De vegades sentia que estava a soles, sense ningú que em trobe a faltar.
Necessitava aclarir-me. Sense agarrar res, vaig decidir eixir de casa sense saber cap a on anava. Quan em vaig adonar estava a la platja, caminant per la freda arena. Era a la vesprada i ja s'estava fent de nit. Altres dies sentia que em feia por caminar a eixes hores del dia per aquella zona, no hi havia ningú, però eixe dia no era així, sentia que aquell lloc m'atreia cap a ell i vaig seguir caminant per la vora de la platja descalça, amb les sandàlies a la mà, amb l'aigua banyant-me els peus i esguitant-me de vegades fins a la cara, com aquella vegada que la meua germana i jo, de xicotetes, jugàvem a esguitar-nos i terminàvem mullades. Aquells dies feliços.
Ara estava sola, i l'arena humida que sentia baix els peus no estava calfada com aleshores, sinó gelada, i l'aire no era suau ni portava olor a primavera, ni música, ni res. Feia un vent agressiu, que jo sentia com agulles clavant-se en les meues cames i rebolicant-me el cabell fins a no deixar-me veure per on caminava.
Se'm va passar pel cap que, si m'endinsava en la mar i m'ofegava, ningú em buscaria perquè ningú sabia on estava. Ningú ploraria tampoc per mi, però no m'importava, tan sols sentia al meu cap un impuls que em feia caminar cap avant.
Em vaig apartar el cabell que se'm ficava alsulls i, de sobte, em paregué vore a algú al final de l'espigó al que estava prop d'arribar. Quan vaig apropar-me, vaig distingir una figura menuda i delicada, un xiquet. Estava d'esquenes. Tenia el cabell negre i llarg, roba fosca i anava descalç com jo amb unes esportives blaves a la mà.
Hola! Que fas ací sola?
El xiquet girà el cap i em va mirar: tenia els ulls blaus i profunds i la pell blanca com la neu; de tan blanca, blava. Pareixia que el seu cos no tinguera sang, com si s'estaguera acomiadant d'aquesta vida. I aleshores ho vaig endevinar: no volia viure més, per això estava allí. Segurament ningù el voldria, com a mi, i aquesta anava a ser la seua oportunitat per acabar amb tot.
Entretinguda amb aquests pensaments com estava, no em vaig adonar de què el xiquet s'havia girat de nou cap a la mar i avançava ràpidament.
Si no hagués estat tan absorta amb els meus pensaments podria haver-ho evitat, haver-lo salvat, però no ho vaig fer. Ara era jo la que, amb la boca i els ulls molt oberts, contemplava la mar sense poder creure-m'ho. Havia sigut egoista pensant a soles en mi mateixa quan aquell xiquet tampoc tenia a ningú, millor dit, em tenia tan sols a mi.
Boja i cega per haver presenciat tan gran desgràcia, vaig botar per les roques fins a la que, segons abans, es trobava el xiquet, aquell xiquet que ja no estava. No vaig pensar-m'ho: quatre passos i vaig deixar-me caure al mar embravit.
Tota una vida va passar pel meu pensament en uns segons: la platja amb la meua germana, els setze aniversaris, els jocs en el parc, les xarrades amb les meues amigues, en casa amb la meua família, corrent pel camp amb Pipo, la meua mascota, estudiant amb els companys de l'escola…
Esperant com estava a arribar al fons, em vaig adonar de què una altra vegada havia estat egoistament endinsada en els meus pensaments i segurament havia transcorregut una bona estona des que vaig botar. Els meus ulls lluitaren per obrir-se i no podia, tot estava en silenci i jo no sentia cap dolor. Quan vaig aconseguir obrir-los ja no estava l'arena, ni el vent embravit ni la mar. Tampoc vaig trobar al xiquet. Estava tranquil•la, calorosa i protegida, al mullit. Vaig mirar el rellotge, i tot allò que havia estat somiant, havia transcorregut en tan sols una hora.
No em podia creure l'alleujada i feliç que em sentia per trobar-me a casa, sentint ara els critets de la meua germana mentre corria pel corredor. Vaig comerçar a pensar que el malson va suposar una gran ajuda per a mi; al veure els millors instants de la meua vida passar davant dels meus ulls en segons, em vaig adonar de què en tots aquells instants hi havien persones que em volien: ja no estava sola. Millor dit, ja no em sentia sola, mai ho havia estat.
Em vaig alçar d'un bot. Una dutxa ràpida, un xandall i una cola de cavall. Vaig disfrutar com mai desdejunant-se amb els meus pares i la xicoteta Carla, somrient cada vegada que feia els seus coneguts critets.
Vaig eixir al carrer donant el bon dia a tot el món, travessant la ciutat fins a arribar a la platja, on estaven les meues amigues jugant a vòlei. Em vaig sentir feliç de tornar a vore-les i elles m'animaren per a unir-me al joc, però jo tenia en la ment un altre pensament urgent: volia anar a l'espigó. Volia trobar al xiquet, tenia l'esperança de poder arribar a temps esta vegada.
Corrent a tota velocitat per la vora, mirava cap a l'espigó sense distingir encara figura alguna. Segons anava apropant-me, vaig estar segura de què el xiquet no estava.
L'únic que vaig trobar eren unes xicotetes esportives blaves sobre la mateixa roca en la que no vaig pensar-m'ho.
Necessitava aclarir-me. Sense agarrar res, vaig decidir eixir de casa sense saber cap a on anava. Quan em vaig adonar estava a la platja, caminant per la freda arena. Era a la vesprada i ja s'estava fent de nit. Altres dies sentia que em feia por caminar a eixes hores del dia per aquella zona, no hi havia ningú, però eixe dia no era així, sentia que aquell lloc m'atreia cap a ell i vaig seguir caminant per la vora de la platja descalça, amb les sandàlies a la mà, amb l'aigua banyant-me els peus i esguitant-me de vegades fins a la cara, com aquella vegada que la meua germana i jo, de xicotetes, jugàvem a esguitar-nos i terminàvem mullades. Aquells dies feliços.
Ara estava sola, i l'arena humida que sentia baix els peus no estava calfada com aleshores, sinó gelada, i l'aire no era suau ni portava olor a primavera, ni música, ni res. Feia un vent agressiu, que jo sentia com agulles clavant-se en les meues cames i rebolicant-me el cabell fins a no deixar-me veure per on caminava.
Se'm va passar pel cap que, si m'endinsava en la mar i m'ofegava, ningú em buscaria perquè ningú sabia on estava. Ningú ploraria tampoc per mi, però no m'importava, tan sols sentia al meu cap un impuls que em feia caminar cap avant.
Em vaig apartar el cabell que se'm ficava alsulls i, de sobte, em paregué vore a algú al final de l'espigó al que estava prop d'arribar. Quan vaig apropar-me, vaig distingir una figura menuda i delicada, un xiquet. Estava d'esquenes. Tenia el cabell negre i llarg, roba fosca i anava descalç com jo amb unes esportives blaves a la mà.
Hola! Que fas ací sola?
El xiquet girà el cap i em va mirar: tenia els ulls blaus i profunds i la pell blanca com la neu; de tan blanca, blava. Pareixia que el seu cos no tinguera sang, com si s'estaguera acomiadant d'aquesta vida. I aleshores ho vaig endevinar: no volia viure més, per això estava allí. Segurament ningù el voldria, com a mi, i aquesta anava a ser la seua oportunitat per acabar amb tot.
Entretinguda amb aquests pensaments com estava, no em vaig adonar de què el xiquet s'havia girat de nou cap a la mar i avançava ràpidament.
Si no hagués estat tan absorta amb els meus pensaments podria haver-ho evitat, haver-lo salvat, però no ho vaig fer. Ara era jo la que, amb la boca i els ulls molt oberts, contemplava la mar sense poder creure-m'ho. Havia sigut egoista pensant a soles en mi mateixa quan aquell xiquet tampoc tenia a ningú, millor dit, em tenia tan sols a mi.
Boja i cega per haver presenciat tan gran desgràcia, vaig botar per les roques fins a la que, segons abans, es trobava el xiquet, aquell xiquet que ja no estava. No vaig pensar-m'ho: quatre passos i vaig deixar-me caure al mar embravit.
Tota una vida va passar pel meu pensament en uns segons: la platja amb la meua germana, els setze aniversaris, els jocs en el parc, les xarrades amb les meues amigues, en casa amb la meua família, corrent pel camp amb Pipo, la meua mascota, estudiant amb els companys de l'escola…
Esperant com estava a arribar al fons, em vaig adonar de què una altra vegada havia estat egoistament endinsada en els meus pensaments i segurament havia transcorregut una bona estona des que vaig botar. Els meus ulls lluitaren per obrir-se i no podia, tot estava en silenci i jo no sentia cap dolor. Quan vaig aconseguir obrir-los ja no estava l'arena, ni el vent embravit ni la mar. Tampoc vaig trobar al xiquet. Estava tranquil•la, calorosa i protegida, al mullit. Vaig mirar el rellotge, i tot allò que havia estat somiant, havia transcorregut en tan sols una hora.
No em podia creure l'alleujada i feliç que em sentia per trobar-me a casa, sentint ara els critets de la meua germana mentre corria pel corredor. Vaig comerçar a pensar que el malson va suposar una gran ajuda per a mi; al veure els millors instants de la meua vida passar davant dels meus ulls en segons, em vaig adonar de què en tots aquells instants hi havien persones que em volien: ja no estava sola. Millor dit, ja no em sentia sola, mai ho havia estat.
Em vaig alçar d'un bot. Una dutxa ràpida, un xandall i una cola de cavall. Vaig disfrutar com mai desdejunant-se amb els meus pares i la xicoteta Carla, somrient cada vegada que feia els seus coneguts critets.
Vaig eixir al carrer donant el bon dia a tot el món, travessant la ciutat fins a arribar a la platja, on estaven les meues amigues jugant a vòlei. Em vaig sentir feliç de tornar a vore-les i elles m'animaren per a unir-me al joc, però jo tenia en la ment un altre pensament urgent: volia anar a l'espigó. Volia trobar al xiquet, tenia l'esperança de poder arribar a temps esta vegada.
Corrent a tota velocitat per la vora, mirava cap a l'espigó sense distingir encara figura alguna. Segons anava apropant-me, vaig estar segura de què el xiquet no estava.
L'únic que vaig trobar eren unes xicotetes esportives blaves sobre la mateixa roca en la que no vaig pensar-m'ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario