Reviure

Reviure

Va ser quan vaig caure dins aquell llac gelat que va canviar tot. Estava vivint en la meua casa de camp quan tenia 16 anys, amb les meues germanes i la meua tia. Erem totes xiques en aqueixa casa. Obviament vaig caure en aquell llac en hivern, en mig del mes de desembre, un dels dies mes freds de tot l’hivern.

Tornava del poble, on estava el col•legi, i com tot estava congelat i hi havia tanta boira, em vaig perdre perquè no podia vore res que em resultara familiar. Estava fent-se tard i el cel s’estava enfosquint, però gràcies a això vaig poder vore una llum que va fer que decidira anar cap a aquella direcció. Tan sols va ser quan estava a dos metres d’aquella llum, que em vaig donar compte d’on estava: just en mig del llac congelat. En aquell moment vaig saber que era massa tard.

Tan sols deu segons després, ja estava enfonsada en l’aigua gelada del llac, que de sobte s’havia descongelat d’una manera prou fictícia. Tan sols recorde el pròxim minut en que notava què m’estava ofegant i sabia que el meu cos anava a quedar-se en el fons d’aquell llac fins a que algú pensara que podria estar allí, ja en la primavera. Però no estaria contant aquesta història si açó haguera ocorregut.

Vaig despertar-me en una habitació d’una casa molt luxosa, com la d’un milionari, dins d’un llit el triple de gran que el meu, i amb una calefacció tant potent que em va fer oblidar que estavem en ple hivern. Del por que tenia vaig intentar tornar a dormir-me una altra vegada en aquell llit esperant que el temps passara més ràpid i així tornar a casa el més prompte possible.

Aquesta vegada em vaig despertar en un sofà d’un apartament típic d’estudiant, amb tot ple de coses com llibres, roba o aliments, per tots els llocs possibles de la sala. Aquesta vegada ja em vaig imaginar que no anava a tornar a casa prompte, ja que era massa coincidència despertar dues vegades en llocs totalment distints. Em vaig decidir a donar una volta per aquell apartament per a averiguar on estava. Quan vaig trobar una finestra, em va pegar un gran raig de sol a la cara. Era clar que em trobaba en un lloc on el clima era d’estiu, ja que la gent del carrer caminava en màniga corta i no hi havia cap núvol al cel.

Estava pensant en trobar un telèfon per a cridar a la meua casa, però abans de poder posar-me a buscar-lo, vaig escoltar un soroll que procedia d’una habitació contigua de l’apartament. De la por que tenia em vaig amagar darrere de la porta. Supose que aquella persona sabia que estava darrere de la porta, perquè just després d’obrir-la, va passar ràpidament a través d’ella i em va pegar un gran colp a l’estòmac i després al cap amb una vara de metall.

Quan vaig sentir el primer colp, ja sabia que anava a despertar-me una altra vegada en un lloc distint a l’anterior. Efectivament va succeïr així.

Aquesta tercera volta que em vaig despertar estava quasi segura que estava baix terra. No era per què puguera vore la terra o res d’això, si no per què no hi havia cap finestra que deixara entrar llum natural a aquell espai tan extrany. Aquest lloc era un espai molt ample amb un sostre molt elevat i amb molts mobles moderns. Aquesta vegada era distinta a les altres perquè quan vaig observar la sala, hi havia una altra persona que estava observant-me fixa i seriosament. Era un home prou jove amb els cabells molt curts i clars. Quan va vore que estava desperta, va alçar-se del sofà on es trobava i va eixir . Un segon després d’eixir per una porta, va tornar a entrar amb un gran somriure a la cara. Va apropar-se a mi molt alegrament i em va dir “Què bé que ja estigues desperta, Anna!”.

Aquell no era el meu nom, però açò no em preocupava gens en aquell moment. És més, ni em vaig adonar d’aquella errada perquè estava massa concentrada pensant en com era que estava arribant a tants llocs diferents. Ja després d’uns minuts que m’havia quedat en blanc vaig reaccionar i em vaig adonar de què jo no m’anomenava així. Estava tan nerviosa que vaig pensar en veu alta: “No entenc res...”. Aquest home va veure que estava perduda en els meus pensaments i em va començar a explicar alguna cosa. Va dir que estàvem baix terra protegint-nos d’una superfície terrestre totalment gelada i inhabitable per a ells, i que s’havia creat una mon nou en les profunditats. Però no vaig escoltar-ne res més perquè el vaig interrompre. Continuava més nerviosa encara i van escapar de la meua boca tots els meus pensaments: “A mi no m’anomenen Anna i a on estic i com és que tot està gelat i què està passant i com he arribat ací i...”. Em va mirar estranyament i va pensar en veu alta: “És la primera vegada que veig un d’aquests...”. Va explicar-me que vivien baix una gruixuda capa de gel que abans era aigua, però que des de fa uns anys estava congelada. Es suposava que jo era un cas especial entre tota la gent que es trobava baix terra. Era una persona que venia de la superfície i tomava el lloc de qualsevol persona que estiguera a prop de la mort en aquest món subterrani. Això em va fer comprendre on havia estat abans i per què, gràcies a les explicacions d’aquest home.

