, que ni van girar els seus caps a tan sols 180 graus per a veure aquell nombre de deu xifres aproximadament darrere d’ells. Sí, era l’IP de Lea; la finestra que donava a la seua casa. Però Lea no volia deixar al pobre xiquet tot sol en el ciberespai, així que li va portar amb ella. Van estar a punt d’entrar –més bé eixir – però una mà gegant va espentar-los i van caure a un forat de vint centímetres de prufunditat. No va ser una gran caiguda però el xiquet va començar a plorar una altra vegada per l’esglai d’aquella. Lea va intentar calmar-lo, però no savia quin era el seu nom. Li va preguntar i quan el xiquet li escoltà, va girar el cap lentament mentres feia una sonsrisa un tant malèvola, i li va dir: “El meu nom és Malware, però així em criden Virus”. Va ser escoltar això, i Lea va eixir corrent a la velocitat de la llum. Resulta tan difícil creure que una coseta tan mona puguera ser tan cruel.
Va continuar corrent fins que el va perdre de vista, i quan pensava que estava sola, aparegué la mà gegant una altra vegada. Van estar Lea i la mà mirant-se durant uns deu minuts en un silenci incòmode, fins que la mà digué les primeres paraules: “m...me g...gus...sta!”. Que li agrada el què? El silenci incòmode? “Like!”, “M’agrada!” Ja ho tenia més que clar; era la maneta de blau de “m’agrada” del Facebook, que estava apuntant cap a dalt. La mà que apuntava cap a baix, la del “ja no m’agrada”, era la que li havia espentat a ella i a Virus prèviament. Like li va comptar que es sentia presoner dins l’Internet, que volia explorar món i que volia enamorar-se d’una altra mà positiva. Lea va ser comprensiva i va oferir-li la opció de que li acompanyara.
No portaven ni dos minuts caminant, i a Lea se li va ocòrrer una idea. A través de Like podria comunicar-se per Facebook amb la seua germana. I això va fer. Va ser així de senzill com demanar-li a la germana que li donara un “m’agrada” a l’estat de Like. Així, Like tindria algú amb que estar. Gràcies a això, Lea va aconseguir eixir del domini del Senyor Internet.
Ja en casa, al cap d’uns dies, Lea accedí a la seua pàgina de youtube perquè sentia curiositat per veure com era el seu canal que havia creat dies arrere. Va veure que hi havia un vídeo penjat al canal, però ella no ho havia fet. Com no, va obrir-lo i va veure-lo. Per a la seua sorpresa, era una grabació d’aquel dia tan extrany que va viure amb la mà de Facebook y Virus.Però el vídeo ja tenia quatre-centes visites aconseguides en dos dies i estava en els millors vídeos de la setmana. No podia retirar-lo de la xarxa, havia gent a la que li agradava, i encara que no haguera sigut creació seua, es sentia orgullosa. Així que va deixar el vídeo en pau.
Va contactar amb Like, i li va demanar que li portara una altra vegada al món d’Internet, per a poder grabar unes quantes imatges per a un vídeo. Like, encantat, va deixar que Lea entrara a aquest món de nou, com a recompensa a que haguera trobat a la seua mà dreta, el seu gran amor. Lea sols tenia pensat grabar la història d’amor entre les dues mans, però arribà Virus i va interrompre la grabació. Virus deïa que havia canviat, que ja s’havia desintoxicat, i Lea, més innocent que un xiquet de sis anys, li va creure.
El temps va anar volant, i pareixia que foren tan sols dies, però Virus ja estava fent-se més major i Lea més encara. Quan ella es va donar compte, intentà eixir d’alli, però Virus ja havia crescut molt i s’havia ‘estés’ per totes parts. Era exactament com un virus d’ordinador i no podia ser eliminat fàcilment. Virus desaparegué, però Lea no podia eixir sense l’ajuda de algú de dins, així que es va quedar. Aleshores Lea continuà fent vídeos des del món d’Internet, fent creure als aficionats que eren efectes especials molt bons, mentre que en realitat eren com diaris personals d’aquell món fantàstic i irreal en el qual ara vivia i no podria eixir mai més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario