No hi estava d'humor. El seu estat d'ànim havia baixat de zero fins menys deu al veurea aquells dos compartint les seues, ja habituals, diàries xarrades amoroses, acompanyades de besos repugnantment adorables. Ell estava assegut a la gespa, recolzant la seua esquena al tronc de l'àrbre.
Les gotes de pluja queien sense por a l'herba, que hi estava mullada però amb eixe color verd tan viu, el verd de la justícia; va fixar la seua vista clara en la cabellera rossa de la xica, que estava entre les cames d'ell, que la mirava amb ulls triomfadors.
Pareixia l'escena perfecta i doncs, podia ser que ho fora. Va intentar mirar el seu llibre per seguir llegint, però l'esforç fou en van doncs, en eixe precís moments els llavis del xic, anomenat Marcus Di Ortogo, es van posar en contacte amb Triana. La seua Triana, la xica a la que sempre l'havía demostrat el seu amor i ara el balafiava de tal manera…
Triana era un àngel, i no metafòricament, sinó que ho era. En canvi, ell, Xavi, sols era un humà mitat àngel, i açò en realitat, era ser ningú allí al cel, a l'escola on donaven classes per preparar-se per la batalla que segons la profecia es donaria deu anys després; Marcus també era un àngel, ell era un àngel sinser, quasi no li feia falta escoltar a classe ja que els seus pares li ho havien contat absolutament tot, inclús més coses de les que posaven al llibre.
Sofria, sofria molt al ver com s'ho passaven tan bé junts, però d'alguna forma, preferia que tot i Triana estiguera feliç amb aquell idiota que trista, sense ningú al que estimar.
—Triana, Quejicus ens mira… —li va murmurar Marcus a la rossa el suficientment alt com per que Xavi (que aparentava lliure) ho escoltara.
—Serà millor que ens anem —es va afanyar a dir la xica, després de mirar una mil•lèsima de segon a Xavi —No m'agrada estar prop d'ell. Tinc por —va dir aferrant-se al seu nuvi.
—No passa nada, Quejicus pot estar emparentat amb la màgia negra, però no faria res dins l'escola —li va murmurar a l'oida Marcus a Triana, a la vegada que li feia una monyo als cabells.
Una ola de ventisca gelada va fer dansar la llarga melena de Xavi, que mirava amb indignació a la que fou la seua millor amiga, Triana, l'única que va estar amb ell i ara, ja no hi estava, i tot per un no res, un rumor que circulava per l'escola, de què Xavi havia estat fora del castell (la seua escola, un immens castell d'or i plata), moltes nits. Açó era veritat, però no n'hi havia sigut per estar involucrat amb la mà fosca sinó que sense l'ajuda de Triana per estudiar, devia donar-se classes particulars, i, què millor lloc que no el gran jardí del castell a la nit, amb la llum de la lluna plena?
Altra ola freda passa davant d'ell. Tres persones passaren de llarg. Anaven coberts de la pluja amb les jaquetes. Inclús s'escoltaven llampecs que començaven a donar-li por a Triana. Allò era una de les coses que més l'agradava d'ella, la por que li tenia a allò desconegut.
Moltes vegades Xavi havia sonmiat que ell era un heroi i ella una dona en perill, que plorava perquè un troll gegant volia menjarse-la, però a l'últim moment apareixia Xavi amb una capa roja i la salvava, i ella li besava.
Va fugir dels seus pensaments quan Rufus i Damian tornaven al castell, passant front ell. Erik en canvi, l'altre àngel (que tenia més de dimoni que d'àngel), que havia arribat amb els altres dos, hi estava ara amb Marcus parlant i fent gestos molt masculins que Xavi no podia ni imaginar-se fent-los. Triana no volia alçar la vista, ja que sabia que la mirada freda i atemoritzant de Xavi apoderaria els seus sentits.
—¡Eh! ¡Quejicus! —va cridar Erik a la vegada que llançava un pal de fusta al cap de Xavi.
Erik i Marcus començaren a riure, l'últim senyalant a Xavi i ridiculitzant-ho més. Xavi va mirar amb fúria a Erik, que poc es pareixia al seu germà menut, Aaron, ell era una bona persona, mai havia conversat amb ell, però es notava a milles que Aaron era de fiar, en canvi, Erik i la seua mirada blanca, no.
Xavi va agafar el pal i el va llançar en direcció a Erik, però el pal va caure a la meitat del trajecte, fent que les rialles de Marcus i el seu amic foren més escandaloses.
—Xavi! —cridava des de la porta de l'escola el seu professor d'Astronomia. Li feia senyals a Xavi perquè s'aproximés a ell.
Xavi podia dir que el professor era el seu millor amic al cel, sense dubtes alguna.
—¿Sí, professor? —va cridar de la mateixa forma Xavier, apartant la vista d'Erik.
—Vinga, entra! Triana, per a tu també anava, vinga, cap a dins —va dir a la xica també.
—Nosaltres no ens menegem. Per què no s'encarrega dels de la seua espècie, eh? —li cridar al professor, que a l'igual que Marcus, era meitat i meitat.
El professor Ding va menejar les mans amb impaciència.
—No tornes a dirigir-te d'eixa manera a Ding —va murmurar amb caràcter Xavi, que s'havia aproximat a Erik amb mirada desafiant. Li donava igual la pluja, en aqueix moment no la sentia.
—Uh, per fi et laves el cabell —es va alçar Erik de l'herba, per tocar amb cara de sorprès el cabell de Xavi —Al paréixer la pluja és millor del que pensaven —va comentar als seus amics.
Altra vegada les rialles dels dos amics es van fer de notar. Xavi s'en va anar quasi corrent d'allí i va arribar on Ding.
—Estàs bé, Xavi? —va preguntar Ding amb el seu típic to de preocupació.
—Sí, professor. Gràcies —li va contestar el xic. Després es va disculpar, volia anar a l'habitació a relaxar-se.
***
Es va despertar per la nit amb calma, no volia que ningú li descobrira. Es va asseure al alféizar de la finestra de la seua habitació, amb el calor de la xemeneia donant-li a l'esquena. Va vore el seu diari, davall del llit i se li va ocórrer escriure. Feia molt que no escrivia.
Va estar amb el diari obert diversos minuts fins que si li va ocórrer la millor idea del món.
Estimat diari:
Esta tot clar. El príncep del que ella s'hauria d'haver enamorat el camuflaré, em comportaré com si no m'importara no res ella, serà un cas a banda que ni tan sols passarà pel meu cap.
Ara no seràs un simple diari afeminat, tu seràs mi amic, i a tu et contaré els meus plans, i aquí va el primer. Pots pensar que estic bojo, i pot ser sí, o pot ser no, doncs tu no en tens mentalitat, però no m'importa.
L'antic Xavi sensible i transparent hi havia desaparegut, o allò volia ell… Desaparéixer i no tornar a veure eixes escenes que li trencaven el cor.
Eren ja les tres de la matinada i ell estava assegut en un dels sillons de la seua habitació. La pluja no cesava i açò li agradava. El son del ‘plop-plop' li tranquilitzava, era com una morfina per ell.
Es va aproximar a la finestra més, per ver amb claredat com el cristall es xopava, inclús més que a l'anterior vesprada.
Va dibuixar un cor aprofitant la humitat, amb el seu dit temblorós i dins va dibuixar dues ‘X'.
—Segurament mai estic als teus somnis —va dir, assegut, sentint el calor —, i sé que en l'amor estic totalment a soles, es per allò que realment necessite amor, l'amor que tu em donaves com amics, i que ara esta perdut.
Va sospirar.
El cor junt amb les ‘X' havien desaparegut en la humitat de la matinada, en la que la llum del Sol no tenia pensat eixir, doncs el cel seguia cobert de grans núvols obscurs.
—L'amor es com un riu de llàgrimes, que fluiran mentre tu no estés junt a mi —va delirar —Encara que tu cor mai serà meu —se li van escapar algunes llàgrimes de pesar mentre tornava a aproximar el seu dit temblorós i blanc al cristall —Es prou sols vore't somriure —va dibuixar un cor pràcticament igual que l'anterior, per a prosseguir posant una 'X' en el loc de la dreta del cor, y una altra 'X' a l'altre costat —Sols seré Xavi Juimit, sols seré eixe nom per a tu —va terminar ofegant-se en un mar de llàgrimes, agafant el seu cap amb dues mans —Les paraules ‘t'estime' volen eixir del meu interior. Sempre t'esperaré, encara que tu mai arribes, meua Triana —va finalitzar, observant com el cor s'aclaria per culpa de les fines gotetes que esborraven les ‘X'.
Mai ningú pensaria que pocs anys després, Triana tindria un bebé amb Marcus i ambdós moririen a la batalla contra el mal, i que el bebé, seria l'alumne de Xavi, que hi havia sustituit a Ding en el càrrec de professor d'Astronomia.
Les gotes de pluja queien sense por a l'herba, que hi estava mullada però amb eixe color verd tan viu, el verd de la justícia; va fixar la seua vista clara en la cabellera rossa de la xica, que estava entre les cames d'ell, que la mirava amb ulls triomfadors.
Pareixia l'escena perfecta i doncs, podia ser que ho fora. Va intentar mirar el seu llibre per seguir llegint, però l'esforç fou en van doncs, en eixe precís moments els llavis del xic, anomenat Marcus Di Ortogo, es van posar en contacte amb Triana. La seua Triana, la xica a la que sempre l'havía demostrat el seu amor i ara el balafiava de tal manera…
Triana era un àngel, i no metafòricament, sinó que ho era. En canvi, ell, Xavi, sols era un humà mitat àngel, i açò en realitat, era ser ningú allí al cel, a l'escola on donaven classes per preparar-se per la batalla que segons la profecia es donaria deu anys després; Marcus també era un àngel, ell era un àngel sinser, quasi no li feia falta escoltar a classe ja que els seus pares li ho havien contat absolutament tot, inclús més coses de les que posaven al llibre.
Sofria, sofria molt al ver com s'ho passaven tan bé junts, però d'alguna forma, preferia que tot i Triana estiguera feliç amb aquell idiota que trista, sense ningú al que estimar.
—Triana, Quejicus ens mira… —li va murmurar Marcus a la rossa el suficientment alt com per que Xavi (que aparentava lliure) ho escoltara.
—Serà millor que ens anem —es va afanyar a dir la xica, després de mirar una mil•lèsima de segon a Xavi —No m'agrada estar prop d'ell. Tinc por —va dir aferrant-se al seu nuvi.
—No passa nada, Quejicus pot estar emparentat amb la màgia negra, però no faria res dins l'escola —li va murmurar a l'oida Marcus a Triana, a la vegada que li feia una monyo als cabells.
Una ola de ventisca gelada va fer dansar la llarga melena de Xavi, que mirava amb indignació a la que fou la seua millor amiga, Triana, l'única que va estar amb ell i ara, ja no hi estava, i tot per un no res, un rumor que circulava per l'escola, de què Xavi havia estat fora del castell (la seua escola, un immens castell d'or i plata), moltes nits. Açó era veritat, però no n'hi havia sigut per estar involucrat amb la mà fosca sinó que sense l'ajuda de Triana per estudiar, devia donar-se classes particulars, i, què millor lloc que no el gran jardí del castell a la nit, amb la llum de la lluna plena?
Altra ola freda passa davant d'ell. Tres persones passaren de llarg. Anaven coberts de la pluja amb les jaquetes. Inclús s'escoltaven llampecs que començaven a donar-li por a Triana. Allò era una de les coses que més l'agradava d'ella, la por que li tenia a allò desconegut.
Moltes vegades Xavi havia sonmiat que ell era un heroi i ella una dona en perill, que plorava perquè un troll gegant volia menjarse-la, però a l'últim moment apareixia Xavi amb una capa roja i la salvava, i ella li besava.
Va fugir dels seus pensaments quan Rufus i Damian tornaven al castell, passant front ell. Erik en canvi, l'altre àngel (que tenia més de dimoni que d'àngel), que havia arribat amb els altres dos, hi estava ara amb Marcus parlant i fent gestos molt masculins que Xavi no podia ni imaginar-se fent-los. Triana no volia alçar la vista, ja que sabia que la mirada freda i atemoritzant de Xavi apoderaria els seus sentits.
—¡Eh! ¡Quejicus! —va cridar Erik a la vegada que llançava un pal de fusta al cap de Xavi.
Erik i Marcus començaren a riure, l'últim senyalant a Xavi i ridiculitzant-ho més. Xavi va mirar amb fúria a Erik, que poc es pareixia al seu germà menut, Aaron, ell era una bona persona, mai havia conversat amb ell, però es notava a milles que Aaron era de fiar, en canvi, Erik i la seua mirada blanca, no.
Xavi va agafar el pal i el va llançar en direcció a Erik, però el pal va caure a la meitat del trajecte, fent que les rialles de Marcus i el seu amic foren més escandaloses.
—Xavi! —cridava des de la porta de l'escola el seu professor d'Astronomia. Li feia senyals a Xavi perquè s'aproximés a ell.
Xavi podia dir que el professor era el seu millor amic al cel, sense dubtes alguna.
—¿Sí, professor? —va cridar de la mateixa forma Xavier, apartant la vista d'Erik.
—Vinga, entra! Triana, per a tu també anava, vinga, cap a dins —va dir a la xica també.
—Nosaltres no ens menegem. Per què no s'encarrega dels de la seua espècie, eh? —li cridar al professor, que a l'igual que Marcus, era meitat i meitat.
El professor Ding va menejar les mans amb impaciència.
—No tornes a dirigir-te d'eixa manera a Ding —va murmurar amb caràcter Xavi, que s'havia aproximat a Erik amb mirada desafiant. Li donava igual la pluja, en aqueix moment no la sentia.
—Uh, per fi et laves el cabell —es va alçar Erik de l'herba, per tocar amb cara de sorprès el cabell de Xavi —Al paréixer la pluja és millor del que pensaven —va comentar als seus amics.
Altra vegada les rialles dels dos amics es van fer de notar. Xavi s'en va anar quasi corrent d'allí i va arribar on Ding.
—Estàs bé, Xavi? —va preguntar Ding amb el seu típic to de preocupació.
—Sí, professor. Gràcies —li va contestar el xic. Després es va disculpar, volia anar a l'habitació a relaxar-se.
***
Es va despertar per la nit amb calma, no volia que ningú li descobrira. Es va asseure al alféizar de la finestra de la seua habitació, amb el calor de la xemeneia donant-li a l'esquena. Va vore el seu diari, davall del llit i se li va ocórrer escriure. Feia molt que no escrivia.
Va estar amb el diari obert diversos minuts fins que si li va ocórrer la millor idea del món.
Estimat diari:
Esta tot clar. El príncep del que ella s'hauria d'haver enamorat el camuflaré, em comportaré com si no m'importara no res ella, serà un cas a banda que ni tan sols passarà pel meu cap.
Ara no seràs un simple diari afeminat, tu seràs mi amic, i a tu et contaré els meus plans, i aquí va el primer. Pots pensar que estic bojo, i pot ser sí, o pot ser no, doncs tu no en tens mentalitat, però no m'importa.
L'antic Xavi sensible i transparent hi havia desaparegut, o allò volia ell… Desaparéixer i no tornar a veure eixes escenes que li trencaven el cor.
Eren ja les tres de la matinada i ell estava assegut en un dels sillons de la seua habitació. La pluja no cesava i açò li agradava. El son del ‘plop-plop' li tranquilitzava, era com una morfina per ell.
Es va aproximar a la finestra més, per ver amb claredat com el cristall es xopava, inclús més que a l'anterior vesprada.
Va dibuixar un cor aprofitant la humitat, amb el seu dit temblorós i dins va dibuixar dues ‘X'.
—Segurament mai estic als teus somnis —va dir, assegut, sentint el calor —, i sé que en l'amor estic totalment a soles, es per allò que realment necessite amor, l'amor que tu em donaves com amics, i que ara esta perdut.
Va sospirar.
El cor junt amb les ‘X' havien desaparegut en la humitat de la matinada, en la que la llum del Sol no tenia pensat eixir, doncs el cel seguia cobert de grans núvols obscurs.
—L'amor es com un riu de llàgrimes, que fluiran mentre tu no estés junt a mi —va delirar —Encara que tu cor mai serà meu —se li van escapar algunes llàgrimes de pesar mentre tornava a aproximar el seu dit temblorós i blanc al cristall —Es prou sols vore't somriure —va dibuixar un cor pràcticament igual que l'anterior, per a prosseguir posant una 'X' en el loc de la dreta del cor, y una altra 'X' a l'altre costat —Sols seré Xavi Juimit, sols seré eixe nom per a tu —va terminar ofegant-se en un mar de llàgrimes, agafant el seu cap amb dues mans —Les paraules ‘t'estime' volen eixir del meu interior. Sempre t'esperaré, encara que tu mai arribes, meua Triana —va finalitzar, observant com el cor s'aclaria per culpa de les fines gotetes que esborraven les ‘X'.
Mai ningú pensaria que pocs anys després, Triana tindria un bebé amb Marcus i ambdós moririen a la batalla contra el mal, i que el bebé, seria l'alumne de Xavi, que hi havia sustituit a Ding en el càrrec de professor d'Astronomia.
Podrá nublarse el sol eternamente;
Podrá secarse en un instante el mar;
Podrá romperse el eje de la tierra
Como un débil cristal.
¡Todo sucederá! Podrá la muerte
Cubrirme con su fúnebre crespón;
Pero jamás en mí podrá apagarse
La llama de tu amor.
(Gustavo Adolfo Bécquer)
No hay comentarios:
Publicar un comentario