El rellotge del temps.

Hui es un dia com qualsevol altre, les mateixes persones, els mateixos llocs, tot el mateix de sempre. Ara mateix estic anant a l'escola, sense presa ja que vaig bé de temps. Anant-hi, m'he adonat de què han posat una tenda nova, no sé què es el que vénen, però com hui tinc temps vaig a entrar a veure-la per dins encara que no vaja a comprar res. A la tenda, hi havia un home molt vell, canós i que s'ajudava amb un bastó per poder caminar. Era una tenda molt xicoteta i estava tot molt apretat, tan apretat que no pots veure'l tot d'una passada. Hi havia de tot, des de bolígrafs fins a coses per a la cuina i la veritat és que tot estava molt bé de preu. Hi havia mirat assoles la meitat de la tenda quan em vaig adonar de què faltaven cinc minuts per a què començaren les classes i que arribava tard. Vaig anar-me'n corrent al col•legi i vaig arribar just a temps. Vaig passar tot el dia al col•legi pensant en tornar a la tenda i acabar de veure-la. Quan van acabar les classes vaig anar-hi i em va saludar el depenent de la tenda, a pesar de la seua edat, era un home molt simpàtic i em va reconèixer de seguida. Vaig estar parlant amb ell i em va contar una història que li contaven a ell de xicotet i que em va agradar molt. La història tractava sobre un xiquet que va trobar un rellotge que tenia el poder de controlar el temps, aquell rellotge es trobava soterrat baix algun carrer de València. Em va agradar molt el conte i la veritat és que m' hauria agradat molt tindre-lo, seria molt divertit.

Una altra volta, el temps se'm va passar volant, hi havia entrat a la tenda a les cinc i mitja i havia eixit a les set. Vaig tornar a casa i em vaig quedar pensant en el rellotge. Si existira, on es trobaria? Em vaig passar fins a les dotze de la nit buscant informació sobre el rellotge en l'ordinador i vaig trobar una pàgina que ho deia tot sobre el rellotge, inclús hi havia una foto. En la foto hi apareixia un xiquet d'uns nou o deu anys amb el rellotge a la mà. No era molt gran i no tenia pinta de ser molt vell. Quan em vaig adonar de l'hora que era i que encara no hi havia fet els deures vaig imprimir la foto i me la vaig guardar a la motxilla per a demà poder donar-se-la a l'home de la tenda, de segur que li agradarà, vaig pensar. Al dia següent, vaig anar a la tenda i li vaig donar la foto, li va agradar molt i em va dir que coneixia al xiquet de la foto, que era el seu millor amic de la infància i vam quedar en què quan eixira del col•le aniríem a fer-li una visita. Va ser el dia més llarg de la meua vida, cada minut pareixia una hora però per fi va arribar el moment d'anar a buscar al jove que ara no serà tan jove de la foto. L'home de la tenda em va guiar per uns carrers molt estrets i que jo ni tan sols coneixia, vam passar per places, circumval•lacions, carreteres fins que al final vam arribar a una caseta que es trobava en mig del camp amb uns quants cultius al voltant. Vam tocar al timbre i ens va obrir un xiquet menut molt paregut al de la foto. L'home de la tenda es va sobresaltar tant com jo quan va veure al xiquet, vam passar i el xiquet ens va dir que el seu pare s'havia anat un moment al centre i que ara de seguida tornaria. Ens va servir uns pastissos molt rics que segons deia, els havia fet ell mateix. Quan es va anar un moment el xiquet a buscar el sucre, l'home de la tenda em va dir que es el mateix xiquet que ell recordava, la mateixa veu, la mateixa cara, els mateixos gestos… L'home em va dir que el rellotge havia d'existir i si existix de segur que el xiquet és el propietari. L'home va fer el possible per entretindre-lo mentre que jo buscava amb la mirada aquell rellotge. De sobte, el vaig veure a una prestatgeria, junt a uns llibres que tenien pinta de tindre uns quants anys. Li vaig dir a l'home per senyals i gestos on estava el rellotge i efectivament era el rellotge de la foto. El xiquet es va adonar de què estàvem a tota hora mirant el rellotge dissimuladament. En adonar-se, ens va dir tota la veritat, ell era l'amic de l'home i que mai li ho havia dit per por a què li passara el mateix que a d'ell. Ens va contar que quan va veure que es feia major, va utilitzar el rellotge per a convertir-se en un xiquet de nou, va a tornar a viure un altra vegada la seua infància i joventut però just quan va complir la mateixa edat amb la que s'havia tornat xiquet, el rellotge va tornar a fer-ho menut i ara està condenat a tornar a repetir per a sempre la seua vida. L`home va posar una cara pensativa i després se li va ocórrer una idea. Ell sabia molt sobre aquell rellotge ja que hi havia estat investigant sobre ell tota la vida, es va recordar de què si el rellotge es trencava, la maledicció es trencaria però el maleït tornaria a tindre la seva edat real. Tots ens vam posar a fer càlculs i vam arribar a la conclusió de què el xiquet tenia 84 anys. El xiquet va dir que si que volia desfer-se de la maledicció però que no tenia ni treball ni res. L'home li va dir que ell li podria proporcionar treball a la tenda i que si volia coneixia a un veí que vol vendre una casa al costat de la tenda. El xiquet el va posar molt content i vam començar a tornar-ho e la seua edat. Primer calia sostindre el rellotge en la seua mà i després, sense que ningú tocara el rellotge, ell mateix l'havia de trencar. Va costar molt d'esforç trencar el rellotge ja que era dur com una pedra però finalment el vam aconseguir. El xiquet, bo, l'ancià, va estar molt content i vam portar-lo a la seua nova casa. Ara, cada vegada que passe per a anar a l'escola em recorde de tota la història que han passat i tot el que ha passat amb el rellotge i fins i tot de vegades em quede una estona a passar el temps parlant amb ells i donant una volta a la tenda que cada vegada hi ha alguna cosa nova. Aquell mateix dia, quan vaig arribar a casa, ma mare em va preguntar que a on havia estat tot el dia a lo que jo li vaig contestar contant-li la història de com havia conegut a l'home de la tenda, lo de la fotografia, lo del rellotge i la història del xiquet que ara treballa a la tenda. Ma mare va pensar que estava boja i per a què no em portara al psicòleg o a qualsevol lloc d'aquests em vaig veure obligada a mentir-li i dir-li que era una broma i que tota aquella història va ser un somni que hi havia somniat la setmana passada. Però a pesar de què no puga contar-li a ningú la meua història, jo sempre la recordaré i la tindré ben present.

Fi.