Quan havia despertat en l’habitació luxosa, jo era un milionari del subsòl amb una determinada edat que estava a punt de morir en el seu llit, i així va succeir, perquè vaig canviar una altra vegada de lloc. El segon lloc era el pis d’estudiant, on jo era una estudiant que també vivia baix terra i que va morir al ser atacada per un lladre. L’home em va contar que aquestes noticies de defuncions eixien en el diari cada dia perquè sempre que anava a morir algú baix terra, alguna altra persona moria en la superfície i es traslladava a la part inferior. Aquesta explicació em va fer comprendre que havia mort aquell dia en que vaig caure dins el llac, i la veritat és que no em va afectar massa aquell fet, ja que no podia fer res al respecte, però sí que em va preocupar el fet de tindre que tornar a ser una altra persona totalment diferent cada vegada que arribara la meua hora, que sempre tindria que ser propera, ja que cada cos que em pertanyira tindria que estar proper a la seua data de caducitat. Vaig pensar en que tindria que “viure” d’aquesta manera per a sempre, així que vaig oblidar-me de qualsevol cosa dramàtica i vaig dedicar-me a la curiositat. Vaig preguntar-li a l’home coses senzilles com per què podia veure llum procedent del sol quan estava en el pis d’estudiants i com podien viure baix l’aigua sense que aquesta entrara a la zona habitable. Va contestar-me que era la llum solar que travessava l’aigua de les zones que encara no havien patit la congelació de l’aigua, i que hi havia un cristall que envoltava totes les ciutats i impedia l’entrada d’aigua.

Com era d’esperar, vaig morir al dia següent a causa de problemes cardíacs, i vaig reviure en un altre cos.

Aquesta vida era més estranya pel fet de que havia durat viva més de tres dies. Era un actor molt atractiu volgut per totes les xiques, anomenat Jaume. Aquesta vida m’agradava per què tot era luxós i era el centre de tot. Era un error haver estat viva durant tant de temps, ja que jo m’adonava cada dia de diverses amenaces de mort de diverses procedències, però els meus guarda espatles em protegien en tot moment. El destí va decidir portar-me mentre dormia, i per tant no sé com va ser la meua mort.

La pròxima vegada vaig despertar-me en un llit d’hospital. Aquesta vida si que va ser llarga de veritat. Va durar anys i anys per sort. Jo era una xiqueta de set anys per aquella època, però no era tan feliç com podria ser una xiqueta d’aquesta edat perquè tenia càncer. Vaig viure una nova infància i una nova adolescència. Però hi existia una diferència gran entre aquesta vida i les anteriors: estava convivint en el mateix cos amb Paula, la vertadera ama del cos. La personalitat d’aquesta nova xiqueta era una mescla de nosaltres dos. Em vaig adonar d’aquesta presència uns dies després d’haver arribat a la meua nova casa. Aquells dies els meus pares notaven que alguna cosa anava malament. Em trobava molt pessimista ja que sabia que una xiqueta molt bona anava a morir en poc de temps, però vaig escoltar una part de mi que em deia que fora feliç i optimista, i que era segur que anava a morir, però no significava que anava a ser en dies. Podria ser en setmanes, mesos, anys, o fins a dècades, perquè un estat de salut no sempre depén del destí, si no en aquest cas del propi cos.

Vaig conviure amb Paula durant molts anys, amb una vida quasi normal, però vaig oblidar que l’últim dia podria arribar en qualsevol moment. Ho vaig recordar quan de sobte Paula va desaparèixer i em vaig trobar sola per primera vegada en molts anys. No sabia què fer perquè estava acostumada a pensar amb dos caps, però després d’estar un temps pensant, vaig saber que estava molt a prop de terminar, perquè reconeixia que la persona tenia que abandonar el seu cos uns dies abans de morir. Vaig acomiadar-me de tota la gent que havia conegut, sense dir per què per a no fer-los cap mal, i efectivament vaig eixir jo també del meu cos un dia després.

Estava molt trista d’haver finalitzat aquella vida que tant m’havia agradat i no m’agradava gens la idea de tornar a viure una nova vida després de tants anys.

De sobte vaig trobar-me en la mateixa habitació en la que vaig despertar uns anys abans, baix terra. No em podia creure de veritat era JO la que em trobava en aquell lloc. Havia tornat a tindre el meu aspecte físic d’uns anys abans. L’home de l’altra vegada estava igualment sorprès, però perquè no sabia qui era jo. Després d’explicar-li la meua llarga història, va recordar una cosa que havia escoltat: per cap raó en especial, quan una persona oblida qui és de veritat durant cert temps, torna a ser aquella persona que havia oblidat. Ell no sabia que aniria a passar després, però compartia la meua felicitat a pesar de no conèixer-me de res.

Aquesta va ser la última vegada que vaig despertar en un lloc diferent a l’anterior.

Era la vesprada del dia que vaig caure al llac, quan tornava del col•legi a peu, i ho sabia per aquella boira tan espessa i el intens fred que sentia en la cara i en les extremitats. Estava caminant inconscientment quan vaig despertar i em vaig adonar de que estava caminant amb les meues germanes. En aquell moment vaig recordar certs noms: Anna i Paula.

No sé com era que no m’havia adonat de que eren els noms de les meues germanes.

Immediatament vaig recordar que havia tornat a la meua vida després d’oblidar aquesta vida meua, i ho vaig relacionar tot. Quan deixara de ser el centre del meu món, podria recuperar les coses que em resultaven més importants i que havia perdut en un altre món. Vaig recordar que la vegada que vaig caure dins el llac estava amb la meua família, però no m’havia fixat en elles. Vam caure les tres a l’aigua, elles dos per a ajudar-me, però jo vaig oblidar-me de mi mateixa i vaig ajudar primer a les meues germanes, que és el que tindria que haver fet en la meua altra vida.