València, ciutat de misteri. Nuria.

Hui és 14 de febrer de l’any 2010.
Aquest matí han anunciat al Canal Nou una altra desaparició. Ja en són vint-i-tres.
La dona en qüestió es deia Elisa. Edat: dènou anys.
A la pantalla de la televisió mostraren la seua foto, on somreia lleugerament un rostre pàlid enmarcat per uns cabells marrons i llisos, i il·luminat per uns ulls blaus.
Trobaren part de la seua roba escampada per l’Antic Llit del riu Túria, a prop del Museu de les Arts i les Ciències. Pel que pareix és l’únic que ha quedat d’ella.
Al diari també han publicat una notícia. “La policia encara està buscant el segrestador”. “Podria ser un cas d’assassinat? Però, i el cadàver?”

No trobaran cap pista que puga portar-los a una conclusió raonable. Ho sé amb certesa. Per més que indaguen en l’assumpte no podran explicar ni aquesta, ni les altres desaparicions.


El meu nom és Erick.
Ahir per la nit, vora les onze i quart, vaig aparèixer de sobte enmig del concert que donaven a La Ciutat de les Arts i les Ciències: la “MTV Winter”. Em vaig trobar entre un públic eufòric que botava i menejava el cap al ritme frenètic de la música. Sí, coneixia aquella cançó: estava sonant “When the sun goes down”, una de les meues melodies favorites dels Arctic Monkeys.
No sabia per què estava allí. No recordava res. No sabia ni com em deia, ni on vivia, ni quin dia era... Res de res. La meua memòria estava buida, llevat d’eixa cançó. Semblava que al escoltar-la s’havia encés un xicotet record, com una llumeneta enmig d’una foscor immensa. Peró la resta estava en blanc.
Entre desesperat i confós vaig palpar les butxaques de la meua xaqueta de cuir negre, amb l’esperança de trobar alguna cosa que m’ajudara a recordar. En el de l’esquerra només hi havia un paper d’un xiclet de menta, però al de la dreta estava un moneder. El vaig traure i, amb nerviositat, el vaig obrir. Ahí dins vaig veure un DNI. En llegir el meu nom no vaig notar cap diferència; seguia igual de desconcertat que abans.
La gent continuava menejant-se al meu voltant, sense percatar-se de la meua presència.
Vaig dirigir la mirada a l’escenari i, oh! , un dels focus em va encegar.
I aleshores em va vindre a la ment, tot de colp, el que havia passat:



Estava passejant pel barri del Carme a les nou i mitja de la nit, exactament. Anava jo a soles, com de costum. Sóc un xic molt independent i, sobretot, solitari. Massa solitari.
M’estava menjant un entrepà de truita de creïlla i formatge quan vaig arribar fins la Plaça del Tossal. Em vaig parar just al centre i vaig quedar-me molt quiet per a poder escoltar els sorolls que suposadament es produïrien al meu costat. Però aquella nit tot estava submís en un silenci encantador i estrany.
De sobte vaig escoltar alguna cosa que travessava l’aire a gran velocitat. I, a continuació, una llum potent em va deslumbrar i m’obligà a tancar els ulls.
Vaig notar com el meu cos començava a alçar-se a poc a poc, fins que vaig quedar suspés en l’aire. Horroritzat, sense poder moure un múscul, vaig continuar ascendint, atret a una comporta que s’obria al mateix temps que jo era atret a una nau espacial.

Una volta dins aquella cosa, la meua pell començà a cobrir-se de suor.
Vaig haver de fer un esforç per a decidir-me a obrir els ulls. Però quan ho vaig fer, pogué veure que em trobava dins una sala molt futurista, amb les parets arredonides i grises. Semblava treta d’una pel·lícula de Star Wars.
Vaig donar uns quants passos.
Enfront hi havia vint-i-tres urnes rectangulars de cristall, tancades hermèticament, i col·locades en posició vertical. I a l’interior de cadascuna d’elles... Un humà, paralitzat.
Això no podia estar passant.
Em vaig apropar a les urnes mig tremolant.
En arribar a elles, em detingué a observar les cares de la gent de la meua espècie. Vaig prestar-li una major atenció a un rostre en concret, perquè em paregué especialment atractiu: d’ulls blaus i cabells marrons i llisos.
A l’esquerra hi havia una taula d’operacions: una mena d’instruments quirúrgics descansaven sota un rectangle de grans dimensions que surava a un metre i mig del sòl.
Què volien fer-me quisvulla que foren els éssers que m’havien abduït? No m’atrevia a contestar eixa pregunta...

A partir d’ahí no recorde res més, perquè em vaig desmaiar.

Quan vaig recobrar la meua indentitat i els meus records, vaig eixir del concert, obrint-me pas entre la multitud.
Em dirigí a casa, amb la intenció de reflexionar.
Al principi vaig pensar que m’havia tornat boig. Em deia una i altra volta que tot hauria sigut producte de la meua imaginació, que potser hauria begut massa aquella nit.

Però l’endemà, en veure la foto d’eixa xica per la televisió, la veritat va caure damunt meu amb un pes sofocant: sí, Elisa també havia sigut abduïda, i jo mateix la vaig veure atrapada entre quatre parets de cristall.
Tot encaixava.
És clar, ningú denuncià la meua desaparició perquè, com ja he dit, no em relacione amb ningú... I tampoc tinc una família, com la majoria de la gent.

El que no entenc és com vaig lograr escapar.

Sóc l’única persona del planeta Terra que sap amb certesa que hi ha vida intel·ligent a altres planetes. Qui sap de quina galàxia.
I el pitjor de tot és que no puc contar-ho a ningú, perquè no em creurien.


FI?



The Red Shadow