El carrer "Manel i camperols"

No estic boig. No. No ho estic. Intente fer-me creure que no és així. Somie coses estranyes, coses que em fan perdre el cap i inclús em fan viatjar a altres mons, mons del passat. Em transporte allí moltes voltes al llarg de la meua vida i em fan participant dels fets que ocorren, fets que hui en dia donen nom a carrers i places de la ciutat del Mediterrani, València.

Ara em dispose a contar un dels meus multitudinaris somnis que em calfen el cap constantment. Vaig a citar ara un fet que vaig somiar ahir i que encara és un maldecap en els meus pensaments i supose que ho seran per un període llarg de temps.

“Aparec en una planura insubstancial, sense vida ni rastres d'ella. De sobte veig al fons una ciutat. Una ciutat rodejada d'una gran muralla, molt diferent a les actuals. Com solia ocórrer, havia aparegut en el passat. La ciutat, a més d'estar rodejada per aqueix mur, també ho estava per un cúmul de col•lectivitat que produïa una algaravia inigualable. Vaig anar corrent a veure el que ocorria i a conèixer el perquè d'aquest enrenou. Moltes persones pegaven foc o almenys ho intentaven a la ciutat que, amb els seus arquers des de les torretes pretenien detindre aqueix atac.

De sobte, un raig enlluernador caigué del cel com una gràcia de Deu i hi hagué un silenci que provocà un silenci contrari al sarau que havia predominat durant els moments anteriors. El temps es parà i de seguida continuà la batalla a la mort.

Vaig decidir anar a algun poblet proper a la ciutat amb l' intenció de conèixer d'una vegada per totes el que ocorria. Em vaig acostar a un poblament que des de lluny no era molt gran. En entrar al poblet vaig poder visualitzar una escena desconeguda per a mi, un poble abandonat, un poble emmudit, un poble sense vida ni rastre d'aquesta. Prompte em vaig adonar que no era així, una lleugera llum travessà la meua retina com un raig de sòl al migdia. En una caseta molt humil, una vela s'havia encès en l'obscuritat de la nit i vaig veure com un home treballava la fusta com antigament es feia. Vaig tocar a la porta, de fusta que era. Un home vell i un poc extraviat m'obrí la porta d'aquella campanyeta.

-Bona nit, bon home - vaig dir amb una veu apagada.

-Bona nit, ¿qui ets tu? – va preguntar amb curiositat.

- Soc Ramón Mercader i venia buscant respostes a una pregunta que em du crivellant els cervell durant una bona estona. Quina és aquella ciutat?, i el que més m'interessa, que hi està ocorrent allí?

- S'anomena Valentia i els ramaders i camperols estan reivindicant-se perquè el rei d'aquestes terres els ha llevat les terres. Deus saber bon xic, que estem vivint una enorme crisi i la gent de més amunt necessita terres, i que millor que llevar-li-les als camperols. Per cert, has vist aqueix llamp que caigué fa una estona?

-Clar, com no vore'l? – vaig dir amb ironia per a llevar-li escames a l'assumpte.

- Menisèfida, la deessa de les terres i els camperols, està ajudant-los a recuperar les seus terres.

- Moltes gràcies senyor – vaig dir amb agraïment.

Tot pareixia molt estrany. Deus? Rajos religiosos? Els camperols revelant-se? De sobte vaig notar com unes cosquerelles pujaven des de les meues ungles dels peus fins a les puntes dels cabells. Vaig percebre la necessitat d'ajudar als camperols, i després vaig pensar que una persona més no anava a decidir la batalla. Posteriorment, quan ja m'allunyava de l'escena de la batalla, vaig raonar i vaig pensar en aquell dit que en deia sempre ma mare: “Tota pedra fa paret”. Aqueixa oració que tantes voltes m'havia repetit ella abans de morir em va marcar per a tota la vida i em va fer recapacitar i tornar a la batalla, a lluitar pels drets de totes aqueixes persones que s'anaven a morir de fam si els llevaven aqueixos camps.

Vaig anar corrent a la batalla, seguien caient rajos del cel com si fóra pluja. M'acovardien una mica però a aqueixes persones els pareixia normal. Era aborronador, insòlit, increïble.

Vaig agafar alguna ballesta que hi havia pel terra dels camperols caiguts en combat i vaig començar a llançar fletxes com si estiguera boig, que torne a repetir que no ho estic. Era una lluita espectacular; jo, sense temor lluitava a destre i sinistre. Lluitava amb els soldats que hi havien a terra, ja que no hi tenia suficient força per a arribar al mur, on es trobaven canyons i ballesters. Veia caure fletxes a la volta que rajos però no podia parar, ja havia començat a lluitar.

Molts homes queien, altres molts mataven als soldats i molts altres, muntats a cavalls intentaven driblar les fletxes i evitar que els soldats de terra no atacaren als camperols. De sobte, em vaig veure sol, tots havien mort, estava solitari davant un perillós exèrcit d'entrenats soldats. Vaig resar una oració i de sobte el temps es paralitzà de nou, com hi havia ocorregut abans, tots havien paregut perdre la noció del temps mentre vaig veure a un ésser en el cel que em feia carasses molt rares i a la volta que gracioses. No estava per a riure en aqueix moment, en mig d'una batalla. No entenia el que em volia dir aqueixa dóna. Seria la tal Menisèfida de la que aqueix home m'havia parlat? No!”

Vaig obrir els ulls i vaig veure la cara de ma mare cridant-me per que m'alçara. Estava enutjada ja que feia tard al col•legi.

-Manel! Manel! Alçat ja! Fas tard a l'escola i tens una prova a primera hora!

Vaig tornar-los a tancar com si volguera tornar al somni. Però no, em vaig adreçar i em vaig vestir corrent, vaig desdejunar-me alguna cosa ràpida, i veient la televisió, estaven fent un reportatge del carrer “Manel i camperols” i perquè s'anomenava així: “El nom d'aquest carrer es deu a un fet que va tindre lloc en l'edat mitjana, en una època de crisi econòmica en la que el rei i els nobles van quedar-se amb les terres de cultiu dels camperols de l'època, així es va produir una batalla que enfrontava a l'exèrcit del rei amb els camperols, que lluitaven per les seues terres. Un xic, anomenat Manel que va rebre l'ajuda de la deessa de les terres i els camperols, Menisèfida, va véncer a l'exèrcit reial i va reconquerir les terres que havien robat als camperols. Però, al haver mort tots en la batalla, li ho va haver de tornar al rei i com a recompensa, posaren el nom del jove en un carrer. Carrer que actualment es conegut com el “Carrer de les fruiteries” ja que hi han establits un centenar de local son es ven fruita ecològica.”

En escoltar açò, em vaig sentir orgullós pel que havia fet i per què ho havia fet. Aquesta història de segur que em deixa marcat per a tota la meua vida i espere que els meus successors coneguen aquesta llegenda i que sàpiguen que vaig ser jo el que ho va fer possible.